Ultradesafio 2010:: En Busca de Cipango

[Carles]

---

Aquesta és la crònica d'un periple des de Catalunya fins a Tokyo d'en Cuco i jo, durant 50 dies, més de 17.000 quilòmetres i moltes experiències, vivències i coneixements que mai oblidarem. Només ens queda convidar-vos a que la llegiu, i alhora la gaudiu i patiu com nosaltres ho hem fet durant tot el trajecte.

---

BLOG DEL VIATGE: EN BUSCA DE CIPANGO

El Blog l'ha escrit en Joan Carles (Cuco).

---

EL VIATGE EN NÚMEROS

• 2 motos
• 50 dies
• 9 païssos
• 4 visats
• 10 husos horaris
• 2 ferrys
• 17.219kms
• 117kms/h (velocitat màxima en tot el trajecte)
• 92kms/h (velocitat màxima per les pistes de Mongòlia)
• 1.033 litres de gasolina
• 10 litres d'oli
• ... i CAP Multa

---

MENCIÓ ESPECIAL

Voldria fer especial menció a tota aquella gent que des d'un primer moment han intervingut en aquest viatge, d'una manera o d'un altra, des dels seus inicis quan només era un projecte fins al moment final de preparar la sortida i alhora durant el propi viatge. MOLTES GRÀCIES A TOTS!!!

Especialment ho voldria agraïr a la familia, que des de casa han estat en tot moment vivint-lo i patint-lo amb nosaltres, no deu ser gens fàcil quedar-se a casa esperant la tornada d'uns que estan creuant mig Mòn sense saber res d'ells en dies... MOLTES GRÀCIES PER ENTENDRE-HO!!!!

---

INTRODUCCIÓ

Tot arriba. Aquella feina feta durant els últims dos anys que semblava no havia de servir per res, al final ha servit de tal manera que ens ha permès superar els problemes, inconvenients i entrebancs propis d’un viatge d’aquestes característiques. I és que assentats al sofà de casa tot és molt bonic, i qualsevol accident, dolor corporal o problema mecànic es soluciona amb una senzilla trucada o acció, però al mig del no res, sense aigua i amb considerables símptomes de cansament, qualsevol circumstància pot esdevenir una discussió, una pèrdua de nervis o qualsevol situació complicada que provoqui que el viatge de la nostra vida es converteixi en el malson de la nostra existència. I a milers de quilòmetres de casa això és el pitjor que ens pot passar.

Per sort, crec que els dos varem sortir de casa conscienciats d’on anàvem, com hi anàvem i perquè hi anàvem. Fet que ens ha permés la convivència durant aquests 50 dies, fonamental per a dur a terme aquest “projecte”.

Costa fer-se a la idea de deixar casa teva durant gairebé 2 mesos, la teva feina, la teva família, els teus amics, allò que més t’estimes, però tot i els moments durs viscuts durant el desenvolupament del viatge, ha valgut la pena l’experiència. Ens hem fet més forts segons passaven els dies, hem aprés coses noves a cada minut que passava, hem conegut gent fantàstica i d’altra que no cal tornar-se a creuar, hem vist paisatges increïbles al mateix temps que inhòspits, tristos o catastròfics, hem dormit a qualsevol lloc, des del millor matalàs fins a un llit amb una planxa de fusta sense cap mena de coixí, passant per boscos, deserts i inclús directament a sobre de l’asfalt o darrera d’uns matolls en una terminal d’aeroport, i és que el cansament és el millor amic per a caure rendit allà on faci falta.

Per sort, una vegada finalitzat el periple que ens ha apropat fins a Japó, a la recerca de Cipango, podem concloure que ha estat tota una experiència diferent, en llocs diferents, amb gent diferent, amb menjars diferents i és que tot i assemblar-nos uns als altres, som totalment diferents, i nosaltres ho hem pogut esbrinar durant 50 dies de viatge, i més de 17.000kms d’asfalt, de terra, de sorra, de fang, de rius. Hem circulat fort, ja sigui de dia o de nit (sempre que les circumstàncies ho permetessin, és clar), hem menjat molt poc, hem dormit el que la situació permetia i hem descansat sempre i quan es podia, i degut a això puc dir que un viatge així no és gens fàcil. Àsia no és Europa, les carreteres es troben en mal estat, les gasolineres (per dir-ho d’alguna manera) són indefinibles, el respecte a la carretera és inexistent, la policia està per tot arreu i a diferència d’aquí, allà no treballen per la nostra seguretat, la diferència de llengua és un mur infranquejable al qual ens vam haver d’acostumar des del cinquè dia de viatge fins a la tornada, i pel que fa a la higiene i la salubritat millor deixar-les en un segon pla.

Cal dir també que ha estat un plaer compartir el viatge amb en Joan Carles. La preparació prèvia minuciosament estudiada, inclús podríem definir-la gairebé malaltissa, ha valgut la pena. I tot l’esforç i temps dedicat a casa, fent trucades, visites, investigant per Internet i preguntant allà on fes falta, ens ha servit per a que els possibles imprevistos fossin els mínims, i en cas d’haver-ne poder solucionar-los el més ràpid possible.

Voldria fer especial menció també a la feinada de preparar els tracks del viatge, i no estem parlant d’una ruta de diumenge al matí, sinó d’un trajecte a l’altra banda del món amb tot tipus de paviments, ciutats, corbes, deserts, muntanyes, cruïlles, etc., realment és per treure’s el barret! És increïble com una línia feta des de casa ens ha permés girar a la cantonada correcta en ciutats com per exemple: Moscú, Novosibirsk, Vladivostok, Seoul o Tokyo, i alhora ens ha permés prendre la direcció correcta tot creuant els inhòspits paratges mongols. Chapeau!

---

VIDEOS

[youtube]-UJRhoiwWHs[/youtube]

[youtube]Koav9S_pR14[/youtube]

CRÒNICA

Dijous (08.07.2010): Vilanova i la Geltrú – Freiburg in Breisgau

• Distància Etapa: 1.128 kms
• Distància Acumulada: 1.128 kms
• Gasolina: 87,98 €
• Allotjament: 18,00 €

El despertador sona a les 4’30h de la matinada, i no calia haver-lo posat perquè entre que vaig anar a dormir tot just dues hores abans, i que els nervis estan a flor de pell, gairebé no he aclucat l’ull en cap moment. Només queda agafar els últims trastes, vestir-se amb l’equipament que serà la nostra segona pell durant els propers cinquanta dies i baixar a engegar la moto per sortir al carrer uns minuts després que el rellotge toqui les 5’00h.



El carrer és fosc i gairebé no hi ha ningú, em costa de creure que fins gairebé dos mesos després no tornaré a veure aquell carrer solitari, però no tinc gaire més opció que sortir en direcció La Jonquera tot circulant per l’autopista, on m’espera en Joan Carles, el company de viatge el qual es presenta amb en Ricard, un amic de l’Africa Twin Club España que sense res millor a fer que sortir d’Andorra a mitjanit fins a Manresa i després fins a la frontera de matinada, s’apropa a acomiadar-nos.

El primer ensurt apareix quan no trobem les claus de la KTM. Si portem 200 quilòmetres i ja hem perdut les claus, què ens pot passar més enllà? Per sort només ha estat un ensurt i estaven ben amagades a la butxaca de la jaqueta.

Són les 8’00h del matí i, amb els dipòsits plens, enfilem cap a França en direcció Alemanya, patint de tant en tant la son acumulada en les ultimes hores i degut a la qual hem de parar en alguna àrea de servei per a poder descansar, i és que si el viatge serà dur la preparació prèvia dels últims dies ha estat frenètica.



L’autopista es torna monòtona, de tant en tant patim congestions entre els peatges de Montpeller i Nimes, i finalment també a l’alçada de Lyon, però res que no puguem superar circulant amb precaució entre els cotxes o per la vora de l’autopista. Al cap de 15 hores aconseguim arribar a la frontera amb alemanya, punt on ens separem una estona perquè en Joan Carles vol apropar-se a la frontera suïssa, i jo no en tinc cap ganes i prefereixo arribar més d’hora i poder descansar, que ha estat un dia dur.

Tot creuant el Gran Canal d’Alsàcia em venen records a la memòria, en aquest punt hi vaig estar fa un parell d’anys amb la Patrícia camí de la Selva Negra, i recordo que estava plovent, molt normal en aquestes latituds. Enfilo cap al Nord tot enllaçant amb l’autopista A5, ja a Alemanya, camí de Freiburg on tenim reservat un llit al Black Forest Hostel.

No passa gaire més d’una hora que apareix en Joan Carles, mentre jo estic organitzant l’equipatge, ja dutxat i mínimament descansat. Per acabar un dia dur però orgullosos d’haver-lo portat prou bé tot i la distància recorreguda, anem a sopar que ens ho hem guanyat, i per a tal ocasió ens deixem veure per una pizzeria que conec i que tenen tots els plats a meitat de preu, i és que una pizza mitjana per 4€. a Europa no la trobes tant fàcilment.

---

Divendres (09.07.2010): Freiburg in Breisgau – Frankfurt – Kassel

• Distància Etapa: 474 kms
• Distància Acumulada: 1.602 kms
• Gasolina: 36,97 €
• Allotjament: 18,50 €

Ens llevem d’hora tot i que ens ho prenem amb molta calma, aprofitem per fer una visita matinal a Freiburg, la seva “Münster”, els carrers principals, l’Ajuntament i la Münster Platz on fan el mercat diari, un dels més bonics que he vist mai per Europa, i on aprofitem per esmorzar una mica.







A mig matí, i una vegada tot recollit, enfilem cap a l’autopista A5 de nou, en direcció Nord, per tal de fer els quilòmetres que ens separen de Frankfurt, on tenim previst fer una parada al centre per visitar-ho, tot i la calor que fa, i és que arribem a veure 42ºC en un termòmetre a les 14h, moment en que ens estem refrescant en una font pública, i no sense ganes de posar-nos-hi sencers, perquè és bastant agobiant fer turisme així, i més encara haver-nos de posar la roba de cordura per seguir fent quilòmetres.





Cap a les 17h tornem on hem deixat les motos, que per cert les hem deixat molt carregades, i és que ens hem posat de turistes de cap a peus, tot deixant l’equipament lligat a les motos. I per tant, ens hem de tornar a vestir de “romans” per a continuar el viatge fins a Kassel, on tenim reservat un Formule 1, i així tenir demà menys distància a recórrer fins a Berlín, ciutat que volem gaudir al màxim tot i el poc temps que hi serem.

Cal dir que costa una mica circular per l’Autobhan Alemana, en trams que no hi ha límit i a velocitats inferiors a la que porten els propis camions, i és que posar-se a l’altre carril a 105km/h per avançar un camió, mentre que pel retrovisor veus apropar-se un vehicle a 200km/h, no fa molta gràcia. Per sort, des del primer moment que es creua La Jonquera el respecte cap als demés usuaris de la carretera apareix per art de màgia, i tot i estar ocupant el carril esquerra els demés es mantenen pacients fins que t’apartes. Spain is different!

