Jacques i els conductors
L’home, a qui anomenarem Jacques, deixa la moto en un aparcament d’aquests triangulars que hi ha als xamfrans dels carrers de Barcelona i que estan senyalitzats amb ratlla blanca. Molts motoristes aparquen a la vorera, però ell és un home cívic. Se’n va a dinar i es pot dir que dina de gust.
Quan torna es troba la moto abonyegada. El conductor d’un cotxe o d’una furgoneta que potser aparcava a la zona de càrrega i descàrrega, allà al costat, li deu haver donat un cop sense voler. I, això sí, ha recollit la moto i l’ha apuntalat, com ha pogut, a la vorera. És una moto que pesa, i posar-la dreta no és fàcil. Ell, que és un home cepat, amb prou feines l’aixeca sol. Però en canvi, qui s’ha pres la molèstia de recollir la moto no li ha deixat cap paperet amb un telèfon, allò que es fa, per poder fer el parte de l’assegurança. En Jacques haurà de pagar la reparació. I això és perquè ell no té la moto assegurada a tot risc. Cap asseguradora no t’ho fa.
Els cotxes sí. S’asseguren a tot risc. I segurament, el que li ha tombat la moto ho està. L’assegurança serveix per a això, per cobrir les despeses de la reparació d’una moto que hagi pogut tirar el teu auto. Però ja ho diuen els anuncis: “Si ets bon conductor tens un premi”. Ser bon conductor vol dir no tenir accidents, ni fer gastar diners a l’asseguradora en reparacions de motos que hagis pogut tirar amb el teu cotxe. Si ets d’aquests, l’assegurança et surt més bé de preu. Així, doncs, el que ha tirat la moto fa veure que no ho ha fet.
Un altre que no fos en Jacques s’emprenyaria per la injustícia. Però ell sap que en tant que motorista no té dret a gairebé res en aquesta vida. Ni a l’amor dels taxistes, ni al dels conductors de cotxe, ni al de les asseguradores. Només al d’algunes noies vestides de cuir negre.
Empar Moliner
...de quan les motos eren catalanes
Ahir es van fer públiques les xifres de la caiguda –brutal– de més d’un 60% en el mercat de la motocicleta. El sector, des dels fabricants fins als concessionaris, trontolla tant o més que el dels cotxes.
És difícil vendre vehicles en temps de crisi. Especialment difícil. Per això a finals dels setanta i principis dels vuitanta van desaparèixer –o van quedar absorbides– la majoria de les principals marques catalanes de motocicletes. Logotips amb què es guanyaven bona part de les competicions internacionals, i que feien fer la volta al món al polze aixecat de Bultaco, el trèvol d’OSSA, l’ema gòtica de Montesa o aquella essa quasi vertical de Sanglas. Més tard, el grup italià Piaggio va adquirir el control de Derbi.
Totes aquestes marques ara tornarien a patir, segur. Però prendrien les decisions per superar la crisi des de Barcelona, com encara les pren Rieju des de Figueres, per exemple.
Hi va haver una època en què les motos no eren japoneses, sinó catalanes. Però aquell sector es va perdre quasi totalment. Veurem què perdem –i, si és possible, què recuperem– passada aquesta crisi.
Salvador Cot
[/align]
