La segona de les meves sortides templeres, per tal de visitar els territoris infantils d'aquest personatge.
“Tras el Padrenuestro, con el que se daba por finalizada la exigua cena, el Maestre Provincial en funciones y Comendador de Masdeu, Ramón de Saguardia se dirigió en voz alta y algo afectada, a sus subordinados:
-“Hermanos míos:
Sé con certeza que éstos son momentos tristes y dolorosos para todos nosotros sin excepción. Perdida toda esperanza de que la Verdad y la Justicia acudan en nuestra defensa, mañana cuando el sol aparezca por el horizonte oriental, en virtud de la autoridad que me ha sido concedida por la Orden para coordinar la resistencia, agotadas todas las posibilidades y conseguido el compromiso de nuestros sitiadores de ser tratados con el respeto y la dignidad que merecemos, rendiré Miravet a los enemigos de la Orden y de Dios - se oyeron unos pocos murmullos de desaprobación -. Todos nosotros, seremos puestos en manos del rey y encerrados en Calatayud, a la espera de interrogatorio y juicio por parte de nuestros enemigos: la Inquisición, el Papa y el Rey - nuevos murmullos airados -.
Sabemos lo que nos espera.
Nuestros hermanos de Francia, de Llengüadoc y Provença, el Gran Maestre Provincial Ximén de Lenda y tantos otros, han pasado ya por ese duro trance. La privación de libertad, la calumnia, la vejación, la tortura, las más duras condenas, incluso la muerte más infamante para los que no pudieron soportar estas calamidades y, por encima de todo, la Excomunión, que nos aparta de la Iglesia privándonos de nuestro sagrado derecho a celebrar o recibir los Sacramentos y a ser enterrados en el Campo Santo.
Nada puedo exigiros.
Ante semejantes pruebas, nadie puede ser responsable de sus actos. A ninguno de nosotros se le ha ocurrido condenar a aquellos que sucumbiendo al terror y al dolor, han contribuido, con sus falsas confesiones, a difundir las patrañas que nos imputan la envidiosa Inquisición y el taimado rey francés Felipe; mentiras y falsedades que han llegado a creer incluso aquellos a quienes considerábamos nuestros amigos, como el Conseller Reial, Arnau de Vilanova, o aquellos a quienes creímos aliados, como el complaciente Papa Clemente, o Su Majestad el Rey Jaume II “el espabilado” - nuevas protestas por parte de algunos “freires” -.
Hermanos: Cuando entré en la Orden, era un joven orgulloso, seguro de mí mismo. Como muchos de vosotros, me sentía capaz de emular a los héroes de las historias antiguas, reconquistar yo sólo el Santo Sepulcro, y si fuera necesario, batirme con legiones de sarracenos haciéndolas retroceder por los inmensos desiertos de Siria hasta las mismísimas puertas de Catai.
Con gusto me impuse la Cruz sobre el hombro. Jamás me arrepentí en el pasado de mi osadía, hasta esta terrible hora, en la que debo reconocer, no me siento con fuerzas para seguir soportando, después de lo que ya hemos sufrido, todo lo que nos depararán los próximos días, quien sabe por cuanto tiempo.
He de confesar, que si hubiera alguna posibilidad honorable de escapar a lo que nos espera, no la hubiese desaprovechado, y aunque fuese, un poco menos que honorable, quizás tampoco. Pero la suerte está echada, a pesar de la promesa del Rey de que seremos tratados benignamente, conforme a nuestra condición y de que tendremos un juicio justo, debo preveniros, una vez más, que debéis aguardar lo peor - se oyeron murmullos de disconformidad -. Aprovechad las pocas horas que nos quedan para aliviar vuestra alma, por que algunos de entre nosotros, desgraciadamente, sabemos muy bien como las gastan y no tendréis una nueva ocasión para ello, por lo menos durante algún tiempo.
¡Sed prudentes!.
Aceptad con resignación los sufrimientos en el convencimiento, de que el mismo Cristo, tuvo que soportar escarnio y tortura por otros hombres, tan ciegos, bribones y mezquinos como los que mañana nos prenderán...”
Amb aquestes paraules imaginava el comiat que Fra Ramón de Saguàrdia, Lloctinent del Gran Mestre Provincial de l’Ordre del Temple de Catalunya i Aragó, dirigia als seus subordinats i amics, poques hores abans de la rendició de la Comanda i el Castell de Miravet, a l’enviat del Rei Jaume II de Catalunya Aragó, al que no sé perquè van anomenar “el Just”.