---

Dissabte (10.07.2010): Kassel – Berlin

• Distància Etapa: 402 kms
• Distància Acumulada: 2.004 kms
• Gasolina: 31,36 €
• Allotjament: 10,00 €

Sortim prou d’hora per a evitar al màxim les congestions típiques d’Alemanya, tot i que també ho ha degut pensar molta gent. Potser correspon a la sortida de vacances o alguna cosa similar, però la carretera es troba molt carregada i costa avançar, però finalment podem arribar a Berlín cap al migdia, amb temps suficient com per fer una primera incursió amb les motos per els punts característics de Berlín, com són el tram de mur que es manté, Check Point Charlie, la porta de Brandemburg, etc., abans d’anar al Hostel Meininger, on també tenim reservat un llit en dormitori.



Després d’una dutxa renovadora de la calor que ha fet, i la que està fent, ens dediquem a descansar una estona a un cibercafé de la vora, i així deixar passar les hores de calor, perquè si a Frankfurt hi havia 42ºC, a Berlín no deguem estar gaire lluny d’aquests índex de calor.

Cap a les 17h cerquem una parada de metro propera al Hostel per apropar-nos cap al centre.

---

Diumenge (11.07.2010): Berlin – Varsòvia

• Distància Etapa: 607 kms
• Distància Acumulada: 2.611 kms
• Gasolina: 47,35 €
• Allotjament: 17,00 €

Sortim de Berlín d’hora, a les 6h ens trobem creuant carrerons, rierols urbans i grans avingudes de Berlín tot cercant l’autovia que ens ha d’encarar cap a Polònia, no sense abans parar a omplir els dipòsits. Es nota que és diumenge perquè ens trobem en tot moment circulant en solitari encarats cap al Sol, l’únic company durant el nostre viatge per terres germàniques. Tot just arribem a la frontera, on ens temíem una estona de negociacions burocràtiques, ens adonem que encara seguim a l’Europa que coneixem, i que l’única parada que hem de fer és la vital i necessària foto amb el corresponent cartell fronterer, el qual ens indica que comencem a rodar per Polònia.

No hem circulat ni cinc quilòmetres per aquest nou país en direcció Poznan, quan ens adonem que, tot i no haver fet cap tràmit aduaner, estem a un altre món. Tot canvia, la gent és d’una altra manera, el paisatge ja no és el típic d’Alemania, la carretera és l’antagonisme personificat d’una autovia alemanya. A partir d’ara se’ns acaba la tant solitària i còmoda autovia, el respecte a la carretera desapareix i entra en joc allò de “el més gran passa”, i amb això el que vull dir és que s’avança quan se’n tenen ganes, independentment si hi circulen vehicles de cara o no, ja s’apartaran.

A mig matí arribem a Poznan, una ciutat molt neta i organitzada situada entre Varsòvia i Berlín, totalment diferent al que hem pogut observar fins ara a la carretera i pobles propers, on el caos i la desorganització es troben al capdavant de tot. Anem fins al centre per donar-hi un cop d’ull i ens sorprèn amb rapidesa, la plaça central és com un mural, totes les façanes que la rodegen es troben pintades de diferents colors, amb tot de terrasses pels voltants i fonts a les cantonades.



Aprofitem per canviar divisa i així arribar a Varsòvia amb capacitat de comprar en metàl•lic, que no sempre accepten “Carta”.



A migdia enfilem cap a la següent ciutat, que encara queden uns quants quilòmetres i amb l’estat de les carreteres, ningú assegura l’èxit fins que no s’hi arribi. Així que sense més parades que les necessàries arribem a Varsòvia cap a les 16h, amb temps suficient per arribar al Hostel Tamka, on tenim reservats uns llits, visitar la ciutat i per últim gaudir de la victòria de “La Roja” en un parc prou gran de la ciutat, rodejats d’Holandesos que també volen guanyar.

---

Dilluns (12.07.2010): Varsòvia – Brest – Minsk

• Distància Etapa: 569 kms
• Distància Acumulada: 3.180 kms
• Gasolina: 34,14 €
• Allotjament: 0,00 € (acampada en bosc indeterminat)

Avui és el dia, sortim de la Unió Europea i ens endinsem al paisatge que ens acompanyarà fins a Vladivostok, i alhora començar a utilitzar els visats que ja tenim fets i que tant ens ha costat quadrar per tenir-los tots a temps. No és Rússia, encara, però si Bielorússia, i Deu n’hi do quin panorama tot plegat. L’escriptura que coneixem i que tant enyorarem desapareix, i per primera vegada en aquest viatge intentem llegir i comprendre el ciríl•lic, cosa que se’ns presenta amb dificultat fins que se li agafa la gràcia als símbols, moment en que es pot llegir alguna cosa, tot i que no es sàpiga què hi posa.

Arribem a la frontera amb temps suficient, cap a les 9,30h, i és que tot i saber l’hora d’arribada no sabem quan en sortirem, sort que hem esmorzat abans d’entrar per gastar els “polacs” que dúiem a sobre. Tot just arribar visualitzem la cua pertinent de tota frontera, i com a bons mototuristes que som, ens col•loquem en primera fila i inclús ens fan la senyal de que podem avançar-nos més i tot. Al final i després d’una bona estona aconseguim arribar a la frontera pròpiament dita, on ens tenen “ballant” d’una caseta a una altra per a dur a terme tot tipus de control: Passport Control, Motor Control, Insurance Control, etc...

Ens costa dues hores i mitja, i una bona suada d’aquí cap a allà, però ho aconseguim i comencem a circular per Bielorússia en direcció Brest. Una estranya sensació s’apodera de nosaltres, un dels objectius del viatge ja està complert, i estem una mica eufòrics al veure’ns circular per un dels països més tancats del món, del qual gairebé no tenim informació.



Arribem a Brest, ciutat ubicada a la línia fèrria que comunica Berlín amb Moscou, i important punt de pas durant la 2a Guerra Mundial, i també durant les següents dècades, formant part d’un important camí comercial entre Europa i l’antiga Unió Soviètica.

Aquesta ciutat va ser cremada durant el s. XIV pels alemanys, a finals del s. XV va ser destruïda per un àtac a mans dels tàrtars de Krimea, a finals del x. XVIII va ser conquerida per l’exèrcit del general rus Suvorov, i al s. XIX van construir una fortalesa monumental, la qual aprofitem per visitar. Així que la història de la ciutat no te pèrdua, hi han vivències per a tots.





Circular per Bielorússia es difícil, no només per la circulació i el respecte existent a la carretera, sinó a més perquè es fa lent i monòton, al que li hem de sumar un bon xàfec quan ens estem apropant a Minsk, on en principi portem reservat un apartament al centre d’aquesta ciutat, bastant desconeguda per cert.

Per a sorpresa nostra, el fantàstic i cèntric apartament es converteix en un “trunyo” ubicat a les afores, a l’interior d’una barriada de dubtosa reputació, ja que per casualitats del món l’apartament cèntric no te aigua calenta i només li queda aquest. Després d’intentar discutir amb la senyora que ens l’obra, i dic intentar perquè ni ella parla anglès ni nosaltres rus, només queda esperar a que vingui l’encarregada, que si s’expressa mínimament en anglès. Quan arriba està més nerviosa ella que nosaltres, i després d’una estona cedeix a deixar-lo a meitat de preu, però quan tornem a estar a l’apartament (un 4t sense ascensor) amb totes les bosses, torna a dir el preu inicial, amb el que tots 4 (nosaltres 2 i el cabreig correspon de cadascun) marxem d’allà amb els diners a la butxaca a la recerca d’un altre hotel.

I com el tema va de sorpreses, quina millor nova sorpresa que assabentar-nos de la falta d’oferta hotelera de Minsk, i és que quan un lloc no és turístic val més no esperar hotels.

Quan estem sortint de Minsk em quedo en reserva i hem de buscar una gasolinera per a poder seguir donant tombs, que sinó encara tindrem un problema més. Quan la trobem li preguntem a un noi sobre l’existència d’algun hotel proper, i ens fa el favor de trucar a una mena d’alberg d’estudiants, on en principi ens esperen, però quan arribem la senyora de la porta ni tant sols obra la boca, no parla anglès ni fa l’esforç de que l’entenguem, amb el que amb certa resignació i cara de “gilipolles” decidim sortir de la ciutat per acampar en un bosc proper. I així ho fem, desfent els nostres passos trobem un racó al bosc prou acollidor com per passar-hi la nit, i és que és gairebé la una de la matinada i necessitem dormir una mica.

---

Dimarts (13.07.2010): Minsk – Orsha

• Distància Etapa: 219,80 kms
• Distància Acumulada: 3.399’80 kms
• Gasolina: 13,19 €
• Allotjament: 14,00 €

Tot just ens llevem amb les primeres llums del dia, recollim i tirem cap al centre de Minsk una altra vegada, primer de tot per menjar alguna cosa ja que des d’ahir a l’hora de dinar no hem provat res. Anem a deixar les motos al mateix lloc on ahir buscàvem l’apartament, i així ho fem, per destinar la resta del matí i mitja tarda a visitar aquesta ciutat, la més gran de Bielorússia, que personalment no m’acaba d’entrar pels ulls. Potser és la circumstància de la tarda passada, o directament perquè no te res d’especial, però no serà una ciutat que desitgi visitar en el futur.

Ens deixem veure per la Plaça de la Victòria, el Palau de la República i la gran plaça que hi ha davant, el memorial als herois de la guerra afgana, etc. Per sort estan ben dotats de parcs i jardins amb molta ombra, amb el que no deixem passar l’ocasió d’estirar-nos en uns bancs per descansar.







A mitja tarda decidim tirar endavant, i apropar-nos a la frontera amb Rússia, així demà ja estarem més a prop per a dur a terme les gestions que ens esperen. Tirem per la carretera en direcció Barysaw, ciutat propera al riu Berezina, i on acabem veient un altre monument a Lenin, un dels primers dels tants que tenim previst veure durant tot el trajecte per territori rus. Finalment arribem a Orsha, on tenim controlat un hotel prou cèntric, i per a sorpresa nostra està molt bé de preu i podem deixar les motos al seu aparcament. L’amabilitat de la gent que hi treballa la deixarem en un segon pla, almenys tenim on dormir, i de moment no mosseguen.

---

Dimecres (14.07.2010): Orsha - Smolensk – Moscú

• Distància Etapa: 570 kms
• Distància Acumulada: 3.969,80 kms
• Gasolina: 22,23 €
• Allotjament: 13,50 €

A les 9h del matí arribem a la frontera, preparats per a l’odissea de papers i burocràcia típica d’una zona fronterera d’aquestes característiques. Moment en que la incredulitat s’apodera de nosaltres quan, a l’arribar a una barrera al més pur estil peatge, un guàrdia de la duana ens demana el passaport i ens diu que continuem. Així ho fem quan després de 3 quilòmetres parem a preguntar-nos un a l’altre si això es tot, ja que no sembla que hagi de venir cap més control, i per a sortir de dubtes tornem enrere per a preguntar-ho al mateix “paio” de la frontera, i entre signes i obligacions ens fa entendre que això és tot i que continuem endavant.

Al poc de continuar parem a Smolensk, primera ciutat de la Rússia occidental que visitem, i una de les més antigues d’aquest país. És una ciutat emmurallada que ha estat destruïda en diferents ocasions al llarg de la seva història. I on aprofitem per treure diners amb la moneda “local”, abans de fer la corresponent parada per visitar la catedral i el kremlin, construït de pedra entre 1597 i 1602 és el més gran de Rússia.

