La tanca maleida

[Ricmel]

Llegit a la Vanguàrdia del 26 de maig del 2014:

La tanca maleïda

CIUTADANS Un motorista aconsegueix que la justícia culpi la Generalitat de la pèrdua d’una cama el 2008 després de topar amb una barrera de seguretat
ENRIQUE FIGUEREDO Barcelona JORDI ROVIRALTA Sergi Blasi camina gràcies a una cama protètica

Sergi Blasi, de 43 anys, va perdre la cama dreta a l’altura del fèmur una matinada del mes del de juny del 2008, després que un animal li travessés el camí per on pilotava la seva motocicleta, a la carretera GI-681, al terme municipal de Tossa de Mar. “Potser va ser un conill o una guineu. No ho sé. Només vaig provar d’esquivar-lo i ja em vaig veure a terra”, recorda. La seva vida va tornar a començar en aquell moment.

Era el principi remot d’una triple lluita: recuperar-se físicament, psicològicament i guanyar a l’Administració un contenciós molt complex: una barrera de seguretat de la carretera va ser el que li va danyar tant la cama que l’hi van haver d’amputar definitivament al quiròfan. “Em vaig adonar que no movia ni les cames ni els braços i vaig desitjar que un camió em passés per sobre”.Em sento fort i per això em veig capacitat per exigir a l’Administració canvis legislatius”, explica el Sergi.

Durant sis anys, la Generalitat ha posat tota mena d’impediments perquè el Sergi pogués percebre una compensació econòmica que ara els tribunals han declarat legítima. El van titllar de pilot poc expert i el van acusar d’excés de velocitat, entre altres traves al•legades. Res d’això no va quedar demostrat en seu judicial. Aquest antic cuiner que avui viu al Brasil ha guanyat la partida a l’Administració. Després d’aquells sis anys llargs de litigis, la Generalitat li ha de pagar una mica més de 200.000 euros.
No ha estat un camí de roses. “Al principi, vaig notar una gran hostilitat. Tot i que sóc dels que crec en el que significa una policia catalana, els atestats dels Mossos d’Esquadra sobre el meu accident semblaven encaminats a minimitzar l’assumpte o a culpar-me. Em van fer sentir molt petit”, explica el Sergi.

“Cal cridar l’atenció de l’Administració perquè la doble barrera de seguretat no es posi només als revolts.Oes treu en els trams rectes que es pugui o es posa doble allà on es decideixi instal•lar. Sé que estem en crisi, però estic parlant de salvar vides”, explica aquest excuiner que actualment treballa com a administratiu en un banc. La seva oficina és a la ciutat brasilera d’Aracaju, a l’estat de Sergipe, on resideix des de fa un temps.

Aquest trasllat al Brasil forma part del gir radical que va fer la seva vida després de l’accident. “Quan era a la cuneta i em vaig adonar que no podia moure ni les cames ni els braços, vaig desitjar que arribés un camió i empassés per sobre. Vaig pensar que no volia viure bevent tota la vida amb una palla. Ara agraeixo que aquest camió no arribés mai, sinó un cotxe, en el qual anaven dues persones. Una d’elles, em van explicar després, era un bomber de Sant Feliu de Guíxols. Aquest home em va salvar la vida. Ho vull agrair una vegada més”, recorda aquest home amb aplom i sense dramatisme.

Ara porta una pròtesi metàl•lica on abans hi tenia la cama dreta. Va trigar dos anys a acostumar-s’hi. De vegades li fa nafres i ha de descansar. Llavors fa servir la cadira rodes, que ara passa llargues temporades aparcada. “Malgrat tot, en aquests casos, prefereixo la cadira que les crosses perquè em deixa els braços lliures”, comenta amb la naturalitat del que ha assumit que aquests instruments formen part de la seva vida i l’hi faciliten.

Enrere queden els sentiments amargs com els que evoquen el record d’una de les converses més transcendentals de la seva existència. Va ser la que va tenir amb el metge que el va atendre durant les hores següents a l’accident. “Li vaig preguntar si em quedaria paraplègic. Em va dir que no, però que m’amputaria la cama dreta i emrecompondria el peu esquerre”, explica aquest home decidit i jovial. Mentre ho fa, Sergi Blasi explica ara la seva història per ajudar altres persones i pressionar l’Administració mira de tant en tant la seva dona, la Regina, i li somriu i li fa alguna carícia. “Gràcies a ella i a la meva família, tinc aquesta nova vida”, diu molt content.
El Sergi es va concentrar en el seu ressorgiment perquè, com ell explica, els advocats es van encarregar de tots els aspectes legals. El gabinet jurídic del RACC, del qual era soci, va portar el seu cas fins a la victòria judicial.

El Sergi ha tornat a portar moto. “Es tracta d’una de petita, per desplaçar-me a la feina”. Ara, la indemnització percebuda li permetrà comprar una casa al Brasil i deixar de pagar lloguer. Potser algun dia podrà fer la ruta 66 dels Estats Units en una Harley Davidson. És un dels seus somnis.

[Kpeps]

Realment ha de ser terrible passar per una experiencia aixi,millor no trobar-s'hi mai,a veure si hi posen las proteccions com hi han a molts llocs que un petit sobrecost salva moltes desgracies,amb una d'aquestes un amic meu es va degollar a la carretera de l'arrabasada fa molts anys,no hi ha dret que encara estiguem casi casi igual !!!!

[Randy-650]

Quina historia... :? Tot i això penso que ha tingut moooolta sort al guanyar el judici.
Arribarà un dia que les tanques siguin més efectives? Ho dubto. Jo al menys no ho veuré, això ho tinc clar. :|

[Albert]

Hola,

Merci per posar-ho aquí Ricard. Una història que fa pensar.


:? :?

[Ricmel]

Em sembla que està molt generalitzada la opinió que tot allò que no siguin cotxes sobra a les carreteres: es dissenyen a mida del cotxes i la resta d'usuaris que s'adaptin o, encara millor, que no hi passin.

No es pensa en els motoristes, les bicicletes fan nosa, els tractors són un destorb...

[Storm]

Tant el Figueredo (redactor) com el Roviralta (fotògraf) també són motoristes.