Fra Ramón de Saguàrdia, és també un d’aquells personatges de la nostre història que malauradament no ha rebut el reconeixement que pels seus actes mereixería. Som un país que no honora prou aquells homes i dones que pel seu exemple il·luminen i fan gran una nació petita com la nostre, potser per això vull dedicar-li aquestes poques línies.
No soc medievalista i no pretenc aquí escriure un tractat sobre els templers, ja n’hi ha masses i alguns de molt bons com per exemple, en aquest mateix blog teniu:
http://terraxaman.blogspot.com/2007_12_02_archive.html
Fra Ramon (Raimon) de Saguàrdia (aproximadament 1250- 1319).
Nascut al Castell de Saguàrdia de Ripoll, en el que avui anomenem terme municipal de les Lloses, membre de la molt il·lustre familia dels Pinós, formà part d’aquella aristocràcia que en aquells temps tan remots de la nostre història ocupà els càrrecs més importants de l’administració del país.
La Baronía de la Guàrdia ≈ Baronia de Sa Guardia = Saguàrdia, comprenia els municipis actuals de les Llosses i d’Alpens, prop de Ripoll. A la primera meitat del S.XI va establir-se aquesta baronia i una mica més endavant varen rebre la jurisdicció senyorial complerta.
En tenim les primeres notícies el 1017. El castell de Saguàrdia entrava dins els dominis del comte de Besalú Bernat Tallaferro. El 1054, el comte de Besalú Guillem, en un conveni amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer, es compromet al retorn dels castells de Finestres i Colltor i com a garantia li empenyora el castell de la Guàrdia amb el seu castlà Raimon Bernat Saguàrdia. Des d'aquell moment el castell fou de la família Saguàrdia.
El nostre protagonista fou el tercer de 4 germans: Ponç, Berenguer, Ramón i la seva germana Marquesa tots ells fills de Guillem de Canet, emparentats amb la Reina Elisenda de Montcada.
El 1270 Ponç -el germà gran- dels Saguàrdia rebé de Sanç I de Mallorca el títol de vescomte de Canet. La fidelitat dels senyors de la Guàrdia als senyors de Mallorca (Sanç I i Jaume III) els dugué a participar en les guerres contra Pere III de Catalunya i Aragó en la campanya que aquest inicià per la recuperació del regne de Mallorca. La conquesta de Mallorca els dugué temporalment a l'exili.
Galçerà de Pinós dit “el vell”, que acompanyà el rei a la conquesta de Mallorca, es casà amb Esclarmonda de Canet i d'aquesta manera el castell de la Guàrdia passà a ser un domini més de la família Pinós que acumul·là una llarga llista de títols: Baró de Valmanya, de Tàrregas, de Gaià, de Sant Jaume, d’Esplà, de Gòssol, de Saldes, Josà, Quer Foradat, de Llo, Gliscareny, Alguaire, Alebsa, Lillet, Talteüll, Fórnols i Sa Guàrdia, Vescomtat de Canet...
L’altre germà Berenguer de Saguàrdia, fou canonge d'Elna i de Barcelona. Del 1306 al 1328 fou bisbe de Vic. Augmentà l'esplendor del culte i inicià el toc de l'àngelus a la catedral. El 1315 cedí al rei el domini de la part episcopal de la ciutat de Vic, que els bisbes posseïen des del 890. També li cedí el domini dels castells i termes de Montbui, Tous i l'Espelt. Celebrà un notable sínode el 1318 i començà la construcció del claustre gòtic de la catedral. Morí a la casa Cervelló de Barcelona, on havia anat per entrevistar-se amb el rei. Fou enterrat a la catedral de Vic.
Mentre que la seva germana Marquesa, arribaria a ser Abadesa de Santa María de Valldaura.
El Castell de Saguàrdia de Ripoll, ja no existeix en els nostres dies, es troba al terme municipal de les Llosses, a la serra de Santa Margarida.
Per anar-hi cal pendre la carretera de Vic a Ripoll, fins a ben aprop de Ripoll, on trobareu un desviament perfectament assenyalat cap a les Llosses, a travers d'una petita i serpentejant carretera d'uns 10 Kms.
Alguns autors (Pladevall) el situen al mas Castell o Castelló, a un petit puig al S. de l'església de Santa Margarida de Vinyoles.
Però, per la situació dominant a 1050 m. d'altitud de la ubicació de l'església parroquial i pel possible aprofitament de les restes del castell per la construcció de l'esmentada església, tot fa pensar que el castell estaria edificat en el mateix lloc que ara ocupa l'edifici religiós.