Seguim viatge cap a Moscou, i és que amb les carreteres existents per la vora i que encara ens queden 360kms, val més la pena seguir fent quilòmetres en direcció Nord-est. I bé que fem ja que al final l’entrada a Moscou, la ciutat més poblada de Rússia i d’Europa, es fa una mica difícil, i més quan arribem en hora punta i el trànsit, a part de ser abundant també és caòtic, tot juntament amb el percentatge de vehicles que tenen preferència al dur al sostre una llum que els permet passar per davant dels demés, sempre amb la corresponent ostentació de diners que caracteritza a les ciutats de l’antiga Unió Soviètica, especialment a Moscou.



És una ciutat de grans avingudes, on el vianant no te dret ni a passejar-hi, perquè els passos de vianants van sota terra com si de l’accés al metro es tractés, i els vehicles es mouen a velocitats massa elevades encara que sigui per dins a la ciutat, tot envoltat de gratacels de ciment gris de l’època stalinista, entre els quals destaca la Torre de Shújov.



Aprofitem la tarda i la nit per a fer un petit vol per la Plaça Roja, el Kremlin, i la Catedral de St. Basili, temple ortodox realment fantàstic i mundialment conegut per les seves cúpules acolorides en forma de bulb, ubicada just davant de la Torre Spasskaya del Kremlin, i l’església de Sant Joan Baptista.

---

Dijous (15.07.2010): Moscou

• Distància Etapa: 0,00 kms
• Distància Acumulada: 3.969,80 kms
• Gasolina: 0,00 €
• Allotjament: 13,50 €

Al mati ens apropem cap a l’agència (Svoy Travel) per a poder registrar el passaport, i així portar-ho tot en regla, i més quan no ens han posat cap mena de segell a l’entrada de Rússia. Així ho fem, i intentem circular per aquesta megaurbe que és Moscou fins a l’oficina de l’agència, però ens adonem ràpid que és impossible desplaçar-se pels carrers amb les motos. Tot just tenim el passaport registrat tornem cap a l’alberg per a seguir de turista, no sense abans destinar-li una estona a canviar l’oli a la KTM, que ja li toca.



A la tarda tirem cap a Arbat Ulitsa, el més famós carrer de Moscou, banyat d’artistes de tota mena (músics, pintors, poetes, etc.), gent passejant, locals de moda, establiments comercials i per a seguir amb la tònica que veiem des de que estem a Moscou, ostentació de riquesa i poder pels quatre costats: Goldwing’s, Harley’s, Bentley’s, Hummer’s, etc. Tot és riquesa, tot és poder... no és d’extranyar llavors que al 2008 fos nombrada la ciutat més cara del mòn per tercer any consecutiu. És més, és la ciutat on resideixen més persones amb fortunes superiors a mil milions de dòlars.







Amb més de deu milions d’habitants, és la ciutat més poblada de Rússia i d’Europa, fet que caracteritza a aquesta ciutat com un important centre econòmic, polític, cultural i científic del país.

---

Divendres (16.07.2010): Moscú – Sergei Posad – Niznhy Novgorod - Cheboksary

• Distància Etapa: 730 kms
• Distància Acumulada: 4.669,80 kms
• Gasolina: 28,47 €
• Allotjament: 12,50 €

Veient com són els russos, en definitiva molt seus, i que són molts i per tot arreu, hem decidit tirar fort per treure’ns de sobre el màxim de Rússia. I més quan se’ns presenten uns dies sense cap interès turístic més enllà d’anar tirant.

Sortim de Moscú en direcció Sergei Posad, per fer una primera parada i visitar el monestir de la Trinitat i Sant Sergei, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1993, es considerat el més important centre espiritual de l’esglèsia ortodoxa russa. Per a sorpresa nostra, no ens desperta gaire més interès que donar-li la volta i tornar a enfilar les motos. Teníem previst fer una parada més llarga però no val la pena.



Ha estat un dia dur però hem pogut avançar més del previst al planning i ens hem quedat a 150 quilòmetres de Kazan, en un motel de carretera relativament en bon estat. En aquest punt m’adono que he perdut la “reserva” de diners que portava amagada a la moto, promogut especialment pel clot que he agafat a la carretera degut a l'estat d'aquesta i que m’ha fet saltar més del desitjat. Per sort no eren gaires diners en el conjunt del viatge, però qui se’ls trobi es posarà content.

---

Dissabte (17.07.2010): Cheboksary – Kazan – Ufa

• Distància Etapa: 718 kms
• Distància Acumulada: 5.417,80 kms
• Gasolina: 28,00 €
• Allotjament: 19,20 €

Més del mateix, carretera i més carretera infernal russa tot creuant la Cordillera dels Urals, considerada la frontera natural que existeix entre Europa i Àsia. Tot i així hem fet una parada a Kazan per visitar el Kremlin a primera hora, i la veritat és que val la pena destinar-li una estona. I la ciutat també te el seu interès, de fet en alguns punts estratègics sembla que no sigui una ciutat ex-soviètica.







La carretera principal es transforma en el que nosaltres classificaríem com carretera abandonada, plena de clots i salts. El volum de trànsit és incalculable, especialment de camions, que hem d’anar superant de mica en mica i amb molta precaució. Canviar de carril implica saltar els nervis que s’aixequen de l’asfalt degut al pas dels vehicles pesats, i el més impressionant és veure l’ombra de la moto a l’asfalt, deu n’hi do com treballen les suspensions!

Finalment arribem a Ufa, sense interès turístic i al mateix temps sense oferta hotelera, i la poca que hi ha ens dispara el pressupost. Així que decidim sortir d’aquesta ciutat, amb morfologia soviètica de nou, a diferència de Kazan, per cercar un altre motel de carretera, on acabem sopant una mena de pastís amb carn que entra prou bé tot i no saber l’origen.

Què hi farem, l’idioma per una banda i la simpatia d’aquesta gent per l’altra no ajuda gaire a mantenir una conversa amb ells.

---

Diumenge (18.07.2010): Ufa – Chelyabinsk – Ekaterimburg

• Distància Etapa: 670 kms
• Distància Acumulada: 6.087,80 kms
• Gasolina: 26,13 €
• Allotjament: 0,00 € (convidats a casa de l’Anton i la Natalya)

Sortim d’hora d’Ufa per evitar al màxim el trànsit infernal, sempre en direcció Chelyabinsk, fins que als 100 quilòmetres recorreguts la KTM es queda sense embragatge i l’hem de purgar. Tot enmig d’una mena d’àrea de servei més pròpia d’una pel•lícula americana a l’estil “Matanza de Texas”, amb barraques destartalades i ple de fang per tot arreu.

Al final surt bé i podem acabar els 500 quilòmetres que queden fins a Ekaterinburg, on després de cercar i preguntar en diferents hotels no en trobem cap que ens hi deixin passar la nit. Antigament anomenada Sverdlovsk en honor del dirigent Yákov Sverdlov, és la primera ciutat asiàtica que visitem, propera amb la frontera d’Europa, que amb una població superior al milió d’habitants es tracta de la quarta ciutat més gran de Russía, i la veritat és que resulta prou agradable passejar-s’hi.







Com que no trobem res per allotjar-nos, decidim sortir en direcció Tjumen per trobar un altre motel de carretera i així poder-nos-hi estar, però en un semàfor ens paren l’Anton i la Natalya, una parella jove que s’havia casat el dia anterior i que ens conviden a quedar-nos a casa seva. Són del MotoClub d’Ekaterinburg i fins a dia d’avui seran els millors amfitrions que hem tingut.



Ens permeten deixar les motos en una mena de garatges pròxims a casa seva, que tot i el barri i el portal d’accés, és prou acollidora i està molt ben decorada. Ben bé no sembla que estiguem al barri on estem.

---

[Carles]

Dilluns (19.07.2010): Ekaterimburg – Obelisc Asia/Europa – Ekaterimburg

• Distància Etapa: 70 kms
• Distància Acumulada: 6.157,80 kms
• Gasolina: 2,73 €
• Allotjament: 0,00 € (convidats a casa de l’Ilyan)

Comença el pitjor dia de viatge fins ara. Ens llevem d’hora, i de fet fem aixecar d’hora també a l’Anton. Cap a les 5h ja tirem cap al garatge on estan les motos per apropar-nos a l’Obelisc fronterer d’Europa i Àsia, i on ens volen acompanyar l’Anton amb la seva XJ1200 i un company seu, però la KTM no està per la labor i es torna a quedar sense embragatge, i per acabar-ho “d’arreglar” es trenca el cavallet central.



Per a sorpresa nostra són soldadors, amb el que es posen mans a l’obra i arreglen el cavallet amb un tros de cadira vella que hi ha per la vora. Tot mentre esperem que vingui un mecànic de KTM per veure el problema de l’embragatge, però no soluciona res. Així que estem igual que abans. Finalment, amb una altra purgada sembla ser que ho tenim solucionat, però només ens deixa arribar a l’Obelisc d’Àsia, perquè torna a fallar. Tornem de nou al garatge de l’Anton però no hi és, i no volem molestar-lo més, ja han fet prou per nosaltres.



Quan estic buscant ajuda en un concessionari pròxim, mentre en Joan Carles està amb les motos, apareix en Sergei, un altre mecànic de la vora que s’ofereix a mirar-s’ho al seu taller. Resulta curiós la composició de l’edifici on estem, sembla ser que tot son petits tallers o similars, plens de gent que va i ve, però tot a un soterrani una mica estrany, per ser realistes.

Son les 19h de la tarda i no tenim res solucionat, en Sergei s’ho ha mirat però no fa més que riure, amb el que nosaltres comencem a dubtar que ho pugui arreglar, i és més, sembla que s’estigui burlant de la nostra persona. Fins que l’Ilyan, un amic seu i pel que es veu el propietari del taller, ens convida a casa seva per dormir i dutxar-nos. Deguem fer molta pena tirats a terra, vestits de moto, i dormint-nos pels racons.

Ho tenim negre, la moto no acaba de donar-nos confiança i no veiem la possibilitat d’arreglar-la tan fàcilment com estem acostumats. Estem neguitosos i dubtosos de la continuïtat del viatge, almenys demà. Intentem dormir i potser es veuen les coses d’una altra manera les pròximes hores.

---

Dimarts (20.07.2010): Ekaterimburg – Tyumen

• Distància Etapa: 330 kms
• Distància Acumulada: 6.487,80 kms
• Gasolina: 12,87 €
• Allotjament: 20,50 €

No sortim d’hora perquè l’Ilyan diu que ell a les 5h està dormint. Ens hem de començar a adaptar a aquesta gent, ja som a Àsia. Després dels corresponents acomiadaments i fotos de rigor amb ells enfilem cap a Tyumen.



Quan portem 300kms ens trobem a un noi de Lituània amb la seva KTM 990 Adventure al costat de la carretera parat, amb la moto espatllada i sense gaires opcions més que esperar a que algú l’ajudi. Li diem si necessita alguna cosa però deu anar ben sobrat, perquè encara ens ofereix menjar ell. No sé noi, nosaltres estaríem nerviosos si ens trobéssim “penjats” com ho estàs tu!



Mentrestant estem parats a la gasolinera a l’entrada de Tyumen apareix l’Slava, un noi motero amb una VTR1000 que amb quatre trucades ens troba una peça per a la KTM, però fins a les 20h no podem anar-hi perquè ell comença a treballar ara, que són les 16h, així que agafem una habitació en un hotel pròxim per posar-nos en ordre i organitzar-ho tot una mica.



Abans de les 20h ja ens pica a la porta de l’habitació per anar al taller de l’Alexander, un bon element i expert coneixedor de l’interior d’una moto. Ens obra casa seva per a poder reparar la KTM, i tot començant a arreglar-ho se’n adona del problema, un greu problema que trigarà unes quantes hores a solucionar-se, així que ens convida a sopar a la fresca, suposem que per agafar forces per a la feinada que se’ns presenta. Al final, i després d’arreglar-ho tot plegat de manera gairebé quirúrgica, sortim de casa seva a les 3h de la matinada, i encara hem de creuar Tyumen per arribar a l’hotel.



Sembla ser que funciona, veurem demà al matí quan haguem de seguir camí cap a Omsk.

---

Dimecres (21.07.2010): Tyumen – Ishim – Omsk

• Distància Etapa: 670 kms
• Distància Acumulada: 7.157,80 kms
• Gasolina: 26,13 €
• Allotjament: 20,00 €

Sortim d’hora tot i no haver dormit gaire, amb l’únic objectiu d’intentar arribar a Omsk en el mateix dia i recórrer els 670kms que ens separen, però no ho aconseguim, i l’embragatge es torna a trencar a uns 50kms abans d’arribar-hi.





Al final, i com a única solució del dia, lliguem les motos per primera vegada per a remolcar-nos i poder arribar a un hotel proper, el qual ens han dit que està a uns 30kms. L’hotel és dels millors fins ara, però amb els nervis i les trucades a Espanya per intentar solucionar el problema, ni tant sols podem gaudir de l’habitació.

Un dia dur i potser el pitjor de tot el viatge anímicament parlant, a dia d’avui la KTM està GAME OVER i nosaltres parats. Intentem fer quatre trucades als companys per veure la manera de resoldre-ho, si existeix alguna manera d’enviar-nos les peces des de Catalunya, si podem seguir, en definitiva.

---

Dijous (22.07.2010): Omsk – ¿?¿??

• Distància Etapa: 250 kms
• Distància Acumulada: 7.407,80 kms
• Gasolina: 9’75 €
• Allotjament: 15,00 €

Tot just ens llevem i després de fer-li una altra vegada l’arreglo corresponent intentem arribar a Omsk per buscar-hi un mecànic o alguna botiga mínimament especialitzada, i quina és la nostra sorpresa que no hi ha cap botiga de motos, i això que en Joan Carles s’ha quedat en una gasolinera i jo he sortit a recórrer aquesta urbe sense cap bon resultat més que fer-li una altra recalentada a la moto entre el tràfic col•lapsat de bon matí.

Com és de costum en aquest viatge, tenim un altre cop de sort i apareix a la gasolinera on estàvem l’Alexander amb un pick-up que no s’ha vist gaire per territori rus. És un noi amb possibilitats que a més de ser motero i tenir una Goldwing a Moscú i una Harley a Estats Units, parla l’anglès amb prou fluïdesa, i en aquest cas serà el nostre àngel de la guarda durant l’estona que estem a Omsk. Ciutat que no teníem intenció de visitar.



S’encarrega de trucar a la grua, ens gestiona la feina del taller, la paga per què porti la KTM fins al taller, i per últim ens convida a dinar en un lloc en forma de karting/bolera interior on tot està ambientat cap al món del motor, especialment curiós si parlem de territori rus, la veritat. Al final aconseguim sortir d’Omsk amb l’embragatge arreglat tot i ser el quart mecànic que li “fot mà” a la KTM.



Com que és una mica tard, el dia només ens permet fer 250 quilòmetres més per l’estepa Siberiana, plana fins a on allarga la vista, inclús més enllà de l’horitzó sembla a vegades, fins que parem en un Motel de carretera on ens atén una noia que li hem degut fer gràcia perquè no para de riure cada vegada que ens veu. Les pintes que portem, potser?

---

Divendres (23.07.2010): ¿?¿?¿? - Novosibirsk – Barnaul

• Distància Etapa: 640 kms
• Distància Acumulada: 8.047,80 kms
• Gasolina: 24’96 €
• Allotjament: 10,00 €

No hem sortit gaire d’hora, avui ens queda creuar més estepa siberiana, i la veritat és que s’acaba fent una mica dur tanta monotonia i res per a veure més que una gran plana per on discorre la línia negra que tenim per carretera. Una carretera que per sort no està gaire carregada de trànsit, i poder avançar amb relativa comoditat i sense gaire estrès, molt diferent del viscut dies anteriors mentre creuàvem els Urals.



Segons “cauen” els quilòmetres el cel va canviant d’estat fins al punt de posar-se amenaçador, i el que havíem estat esquivant els últims dies havia de passar. Comença a ploure quan tot just portem 200kms i no ha deixat de ploure fins a Barnaul.

Tot creuant Novosibirsk, la tercera ciutat més poblada de Rússia després de Sant Petersburg i Moscou, i amb tots els serveis que una ciutat d’aquestes característiques ha de tenir per al mon globalitzat en que vivíem, ens adonem però no disposa de la tant còmoda circumval•lació, i per tant l’hem de creuar pel vell mig. I l’asfalt? Només els hi arribava per a la zona de la calçada? La resta és una autèntic fangar, que juntament amb el fum provinent dels “rústics” KAMAZ no fa gens agradable el pas per aquesta ciutat, la capital de Sibèria, i la ciutat amb el teatre més gran de Rússia, inclús més que el teatre Bolshoi que hem vist fa uns dies a Moscou.

Al final, i després de lluitar amb el trànsit col•lapsat d’un divendres a la tarda per una banda, i amb la fina capa de fang que hi ha a l’asfalt per l’altra, arribem a Barnaul, on no triguem gaire a localitzar l’hotel que ja teníem al llistat d’hotels. Resulta ser l’hotel “Altai”, situat al cor de la ciutat i al costat d’una de les avingudes principals, i que per a sorpresa nostra costa 10€ per persona, tot i que una vegada a l’habitació ens adonem del perquè del preu, és un hotel de principis de segle, entre vell i decadent, i que de ben segur no l’han netejat a fons des de llavors, però tal i com arribem de fang crec que farà la funció que busquem, inclús estem nosaltres més bruts. A més, el preu és una raó de pes per a no tenir miraments a hores d’ara.



Després d’una reconfortant dutxa en un bany que està en sintonia amb l’estat general de l’hotel, sortim a passejar una estona i estirar les cames, tot càmera en mà, i alhora buscar algun lloc per sopar, que des d’ahir a la nit no hem menjat res, i ja fa 24 hores.

---

Dissabte (24.07.2010): Barnaul

• Distància Etapa: 42 kms
• Distància Acumulada: 8.089,80 kms
• Gasolina: 1,64 €
• Allotjament: 10,00 €

Dia de “relax”, i relax entre cometes perquè tot i no llevar-nos d’hora hem de dur les motos a la KTM de Barnaul, el famós “ktm dealer”, i gairebé després d’una hora aconseguim trobar-lo, el que a dia d’avui seguim buscant és que sigui un concessionari KTM. El més bo de tot és que el mecànic de torn no sap canviar rodes amb càmera i s’ha d’endur, un per un, els neumàtics per a canviar-los en un altre taller, suposem que proper al tardar poca estona.

Vist com estava la situació decidim pujar-nos les mànigues i aprofitar l’espai i alhora les eines disponibles per canviar nosaltres mateixos l’oli, perquè si ho hem de deixar en mans del “mecànic” anem llestos tots plegats. I és que a les 10h del matí estàvem a la porta del taller, i sortim a les 16h. Per suposat, sense dinar.

Mentre tot això, apareix en una Hayabusa plena d’adhesius l’italià Marcello Carucci, un gran viatger que ja tenia controlat d’Internet, i que va acabar sent tot un element durant l’estada al “ktm dealer”, i que alhora també va poder gaudir de la tasca tant professional del mecànic.



Bé, tot tenint les motos preparades per a la inhòspita Mongòlia, decidim donar-nos un temps per a cadascú el que resta de tarda fins al vespre, i com que la ciutat en sí no desperta gaire més interès que el vist la tarda d’abans i al mateix temps l’ordinador de l’hotel no obra ni Hotmail ni la web de mototurisme, decideixo ficar-me al llit a fer una bona migdiada. S’ha d’estalviar energia.

Finalment, al vespre i per celebrar que estem a les portes de Mongòlia i que tenim les motos operatives per a creuar-la, anem a sopar una hamburguesa amb Kartofen a un Fast Food proper, no sense abans barallar-nos amb la noia de la caixa. I és que moltes d’elles per aquests territoris, abans d’escriure res o intentar entendre’s, et criden per a que les entenguis millor...

---

Diumenge (25.07.2010): Barnaul – Gorno Altaysk – Aktash

• Distància Etapa: 602 kms
• Distància Acumulada: 8.691,80 kms
• Gasolina: 23,48 €
• Allotjament: 15,00 €

Tot sortint de Barnaul, veiem que hi ha unes lletres al més pur estil Hollywood, i és clar, ens tornem a fer la pregunta de si és necessari tenir aquest cartell quan tenen tots els carrers que ni el pitjor camí de cabres que coneixem normalment. Però bé, tornem al mateix de sempre des de que vam entrar a Rússia i que dona molt de pensar de la societat amb la que estem convivint últimament.



Avui és diumenge, i ara entenem el trànsit que hi havia divendres per la tarda cap a les muntanyes. Com que estem molt lluny de la platja, per no dir a prendre pel sac, aquests russos tant cosmopolites amb el seu Lada de 20 anys i el mòbil d’última generació, aprofiten el riu que baixa per la República de l’Altai per a passar-hi el diumenge. I és clar, per a nosaltres és la millor manera de circular, entre els cotxes parats a la vora i la gent creuant sense mirar.





Realment estem molt propers a païssos que des de casa els veiem molt lluny, la República de l’Altai limita al sudest amb Mongòlia, al sud amb Xina i al sudoest amb Kazakhstan. És per això que, segons ens allunyem de la civilització el volum de trànsit disminueix fins a punt de sentir-nos realment insignificants en relació a les muntanyes que ens envolten, amb cims amb alçades superiors a 3000m sobre el nivell de mar que segurament ja comencin a formar part de la serralada que s’endinsa cap a Xina.



Al mateix temps que el trànsit minva la gent va canviant, i tot i no haver sortit de territori rus, la gent ja te totalment les faccions mongols, i els pobles pels quals passem deixen de ser mínimament nets i es converteixen en pobles destartalats i caòtics, a més d’enfangats perquè ha començat a ploure de nou, i l’asfalt brilla per la seva absència.











Tot arribant a Aktash, gran ciutat sobre el mapa i poblat deixat de la ma de Déu una vegada allà, es torna a espatllar l’embragatge de la KTM, i ara mateix, on crist va perdre l’espardenya, a 600 quilòmetres d’una ciutat russa amb un mínim de serveis i 1800 d’Ulaanbaatar, tornem a estar Game Over. O sigui que, si a Omsk teníem problemes per seguir, ara no tenim ni solució ni segons com, via d’escapament. Decidim que tiro endavant jo a la recerca d’un hotel i així en Joan Carles ja arriba amb més calma i segons li permet la moto.