Per accedir-hi hi ha dos possibilitats:
1ª. A cinc kms. de la carretera de Ripoll a Berga, surt a mà esquerra una pista preciosa que travessa uns quants boscos de pins, alzines, roures, etc. cimentada que va a Sovelles i Portavella i d'aquí una pista en mal estat en alguns trams però que es pot fer perfectament amb les motos de trail, arriba fins dalt l'església dita de Sant Marti de Vinyoles,
Tenia la intenció de verificar si des d'aquí m'era possible arribar a l'esglèsia de Santa Margarida de Vinyoles, dons sabia que el GR-1 en direcció a Alpens hi pasava
però només hagués pogut arribar a peu, o amb una motocicleta més preparada per a fer camins de cabra, tot i que la distància no era molta, uns 30 minuts a peu, vaig decidir de probar la segona opció que seria la bona, no sense abans fer una cigarreta i observar les perspectives:
Tenen raó els qui dubten que aquest fos l'antic emplaçament del castell doncs la visió de les Valls de Sora i d'Alpens es incomplerta, a més que per darrera un atac des de les muntanyes seria relativament fàcil.
Així que vaig retornar a la carretera Ripoll-Berga fins arribar a les Llosses, que ningú s'esperi un poble, ni que sigui petit com ara Espinelves, o Viladrau, no, es tracta d'un d'aquells pobles d'habitat molt dispers, format més aviat per cases de pagés. Doncs bé, davant mateix del desviament a la dreta que va cap a l'Ajuntament, agafant la pista que travesa el Mas de la Ferreria –que pertany a la Montserrat Caballé – en uns 3 Kms. veiem ja la silueta del nostre objectiu:
Arribem a l’Església, no sense haver d’obrir i tancar diverses vegades tanques electriques que impideixen que el bestiar pugui sortir dels camps que els han asignat, així com densos i foscos boscos d'alzines, roures i faigs, encissadors.
El que queda del castell en l'actual ermita és pràcticament invisible, al menys per la part exterior que és a l'única que vaig poder accedir-hi:
algunes d'aquestes pedres potser?
No vaig poder concentrar-me massa per aspirar l'atmosfera del lloc, uns turistes holandesos i el pas implacable del temps m'ho impediren...
El 1363 vengueren el castell a l'Abad de Ripoll Ramon de Savarres. Així, formà el centre de la Baronia ripollesa de la Guàrdia de pertinença al monestir, el qual ja des del s. X tenia nombrosos bens aloers en el terme. Aquesta baronia comprenia vuit de les quinze parròquies de la baronia de Ripoll: les d'Alpens, de Sant Pere de Serrallonga, de Santa Maria de Matamala, de Santa Maria de les Llosses, de Sant Vicenç de Maçanós, de Sant Esteve de Vallespirans, de Sant Sadurní de Sovelles i de Santa Margarida de Vinyoles.
Amb aquests antecedents familiars, no pot estranyar-nos que el nostre protagonista estigués cridat a aconseguir una gran trascendencia. Tenim constància documental de la seva existència els anys 1269-1270 quan éssent un jove cavaller participà a la Creuada que Jaume I va organitzar cap Orient i que va fracassar estrepitosament. Ell va ser un dels pocs cavallers catalans que van arrivar a Sant Joan d’Acre, on romandria alguns mesos abans de regressar a Catalunya.
Molt probablement d’aquesta mala experiència i dels contactes i coneixements que allà va establir , li vingué el desig d’ingressar a l’Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Sant Sepulcre de Jerusalem, doncs el 1274 és rebut com a cavaller templer, a Saragossa pel Gran Mestre Pere de Montcada.
Enviat a la Comanda de Masdeu a Trullàs del Roselló, on farà les seves primeres passes en el seu camí com a templer fins que el 1292 l’enviaren a la Comanda de Penyiscola.
Segons diuent el Castell de Peniscola és un dels millors i més ben conservats exemples de l'arquitectura militar templera.
El 1298 obté el grau de Comendador de la importantíssima Comanda del Masdeu. Des d’aquest moment Fra Ramón de Saguàrdia, esdevé un personatge clau en les complexes i violentes relacions entre els regnes –i els reis- de Mallorca i d’Aragó. Son incontables les missions diplomàtiques de gran dificultat que duria a terme el nostre personatge, especialment sota el govern de Jaume II de qui seria un lleial servidor i de qui reberia el pagament de la traició en els moments decissius.
S’ocupà també de ressoldre els problemes interns de la família reial de Mallorca, tractant de reconciliar al Rei Jaume II amb el seu fill l’Infant Ferran –de qui seria tutor i custodi durant un temps- a petició de la Reina Esclermonda.