Son les 21.10h de la nit, estic a l’hotel que hem trobat, que per cert no es troba en consonància amb el poble ja que està molt bé, i trobo a faltar de nou el “Pannic Button”, aquell que prement-lo en teletransporta a casa en 2 segons, ja dutxat i amb una birra a la ma.

En Joan Carles està a la moto, intentant solucionar el tema, i jo m’he quedat a l’habitació amb la documentació i els diners de tots dos, que l’hotel està bé però millor no badar gaire que ja tenim prous problemes com per quedar-nos sense moneda ni documentació en aquest indret, incomunicat amb la resta del món.

Finalment sembla ser que està solucionat, una altra vegada, i demà podrem seguir tot i que no les tenim totes, endinsar-nos a Mongòlia amb dubtosa fiabilitat mecànica ens fa tenir un cert respecte. De moment anem a dormir i demà potser es veuen les coses d’una altra manera.

---

Dilluns (26.07.2010): Aktash – Tashanta – Tsagaannuur – Olgii

• Distància Etapa: 265 kms (comencen les pistes de terra)
• Distància Acumulada: 8.956,80 kms
• Gasolina: 20,67 €
• Allotjament: 12,50 €

Tot just es comencem a veure els primers raigs de sol tornem a repetir l’operativa diària, carregant-ho tot a la moto i resant per a que l’embragatge no ens deixi tirats de nou. Tot sortint d’Aktash en direcció Tashanta el paisatge canvia de manera sobtada, i se’ns apareixen davant nostre unes magnífiques vistes amb infinitat de muntanyes nevades, on resulta difícil avançar perquè hem de parar a cada instant a fer fotografies, i és que ara mateix ha valgut la pena el patiment fins aquí, el que se’ns presenta davant les nostres retines fa que els somriure i el patiment del dia anterior desapareixin per un instant, i puguem gaudir de la conducció solitària per un paisatge més propi de la Lluna que no pas de La Terra.









Finalment arribem a la frontera amb temps suficient com per dur a terme la tramitació aduanera per a poder sortir de Rússia. Després d’uns quants papers amunt i avall podem seguir endavant i sortim geogràficament camí de Mongòlia, on s’acaba l’asfalt i comença el paviment marró i amb clots que ens acompanyarà fins gairebé a la capital, 1800 quilòmetres més enllà.

El punt on ens trobem no és gaire tranquil•litzador, des d’un punt fronterer fins a l’altre, o almenys fins al punt de control on hi ha un guarda en una caseta, és un territori sense res amb una distància aproximada de 20 quilòmetres, amb tanques per tot arreu i encara que pugui semblar possible, ni en terres russes ni en terres mongoles, així que un problema mecànic aquí pot esdevenir en un gran problema burocràtic, estem en terra de ningú, allò que una vegada a la mar seria “en aguas internacionales”.

Tot just passar la caseta de control amb el policia rus, i després de tenir algun ensurt amb el fang a les pistes mongoles, fem cap a l’edifici aduaner corresponent, on primer de tot li hem de soltar diners a un que ens deixa passar. Comencem bé. No sabem ben bé el perquè del cobrament, però almenys podem entrar a la frontera, que no és poc. Posteriorment toca els corresponents controls de passaport, moto, etc. i per últim l’assegurança durant la nostra estada a Mongòlia. Per 12€ ho tenim tot cobert, curiós si més no.

Més problemes tenen uns Holandesos amb una Skoda Fabia, que porten quatre dies allà parats perquè els hi falta un paper, i suposem que ja han sortit de Rússia i no poden entrar a Mongòlia, amb el que el problema deu ser greu. Com a mínim, preocupant.

Som a Mongòlia! Ja tenim els papers en regla i un país per descobrir, així que enfilem per una llarga recta de terra amb “tole onduleé” per tot arreu. L’emoció ens envolta, estem satisfets d’haver arribat aquí, d’haver entrat a Mongòlia el dia que estava previst i amb ganes de seguir, el més important per anar esquivant els contratemps que van sorgint en el discórrer dels quilòmetres.





El primer repte del dia aconseguit, ara hem de seguir camí fins a Tsagaanur, el primer poblat de Mongòlia pel qual passarem, i el que ens permet adonar-nos d’on hem anat a entrar. No te carrers, està tot destruït, sembla més un assentament que no pas una ciutat tal i com ens intenta convèncer el mapa que portem. Una vegada creuat el poblat entrem en un fangar que no sabem com hem anat a parar-hi, ni com sortirem. Comencem a creuar tolls de fang, forats on normalment no hi passaríem si estiguéssim de ruta per Catalunya, però aquí no es pot girar cua i només hi ha un camí a seguir, endavant.

Tot trobant-nos de ple en el fangar, amb les rodes fins a la meitat i donant gas per no enfonsar-nos més, comença a ploure una mica i llavors ens adonem que hem de sortir d’allà o acabarem malament. Allà no hi ha manera humana de posar una tenda, i no podem esperar a que s’assequi el terra, hi ha massa aigua per tot arreu.





Una vegada fora del fangar seguim camí per una pista que s’enfila cap al cim d’un turó fins a 2600m d’alçada, sense gaires corbes ni miraments. D’es del punt més baix fins al coll d’una “tacada”, i és clar, la moto comença a fer figa amb l’alçada i la mala carburació, així que mica en mica acabo pujant fins al capdamunt, on es presenta una baixada d’idèntiques característiques però cap a l’altra banda, i per on està pujant una dona d’avançada edat amb un nadó a l’esquena, i darrera seu el que sembla ser el marit en moto, però ell sol, que la moto no deu pujar amb tots tres a sobre. L’alçada a la que circulem i les muntanyes que ens envolten superen de bon tros els 3000m d’alçada.









Quan arribem a Olgii, a gairebé 2000m sobre el nivell del mar, ens topem amb un hotel d’estil xinès, i deu ser-ho perquè la recepcionista ho és, i alhora l’única senyal, perquè el demés és occidental, i el preu segons l’economia nacional. Olgii ens ha sorprès molt, per estar lluny d’una ciutat russa i més encara de la capital està molt bé, i disposa dels serveis bàsics amb certa comoditat, inclús podem gaudir d’una connexió a Internet durant una bona estona, amb el que podem informar de la nostra situació a la família i amics.





Acabem sopant al restaurant Pamukkale, d’estil turc com el seu nom indica, i on ens fem una idea enganyosa del que serà Mongòlia. I és que Olgii és diferent de qualsevol poble dels que vindran. Suposem que deu haver-hi més riquesa degut a les muntanyes i als ramats que hi conviuen.

---

Dimarts (27.07.2010): Olgii – Tolbo – Khovd

• Distància Etapa: 225 kms (integrament per pistes sense asfaltar)
• Distància Acumulada: 9.181,80 kms
• Gasolina: 17,55 €
• Allotjament: 8,35 €

Ha estat una etapa dura, després de 10h i 225kms recorreguts arribem a Khovd, on podem aprofitar la reserva que dúiem feta pel tema dels visats. I és que després de 20 dies amb infinitat de penúries i aproximadament 9000 quilòmetres rodats, arribar a temps per no perdre la reserva te mèrit.













El temps a recórrer la distància que separa Olgii de Khovd ha estat produïda per la infinitat de paisatges que hem vist, totalment indescriptibles si no es viuen en directe.









Ens costa bastant trobar l’alberg en qüestió, i és que al final la Big Family Guesthouse és una casa particular i acabem dormint abans de les 21h al costat de la senyora de la casa, que està fent feines. I és que el cansament és el millor amic per dormir allà on sigui, perquè els llits, per dir-ho d’alguna manera, són dos fustes posades a sobre de quatre potes, sense coixí per suposat.

---

Dimecres (28.07.2010): Khovd – Altai

• Distància Etapa: 470 kms (integrament per pistes sense asfaltar)
• Distància Acumulada: 9.651,80 kms
• Gasolina: 36,66 €
• Allotjament: 0,00 € (acampada al desert de l’Altai-Gobi)

Ens despertem ben d’hora perquè l’etapa que ens espera és considerable, i no sabem si ho podrem fer. Assentats a casa davant de l’ordinador es veu tot molt bé, però quan estàs en situació i amb cert cansament a sobre, resulta difícil recórrer unes distancies que a casa són factibles, i si a més li afegim que són de terra, el repte i l’aventura els tenim assegurats.

Quan ho tenim tot recollit, i en el moment de posar-ho tot a les motos, ens adonem que durant la nit ens han robat la bossa sobredipòsit de la KTM i una bossa lateral de la Tenere, sort que no vam deixar res important a les bosses. I és que en el moment menys pensat ens poden robar, i ara ho hem pogut esbrinar després de estar-nos en ciutats molt més perilloses que aquesta.

Amb cert disgust per aquest incident, seguim endavant, no podem fer-hi més. Per sort els diners i la documentació està amb nosaltres i això és el més important.





El rodar per Mongòlia consisteix en fer tirades de 40 quilòmetres cadascuna, per no recalentar les motos i no sobrecarregar-nos a nosaltres. Un accident en aquests territoris pot ser la nostra fi, i és que el més mínim símbol de civilització està molt lluny, i la capital encara més.

Quan estàvem a casa preparant el viatge ens feia gràcia aquesta etapa, teníem el repte de si ho aconseguiríem. Teníem calculat sobre el mapa 470kms des de Khovd fins a Altai, i així ha estat. Després de gairebé 12 hores a sobre de la moto fent les corresponents tirades, de quedar-nos sense track una bona estona, i haver de seguir la pista com a única via d’escapament, aconseguim una vegada més superar-nos a nosaltres, a les pistes, a les motos, al desert i als 470kms que, efectivament, hi ha entre aquests dos pobles. Això si, amb el mínim de menjar i l’aigua justa per mantenir-nos drets, no sigui cas que un empatx ens faci perdre temps...





Quan arribem a Altai anem a trobar l’hotel que dúiem buscat, però està ple. Hem intentat tenir-ho tot controlat, que no falli res i avançar-nos als possibles imprevistos que puguin sorgir, però d’aquí a saber també que avui és Festa Major a Altai, hi ha un bon tros. I com a conseqüència no hi ha habitacions disponibles. I ara què? Portem gairebé 500kms recorreguts entre donar tombs pel poble i perdre’ns alguna altra vegada, i a sobre per acabar-ho de fer més interessant, gairebé no queda llum del dia. I com que no disposen d’asfalt als carrers, el circular de nit es converteix en una batalla contra el núvol de pols que aixequen els cotxes, alguns destartalats i algun altre Hummer, i és que els contrastos d’aquest estil no paren de succeir en tot moment. La pobresa versus la riquesa, què hi farem.





Finalment sortim del poble en alguna direcció, sense saber quina per suposat, però retirant-nos de la civilització, per tal de fer acampada, a 2480m d’alçada mesurats amb GPS, amb un vent força fred i amb un cel estrellat com a fons. Un dia com avui ens hagués calgut una bona dutxa, però no podrà ser, i a sobre gairebé sense haver menjat res.

---

[Carles]

Dijous (29.07.2010): Altai – Buutsagaan – Acampada

• Distància Etapa: 280 kms (integrament per pistes sense asfaltar)
• Distància Acumulada: 9.931,80 kms
• Gasolina: 21,84 €
• Allotjament: 0,00 € (acampada al desert de l’Altai-Gobi)

De bon matí recollim tota la intendència que suposa fer acampada, i anem cap al poble per canviar moneda, que s’estan acabant els “togroks” que dúiem des de la frontera.

A la KTM li comença a fallar de nou l’embragatge, no sense haver-se quedat sense bateria la nit anterior al dur les llums auxiliars per veure on trepitjàvem, així que toca empènyer una mica fins que engega i podem arribar al banc. En aquest punt, i per guanyar temps, decidim separar-nos i mentre un es queda reparant la moto l’altre entra al banc per barallar-se amb una “marabunta” de mongols xafarders que volen saber els diners que tens.

Tres hores després tenim la moto operativa, els diners a la butxaca, i estem envoltats d’una rotllana de curiosos que volen manar i tocar, sense cap ànim d’ajudar, només faltaria. Així que sortim d’Altai en direcció Bayankhongor, amb un clar objectiu: fins que la llum del dia i el cansament acumulat ens permetin continuar. Està clar que els objectius diaris canvien segons evoluciona el viatge.





En aquest punt no tenim l’objectiu d’arribar, costa molt avançar i recórrer una distància tant insignificant com 100kms és una eternitat, tot depèn de l’estat de la pista, de la climatologia, del nostre esta físic que ja comença a passar factura, d’encreuaments dubtosos, de mongols tirats a la carretera, etc. Només tirem, fem fotos, i descansem. Les parades s’han convertit en una monotonia, gairebé ni ens parlem. Quan toca parar el que va davant decideix el punt on fer-ho, ens trèiem roba, ens estirem a terra i fins d’aquí una estona on desfem els passos fins que tornem a estar a sobre de la moto.





Al llarg del dia la pista de terra i roca es va convertint de mica en mica en petits bancs de sorra que, finalment ens endinsen en el desert pròpiament. Punt on és impossible rodar sense tenir ensurts a cada instant, fins al punt que acabem els dos per terra alhora.

Després de lluitar contra la moto una bona estona, acabo fora de la pista i al girar-me per avisar-lo ja és massa tard. Ell també ha caigut amb la mala sort d’haver-se quedat atrapat sota l’alforja, sense cap conseqüència al ser sorra. La regió on ens trobem no és exactament el desert del Gobi, i de fet no m’imagino intentar creuar-lo, perquè si l’Altai-Gobi ja és aquesta impressionant meseta totalment calcinada pel Sol i d’extrema aridessa, el desert en la seva màxima expressió pot ser infernal. I més quan Gobi significa desert en llengua mongol, una particularitat a tenir en compte si algú s’hi vol endinsar.



Finalment, i abans que es faci fosc, decidim retirar-nos per avui i buscar un lloc on plantar la tenda de campanya de nou, però avui envoltats d’una tempesta de sorra que ens dificulta establir el campament. Estem en algun lloc enmig del nores, plens de sorra fins a les orelles, sense gairebé res que dur a la boca i amb mig litre d’aigua per cap. Només ens queda intentar sopar alguna cosa amb la sopa deshidratada que tenim, sense gastar gaire aigua, i estirar-nos a dormir sota un vendaval que dificulta agafar la son.

Han estat 280kms impossibles de seguir, ens queden uns 130kms fins a Bayankhongor. I possiblement el dia més dur físicament parlant. Estem totalment esgotats.

---

Divendres (30.07.2010): Acampada – Bayankhongor – “conduint de nit al camió”

• Distància Etapa: 130 kms (integrament per pistes sense asfaltar)
• Distància Acumulada: 10.061,80 kms
• Gasolina: 10,14 €
• Allotjament: 0,00 € (tota la nit a sobre del camió)

Matinem el just i necessari, i amb el mateix vendaval d’ahir a la nit, recollim el campament per tornar a la pista principal on ja arribem cansats, i portem tot just mig quilòmetre de sorra.

I és que un país tan inhòspit, desèrtic i despoblat com Mongòlia pot arribar a ser un infern, ja sigui per calor a l’estiu com per fred polar a l’hivern, quan arriben a temperatures de -40ºC.

Tot circulant per la sorra, sense embragatge a la KTM, ens trobem al mig de la pista una ampolla d’aigua plena, precintada, impol•luta,..., i potable! Hem tingut cops de sort durant el transcurs el viatge, però això ja és increïble. Quan ens acabem l’aigua, algú ens deixa una ampolla sencera per a nosaltres dos, una ampolla que guardem com si fos el passaport, perquè no sabem quan ens farà falta, desconeixem si arribarem a Bayankhongor avui mateix, perquè les pistes estan inclús pitjor que ahir, i la sorra no desapareix. Ara mateix no fem cap pronòstic, tirem i si ho aconseguim bé, sinó haurà de ser demà.

Després d’unes quatre inacabables hores arribem a Bayankhongor, on aprofitem per posar gasolina, omplir els bidons per a major autonomia i alhora aprovisionar-nos de menjar i aigua per a continuar. Sempre sota la previsió que haurem de passar alguna altra nit enmig d’algun paratge solitari. Però abans d’això, decidim descansar tot arreglant l’embragatge de la KTM.

En aquest moment, i havent tingut una sèrie de cops de sort que ens han permés arribar fins a aquí, es trenca el cargol del ràcor que subministra oli fins al càrter de la moto, que podríem definir com el cargol més important i sense el qual no podem seguir, inclús tenint la resta de la moto en perfectes condicions (que no és el cas). Si fins ara teníem un problema que podíem anar resolent a base de temps, ara estem immersos en un problema sense solució, perquè trobar un cargol d’aquestes característiques en el poble on estem, amb la llengua com a barrera de comunicació, pot ser molt complicat.

Ens mirem, i sense dir-nos res ja sabem que estem “venuts”, que no hi ha solució, ni encara que vulguem o tinguem la il•lusió de seguir, no podem.



Després d’analitzar la nostra situació, que no és gaire prometedora ara mateix, marxo sol a buscar un hotel per reservar aquesta nit i així intentar solucionar el problema ja sense moto i sense anar disfressats “d’astronauta”, que cridem massa l’atenció. M’acompanya fins a l’hotel una parella en una moto xina típica d’aquests territoris, i llavors allà, l’home molt amable m’ofereix la seva dona, per suposat que jo em nego perquè encara no hem parlat de diners, i a més, tinc el company abandonat a la vora de la carretera i seria lleig per la meva part. En fi, pago l’habitació i me’n torno per ajudar en el que faci falta.

Quan arribo ja hi ha un parell de tafaners a la vora, preguntant què li passa a la moto. Un d’ells és un taxista d’Ulaanbaatar que està esperant per marxar amb la furgoneta plena de gent, però abans vol ajudar-nos i marxo amb ell a un mercat caòtic on entrem en una mena de botiga, on hi ha un apartat de joiera. En aquest moment em donen una lliçó d’humilitat i sense cap mena de recursos més enllà que un soplet i un bufador, juntament amb un fil provinent d’una moneda d’or xafada davant meu, solda el cargol que ni el millor artesà del món.



No necessitem més d’un quart d’hora per alegrar-nos i alhora desil•lusionar-nos quan es torna a trencar de nou, amb el que és necessari fer una altra visita per a que ho solucioni mitjançant un altre sistema. Ara sóc jo qui es queda a la vora de les motos.

Finalment, i amb el cargol col•locat a la moto, per assegurar-nos que tot està ben collat li tornem a fer una repassada a tots, i ara és l’altre cargol de similars característiques el que es trenca, amb idèntic trencament però amb pitjor resultat: ara s’ha quedat una part del cargol a l’interior del bloc motor... estem igual que abans, és a dir, tirats al cul del món sense la possibilitat de seguir pels nostres propis mitjans.

En aquells moments, l’últim que necessitàvem eren més problemes del que ja et dona la pròpia situació de trobar-te a 500 quilòmetres d’algun lloc amb un mínim de serveis.

Per a sorpresa nostra, i seguint amb la tònica de tot el viatge, un cop de sort ens cau a sobre. El mateix noi que ens ha ajudat a solucionar el problema fa el possible per a gestionar-nos el transport de les motos cap a Ulaanbaatar. Així que, en tres o quatre hores (poc temps per tractar-se de Mongòlia), ens trobem pujats en un camió en direcció Ulaanbaatar. El camioner, molt amable al principi, ens ofereix un tros de carn empanada que no sabem de qui o quin animal procedeix. Després de 3 dies sense gairebé menjar, ni gairebé hidratació, i molt menys descansar o dormir, entra sense miraments i sense pensar gaire en les conseqüències d’aquell tros de carn freda que està a l’interior d’una bossa de plàstic.

En definitiva, després de veure’ns penjats una altra vegada sense possibilitats de sortir-nos, seguim camí cap a la capital, encara que sigui a sobre d’un camió, el qual va un ritme massa elevat per al tipus de vehicle i més encara pel tipus de pista per la qual circulem.

---

Dissabte (31.07.2010): “conduint de nit amb el camió” – Arvaikheer – Ulaanbaatar

• Distància Etapa: 580 kms (camió)
• Distància Acumulada: 10.641,80 kms
• Gasolina: 0,00 €
• Allotjament: 8,75 €

Seguim a sobre del camió, i són les 2 de la matinada, li he de demanar que s’aturi un moment perquè amb tant de bot, clot, girs i salts entre la sorra, els clots i la pedres estic una mica marejat, i això que no porto res a l’estomac.

Curiosament, hi ha més trànsit durant la nit que pel dia, i suposo que deu ser per les hores de calor, o inclús perquè de nit s’hi veu més que no a plena llum del sol. No ho entenc, però el volum de vehicles és superior al vist durant les hores que nosaltres estàvem rodant. I el més impressionant de tot és que no s’aparten fins a l’últim moment, com només hi passa un vehicle per la pista el més dèbil s’ha d’apartar, i això vist des de dalt d’un camió, assentat on aniria el volant (el camió era japonés) i de nit és tota una experiència... per no repetir!





Cap a les 5h de la matinada el camioner decideix parar a descansar, amb el que em baixo amb ell i em convida a menjar alguna cosa, mentre en Joan Carles segueix estirat a la part de darrera de la cabina. Entrem en una “yurta” i m’assenyala on trobar menjar, allà hi ha un ganivet i el que suposo deu ser una cabra penjada, a la que hauria de tallar-li un tros i menjar-lo. Ara mateix tinc l’estomac regirat pels clots, sense haver menjat en moltes hores, excepte el tros de carn que ell mateix ens va oferir, desisteixo de provar tant exòtic tiberi, amb el que acabo pujant al camió per veure si aconsegueixo agafar alguna cosa de la moto, finalment menjo quatre galetes que tenia aixafades a la bossa lateral. Quan no hi ha res més, les restes d’una galeta fan qualsevol funció.

Tot això, acompanyats d’una dona que ve juntament amb el camioner, a la que hem batejat com “noia de companyia”, perquè al final hem arribat a la conclusió que només viatja amb ell per a vigilar que no s’adormi, i quina millor manera de fer-ho que estar tota la nit cantant cançons de les seves, sense lletra, i només amb sons guturals més propis dels indis “apatxes”. Una nit per recordar.

Finalment, i després de 15 hores de viatge infernal arribem a Ulaanbaatar, ciutat ubicada entre les muntanyes Bogdh Khan, Songino Khairkhan, Chingeltei y Bayanzurkh.