Però si el seu nom va passar a la història del nostre país, es va deure al paper destacat que tindria en els moments de la supressió de l’Orde del Temple. A l’octubre del 1307 Fra Ramón de Saguàrdia, Mestre Comendador de Masdeu, fou anomenat Lloctinent del Gran Mestre Provincial de Catalunya Aragó Ximenez de Lenda, detingut aquest per Jaume II quan encapçalava una delegació templera en la que l’acompanyaren Ramon Oliver Comendador de Saragossa i Jaume d’Oluja, Sacerdot i Comendador de Granyena, també detinguts, en aquesta tesitura Fra Ramon de Saguàrdia esdevingué de fet la màxima autoritat del Temple en la Corona d’Aragó, amb l’encarrec d’organitzar la resistència contra les tropes del Rei i serà ell qui durà a terme totes les negociacions, en uns moments d’especial dramatisme. Després de onze mesos de setge, abandonat i traït per tothom, Ramon de Saguàrdia és veie obligat a ordenar la capitulació del Castell de Miravet i l’entrega dels seus companys i d’ell mateix al comissionat del Rei Bernat de Leyba i dels bens de l’orde als Hospitalaris –una altre orde militar competidora dels templers-. Les cartes que va enviar als Reis d’Aragó i de Mallorca, al Papa i a d’altres personatges i les respostes que d’aquests rebé, ens permeten entreveure la grandessa moral, l’honor i la dignitat de Fra Ramón.
Després de ser detingut, fou conduït a Calatayud, on fou interrogat per la Inquisició, sembla ser que sense tortures ni maltractaments, d’acord amb el que havia pactat amb el Rei en els termens de la rendició de Miravet.
A petició pròpia va ser traslladat a la seva Comanda del Masdeu per acompanyar els templers detinguts en aquella, on seria novament sotmés a interrogatori l’any 1310, repondrà sempre amb dignitat i noblesa, d’acord amb les actes que s’han conservat:
Traduït de la versió publicada a Bordonove (1997:233-234).
-Pregunta.- Tot i que l'orde del Temple es pretén santament instituïda i aprovada per la Seu Apostòlica, cadascun dels seus membres, en el moment de la seva recepció o poc després, així que pot, renega de Crist i, de vegades, de la Creu, de Jesús, de Déu, de la Mare de Déu o de tots els Sants i Santes de Déu d'acord amb les instruccions i les ordres d'aquells qui els van rebre.
-Resposta.- Tots aquests crims són i em semblen horribles, extraordinàriament espantosos i diabòlics.
-Pregunta.- Potser no diuen que Crist és un fals profeta?
-Resposta.- No crec que pugui ser salvat si no és per Nostre Senyor Jesucrist, que és la Veritable Salvació de tots els fidels, que patí la Passió per la redempció del gènere humà i pels nostres pecats i no pels seus, perquè mai va pecar i la seva boca mai va proferir cap mentida.
-Pregunta.- Potser no els fan escopir sobre la creu i trepitjar-la?
-Resposta.- Mai! És per a honorar i glorificar la molt Santa creu de Crist i la passió que Crist es dignà a patir en el seu molt gloriós cos per mi i per tots els fidels cristians que porto, igual com la resta de frares cavallers del meu orde, un mantell blanc sobre el qual hi ha cosida la venerable figura d'una creu vermella, en memòria de la sang per sempre sagrada que Jesucrist vessà pels seus fidels i per nosaltres...
Reconegut innocent, no havent-se pogut demostrar cap dels crims que li imputaven, com tots els frares de la Provincia d’Aragó i Catalunya, pel Concili de la Tarraconense, Fra Ramón de Saguàrdia va ser reclós de per vida a la seva Comanda de Masdeu, ara sota la jurisdicció dels Hospitalaris, amb una elevada pensió de 7.000 sous annuals, molt per sobre dels 2.400 sous que rebíen els cavallers, insuficients per la seva manutenció, raó per la qual, alguns d’aquests cavallers és veieren precissats a entrar en d’altres Ordes, o a dedicar-se a saltejar camins i cometre diversos crims i delictes.
Malgrat tot, el nostre personatge continuarà rebent dels sobirans de Mallorca senyals innequívoques d’afecte i respecte, així l’any 1315, la Reina Esclarmonda li fa l’encarrec d’anar a trobar a l’infant en Jaume que tornava de Sicilia perquè l’acompanyés a Perpinyà.
Sembla que morí a finals de l’any 1319, amb ell moria una part de la nostre història que jo he volgut recuperar.
V'sssssssssssssssss