Tot just entrem ens diu el camioner que no pot accedir al centre, que està prohibit per als vehicles grans, i que ens ha de deixar allà mateix, a uns 15kms del centre. I ara què fem? Al pujar les motos hi havia molts voluntaris, però ara aquí mateix no hi ha ningú, excepte tres personatges cansats i la “noia de companyia” que no baixa ni del camió. Primer de tot hem d’aixecar les motos, que venen tirades per terra a la caixa del camió al no poder assegurar-me que estigues ben lligada perquè estava lligant el cost del transport, i al final es veu que ho van fer amb quatre cordes mal posades, i és clar, amb el viatge que hem tingut s’han trencat els plàstics laterals i s’ha ennuegat de gasolina.

Quan les tenim a la carretera, després d’un esforç extrem entre els tres i un voluntari que passava per allà, tenim el problema que no podem engegar la Tenere i la KTM està morta. El mateix voluntari desapareix un moment amb la mateixa discreció que ha aparegut, sense dir res, però en comptes de deixar-nos tirats a anat a buscar el cotxe i així remolcar-me (o catapultar-me segons es miri...) per intentar engegar la Tenere. Fem un primer intent frustrat, un segon i engega però es cala. A la tercera va la vençuda i ja no la paro per res del món, podem seguir tot i que sigui remolcant ara a la KTM, almenys hem d’arribar al Mr. Gómez Hostel, que tenim reservat, dutxar-nos i seguir amb l’odissea d’intentar solucionar el problema que tenim a sobre.

Després d’una bona estona remolcant entre un tràfic caòtic digne d’una ciutat d’aquestes característiques, decidim parar-nos a la vora per seguir jo sol a la recerca de l’alberg. Al final el trobo. L’estat de l’alberg, a priori, em fa sospitar perquè sembla que estigui abandonat, amb tot tancat i sense cap obertura, però al cap d’una estona d’haver picat a la porta apareix la Tulla, la noia encarregada de l’alberg, i li comento, ja en castellà, que ara venim que tinc al company uns 200m més enllà.

Com no podia ser tant fàcil, l’accés fins a l’alberg és una mica complicat, i més si ho fas amb tràfic a la vora, en una ciutat que no coneixes, i remolcant una altra moto per part meva i en Joan Carles intentant no caure i deixar-se remolcar, que no deu ser gens fàcil per la part que li toca. Tot acompanyat del cansament corresponent que portem des de fa molts dies.

Arribats a l’alberg, ens mereixem un descans i una bona dutxa, i així ho fem. Després i amb els cargols trencats a la ma, sortim a provar sort pels tallers de la vora, recomanats tant per l’Antonio com l’Isaac, uns espanyols que hem conegut i que també estan al Mr. Gómez Hostel.

Com que és dissabte per la tarda, molts llocs estan tancats, així que prenem la decisió de deixar-ho per avui, i visitar una mica el centre de la ciutat, víctima de la globalització i que “gaudeix” d’unes necessitats que el primer món li ha imposat, i que alhora disten molt de les seves reals, ja que ens han comentat que més de sis mil nens viuen diàriament a les clavegueres, per on discorren les canonades d’aigua calenta. Des del primer moment es respira pobresa, mendicitat i penúria, que contrasta amb els cotxes luxosos, els centres comercials per a “guiris” i gent amb possibilitats, i amb les grans avingudes plenes d’establiments comercials.

El més impressionat és la magnitud de la plaça Sukhbaatar, on està l’estàtua de Gengis Khan, i on la pobressa torna a contrastar amb els gratacels propers de nova construcció, gairebé com la resta perquè pocs edificis d’Ulaanbaatar són anteriors a la 2a Guerra Mundial. Un país de contrastos, no hi tenim cap dubte.







Acabem sopant en un lloc típic una mena d’entrepà amb salsa barbacoa, que ens ho hem guanyat. I d’aquí a dormir directament, que portem quatre nits sense gairebé dormir, amb els seus corresponents dies i hores de sol a sobre de la moto.

---

Diumenge (01.08.2010): Ulaanbaatar

• Distància Etapa: 0,00 kms
• Distància Acumulada: 10.641,80 kms
• Gasolina: 0,00 €
• Allotjament: 8,75 €

No matinem gaire perquè hem quedat amb l’Isaac, el noi de Saragossa que està fent Mongòlia en bicicleta, per anar junts fins al mercat negre. Ens han comentat que potser allà trobarem la peça, i que ell ha d’anar a buscar una roda nova per a la seva bicicleta, que se li ha espatllat.

Allò és completament enorme, deu tenir més de 2 quilòmetres de llarg per uns altres d’ample, i a la vegada tenen de tot, i tot molt ben estructura per zones, ja sigui per a acampada, zona de bicicletes, zona de jardineria, zona de ferreteria, zona de menjar, zona de roba, zona d’animals, zona de cotxes, zona de motos, en definitiva, tot i ser caòtic a l’igual que la resta de la ciutat, per això si que són organitzats.

Com era d’esperar no trobem els cargols que busquem. Per tant, hem de tirar de pla B i intentar localitzar l’empresa que es dedica a fer tours amb KTM per Mongòlia i esperar que ells en tinguin o sàpiguin on trobar-les. Per sort, l’encarregat està a prop d’on som nosaltres i ens hi acostem, per després dir-li al taxista que ens dugui fins al magatzem, en una barriada de xavoles a la perifèria d’Ulaanbaatar. Allà, en mig d’una barriada al més pur estil Sao Paulo, apareix un taller de motos amb alguna “tartana” antiga i alguna altra japonesa d’última generació, però no tenen la peça en qüestió, o no ens la volen donar degut a la dificultat de trobar-la, és clar. El tercer intent és apropar-nos a un torner que ens han recomanat, i disparar l’últim cartutx que ens queda.

En aquest moment, i a l’igual que va passar quan ens vam quedar penjats a Bayankhongor, ens tornen a donar una lliçó. En un taller, que aquí no compliria el Reial Decret de Salut i Higiene en el Llocs de Treball i demés Ordenances Municipals, es “marquen” un cargol d’iguals característiques a partir d’una barra d’acer, inclòs la rosca, els forats i el cap hexagonal, tot amb la mètrica corresponent, perquè entra a la KTM com si d’un cargol original fos.

Una altra vegada la perseverança i les ganes de continuar ens han permés trobar aquest lloc on aconseguir el cargol. Han estat set hores de recerca, però sembla que podem continuar, perquè ara mateix hem col•locat els cargols a la moto, i no perd ni mica d’oli.

Per celebrar que podem continuar sortim a sopar amb l’Isaac i l’Antonio, que ja estaven al Cafè Amsterdam, un restaurant diferent de la Peace Avenue, on petem la xerrada tot comentant anècdotes, vivències i històries varies sobre viatges, cultures i societats. I on ens trobem a d’altres catalans que també estan recorrent Mongòlia amb bicicleta, i amb els quals seguim xerrant molt amistosament, promogut principalment per la llunyania de casa nostra.

---

Dilluns (02.08.2010): Ulaanbaatar – Altanbulag

• Distància Etapa: 368 kms
• Distància Acumulada: 11.009,80 kms
• Gasolina: 28,70 €
• Allotjament: 6,00 €

Avui tampoc matinem gaire, primer de tot i com és de costum en un viatge així hem de fer el preceptiu manteniment a les motos. Si ens han portat fins aquí no és precisament perquè les tinguem descuidades. Un cop fetes les tasques corresponents i tenint les motos carregades, ens apropem a la botiga de The North Face que hi ha al centre i així fer alguna compra, que segons ens han dit els preus són molt ajustats, i és que el fet de ser d’imitació hi deu tenir alguna cosa a veure.

No marxem però, sense visitar abans l’estàtua pedestre d’un Buda més gran d’Àsia amb una alçada de 25m i el Monestir Gandantegchinlen, on aprofitem per comprar els troços de tela típics que es troben als obos, ja que hem arribat fins aquí com van fer el McGregor i companyia, no marxarem sense assemblar-nos una mica a ells gràcies al trocet de tela que ondejarà al vent durant la marxa, perquè si ho hem de fer gràcies als mitjans econòmics anem llestos.



En una ciutat com és Ulaanbaatar, caòtica i amb una circulació rodada més digna de la sabana africana on el més fort guanya i alhora passa, tenim un accident que queda més aviat en un petit ensurt, amb somriure final. I és que tot circulant darrera d’una autobús en Joan Carles no veu una claveguera sense tapa i decideix baixar-hi per fer-hi una ullada, sort que la moto no hi cabia i es va haver de quedar a nivell de carrer, tot saltant per sobre de la moto.



Després d’un mati ben entretingut, entre compres, visites i algun que altre “esport de risc”, sortim d’aquesta urbe en direcció Altanbulag, on està la frontera, per una carretera que discorre entre prats infinits i muntanyes arrodonides, tot verd com si d’una catifa es tractés.

Tot just estem arribant ens creuem amb dos mexicans que, rodant amb dues F650GS estant donant la volta al món durant més de dos anys, ells porten 3 mesos i nosaltres 25 dies. Queda clar la diferència de plantejament a l’hora de viatjar: ells saben el dia que van sortir i nosaltres sabem el dia que hem d’arribar.



Un cop arribats a la frontera ens la trobem tancada, i acabem en un hotel a 200m d’aquesta, molt ben ubicat i esperant a “personatges” com nosaltres que desconeixent l’horari s’arrisquen a seguir endavant amb la il•lusió de creuar-la. En fi, després d’un dia llarg amb moltes històries que explicar, sota una fina capa de pluja, podem descansar mínimament, sense sopar per suposat i dutxar-nos d’aquella manera perquè no hi ha aigua calenta.

---

Dimarts (03.08.2010): Altanbulag – Ulan Ude

• Distància Etapa: 243 kms
• Distància Acumulada: 11.252,80 kms
• Gasolina: 18,95 €
• Allotjament: 19,00 €

Ens llevem cap a les 7h, ens han dit que obra a les 8h i suposem que s’acumularà molta gent. I així és, quan arribem i ens col•loquem els primers ja hi ha una acumulació considerable de gent, en tots dos sentits de la marxa. Comença a ploure de nou de la mateixa manera que ahir, amb poca quantitat però insistent i sense deixar de caure, i ens acompanyarà fins a Ulan Ude.

Després de dues hores fent-nos ballar d’un lloc a l’altre, fent-nos treure la roba i demés de les motos, de finestra en finestra, aconseguim entrar a la nostra “estimada” Russia. Aquell país del que tant volíem sortir i al qual no volem tornar-hi, però no tenim més remei si volem aconseguir l’objectiu d’arribar a Cipango.

A mitja tarda arribem a Ulan Ude, després d’haver-nos trobat amb un accident de tràfic en el que s’ha vist un cos estirat a la vora de la carretera, sense tapar i ningú atenent-lo. No calen paraules, es fàcil deduir les conseqüències. Tot arribant tenim el problema d’embragatge de nou, per sort tenim les peces per canviar-les, tot i que a això li hem de sumar l’única punxada del viatge, que per sort m’ha tocat a mi i deixa descansar en Joan Carles una estona. Primer de tot és trobar allotjament per poder descarregar i canviar-nos, sempre va bé per veure les coses amb més optimisme, però no hi ha aigua calenta a l’hotel.



Després d’unes quantes discussions aconsegueixo que un taxista m’apropi a un taller on, suposadament, em canviaran el pneumàtic posterior. Això si, i per suposat en territori rus, ells només canvien el pneumàtic, la roda l’he de treure i posar jo.

Un dia dur, per variar. Finalment ens podem permetre una estona de passeig i turisme per estirar les cames i menjar alguna cosa, que no hem dinat. Acabem sopant el famós “busá”, acompanyats d’un noi que estudia econòmiques a Moscú i que parla un anglès molt fluït, centrant la conversa en temes futbolístics i especialment del Barça, fins a ben entrada la nit.

---

[Carles]

Dimecres (04.08.2010): Ulan Ude – Chita

• Distància Etapa: 680 kms
• Distància Acumulada: 11.932,80 kms
• Gasolina: 26,52 €
• Allotjament: 18,50 €

Com tot matí en el nostre viatge, no podem començar el dia sense tacar-nos les mans, així que ho fem tensant cadenes, mirant la pressió dels pneumàtics i col•locant l’equipatge a sobre de les motos per continuar el viatge. Però abans volem veure el cap de Lenin més gran del món, i més quan ho tenim al costat de l’hotel.





Sortim cap a les 11h del matí en direcció Chita, i aconseguim fer els 600kms que separen aquestes ciutats, tot arribant una mica tard però amb temps suficient com per cercar un hotel a preu econòmic. La ciutat en si no te cap interès tot i trobar-se a la ruta dels transsiberià, i el poc ambient que hi ha pel carrer tampoc convida a visitar-la, així que ho deixem pel dia següent, abans de seguir cap a l’Est.

Finalment trobem un hotel, que tampoc te aigua calenta, però serveix per fer el sopar del viatge, fins ara. I es que li demanem un plat d’arròs calent i ens preparen cinc plats amb tot tipus de menjar, ben bo tot plegat, i alhora ben car també s’ha de dir. Així que no ens queda més que pagar-ho, menjar-ho i anar a dormir amb l’olor de menjar a l’habitació.

---

Dijous (05.08.2010): Chita – Mogocha – Semiozemyy

• Distància Etapa: 632 kms
• Distància Acumulada: 12.564,80 kms
• Gasolina: 24,65 €
• Allotjament: 12,85 €

Tornem-hi: fem bossa, carreguem les motos, tensem cadenes, traiem una mica de diners en un banc proper i aprofitem per visitar la catedral de Chita, al més pur estil ortodox.



Avui és un altre dia de ruta extrema, entre que la carretera és nova i per tant amb un bon asfalt, sense gairebé trànsit ni res per fer turisme, no fem més que tirar i tirar, els quilòmetres cauen sense esforç i alhora no fa gaire calor, amb el que el rodar amb la mirada perduda a l’horitzó arriba a ser gratificant. En aquests moments la ment s’esvaeix i sorgeixen altres projectes, altres pensaments, altres idees de futur.





No hi ha res per veure, ni restaurants per menjar, ni pobles per comprar res i, per suposat, tampoc hi ha gasolineres. Creiem que es deu a la carretera de nova construcció, i com que al llarg de tot aquest recorregut només hi ha el transsiberià com a mitjà de desplaçament, i es troba a uns 50kms de distància, no han implantat gasolineres encara. Després de 300 quilòmetres em salta la reserva i hem de baixar el ritme fins al punt de fer-ne 95 més amb 3 litres, punt on hem de fer el transvasament de gasolina del bidó al dipòsit de la moto amb una ampolla de Coca-Cola.



A les mans plenes d’oli, de líquid hidràulic i de greix per a la cadena només els hi faltava una mica de gasolina, i així ho fem, no podem evitar vessar-ne una mica a sobre, i justament cau a la ferida que tinc de l’altre dia quan hem vaig cremar amb el tub d’escapament i posteriorment vaig arrencar la ferida tot canviant el neumàtic. En definitiva, que la ferida comença a tenir massa colors i cou massa, amb el que aquesta nit haurem de fer una sessió de cures intensives, si trobem algun lloc per dormir.



Per sort trobem una gasolinera després d’una bona estona a poca velocitat per reduir al màxim el consum. I per casualitats de la vida, al costat hi ha una mena d’apartaments on ens quedem a dormir, que pel preu deu entrar el sopar però com no hi ha manera d’entendre’s anem a dormir directament, sense canviar-nos ni tant sols.

---

Divendres (06.08.2010): Semiozemyy – Skovorodino – Belogorsk – Acampada

• Distància Etapa: 993 kms
• Distància Acumulada: 13.557,80 kms
• Gasolina: 38,73 €
• Allotjament: 0,00 € (acampada en una àrea de servei, sobre l’asfalt)

Sortim d’hora perquè ahir havíem d’arribar a Amazar i no ho varem aconseguir, amb el que tenim més quilòmetres dels previstos, tot i que sempre en base a un dia de marge que portem guanyat.





Tirem, tirem i tirem, sense cap poble ni gasolinera, restaurant o lloc per abastir-nos, res. Tot circulant per aquests paratge ens adonem que no hi ha res. Aconseguim posar gasolina de tant en tant fins al punt d’arribar a Belogorsk a les 23h per una pista llarga que l’hem de fer tres vegades al dubtar de la bona direcció d’aquesta, sense haver trobat res pel camí i el més greu de tot, no ens volen enlloc i ens tanquen moltes portes d’hotel. Què fem? Portem gairebé 1000 quilòmetres i no tenim on anar. Seguim? Fa fred i estem cansats, però no tenim més opcions que fer-ho.

Com més tard es fa pitjor, encara ens volen menys i per la ciutat comencen a aparèixer personatges poc recomanables. No tenim gasolina i és la 1h de la matinada. Finalment decidim tirar endavant per aquesta carretera. No considerem que sigui perillós, portem molts quilòmetres i no hem trobat animals ni objectes a la carretera, amb el que a una velocitat prudent no hem de tenir cap problema.

A la llunyania apareix una gasolinera oberta, amb el que les possibilitats de seguir endavant s’allarguen unes quantes hores. Fins al punt que hem de parar en una àrea de servei a les 4h de la matinada, després de 22h a sobre de la moto i 993kms, on “plantem” la tenda de campanya i caiem rendits com mai encara en aquest viatge, sobre una dura capa d’asfalt, sense treure’ns la roba de moto i amb les botes posades. Descansem dues hores que ens semblen una eternitat, amb el que a les 6h estem recollint i fent-li el manteniment corresponent a les motos, per seguir endavant a les 7h.

---

Dissabte (07.08.2010): Acampada – Birobidzhan – Khabarovsk

• Distància Etapa: 562 kms
• Distància Acumulada: 14.119,80 kms
• Gasolina: 21,92 €
• Allotjament: 36,00 €

A les 7h puntuals seguim endavant, ens queden 550 quilòmetres fins a Khabarovsk. Els aconseguim fer tot i el cansament acumulat, la falta de son i el poc menjar dels últims dies. I per suposat la falta d’higiene. Sembla difícil d’entendre que un país com Rússia, tant desenvolupat per un coses i tant endarrerit per d’altres, tingui deficiències com la falta de gasolina, de serveis, d’infraestructura de comunicació, etc.



Segons ens estem apropant hem de buscar un taller per canviar els pneumàtics, els portem des de Barnaul i comencen a fer figa. El lloc on els canvien és una mica peculiar, hi ha una colla de gent que no sabem ben bé que fan, i el que sembla ser el propietari és turc, amb el que la música ambient ens transporta per una estona a territoris llunyans, més propis de la Capadòcia profunda que no pas d’una ciutat de la Rússia Oriental. Com és de costum per aquests territoris, els mecànics disposen de la maquinaria per fer qualsevol feina, però no la saben fer anar, amb el que aconseguim canviar els pneumàtics gràcies a un noi que passava per allà amb la seva filla, que tant blanqueta venia ella, i en Joan Carles l'agafa amb unes mans que venen brutes des de que vam sortir de casa...



Tot entrant a Khavarovsk ens despistem una mica i acabem circulant per una barri poc recomanable a certes hores de la nit, o això és la impressió que ens dona, fins que finalment podem retrobar-nos amb l’avinguda correcta i aconseguim arribar al centre per buscar algun dels hotels que portem controlats, que tot i no ser gens barats ens hi quedem per a poder descansar a consciència, fer una dutxa amb aigua calenta, i gaudir d’aquesta ciutat, que poc te a veure amb la resta de ciutats siberianes, en aquesta es respiren uns altres aires. Potser per la distància geogràfica amb la resta de Rússia?

---

Diumenge (08.08.2010): Khabarovsk

• Distància Etapa: 8 kms
• Distància Acumulada: 14.127,80 kms
• Gasolina: 0,31 €
• Allotjament: 36,00 €

Avui fa 32 dies que varem sortir de casa, estem a l’altra banda del món, i queden 18 dies per gaudir del viatge. Especialment perquè s’han de repartir en poc més de 3.000 quilòmetres que ens queden per arribar a Tokio, i això ens fa veure el final d’aquest periple amb un caràcter més turístic del que duem fins ara. També cal dir que molts dels llocs per on hem passat en aquest últim tram des d’Ulan Ude no tenen cap interès més enllà de passar-hi sense parar.

A primera hora aprofitem per esmorzar bé, amortitzant els diners pagats per l’estada a l’hotel, ja que el tenim inclòs al preu, i tot i no ser de gran qualitat ens permet omplir bé els nostres dipòsits. Abans de fer el check-out intentem trobar un hotel més econòmic per la vora, però no pot ser, i és que casualment varem preguntar al més barat. Finalment decidim quedar-nos-hi un dia més, aprofitant que tenim garatge per les motos i espai suficient per fer-li el manteniment preceptiu per acabar el viatge.

Per la tarda sortim a fer el turista per aquesta ciutat, començant per l’estació de tren, una de les tantes que hi ha al recorregut del transsiberià; i acabant a la vora del riu Amur, on podem visualitzar les muntanyes de l’altra banda, ja en territori xinès. Per acabar sopant en un bar on ens serveixen alguna d’aquestes coses típiques de la zona.







Ha estat un dia de descans molt ben aprofitat, ens el mereixíem i el més important, el necessitàvem. S’acaba Rússia i això ens omple d’alegria. Tenim ganes de canviar d’aires, entrar a Corea del Sud i conviure amb un món totalment diferent. Rússia és molt gran, i com diria l’Eugenio en el seu famós acudit, “mucho ruso en Rusia”.

---

Dilluns (09.08.2010): Khabarovsk – Vladivostok

• Distància Etapa: 773 kms
• Distància Acumulada: 14.900,80 kms
• Gasolina: 30,15 €
• Allotjament: 37,00 €

Un dia dur, molt dur. Repetim el mateix esmorzar que el dia anterior, aprofitant que el tenim i en previsió de no menjar res més en tot el dia, com és de costum. Sortim en direcció Vladivostok, que està més o menys a 770 quilòmetres en direcció Sud, sempre cap al Sud, a diferència d’ara que el GPS marcava gairebé sempre direcció Est.



La carretera està en molt mal estat, al contrari que ens pensàvem, on suposant que apropant-nos a la ciutat tot milloraria, i no és així. La circulació és caòtica i pel que sembla els hi fa gràcia avançar-nos, i si és en situació de perill millor, i més divertit per ells.

A falta de 250 quilòmetres del destí diari, ens parem a saludar a una parella de coreans que es dirigeixen a l’Àsia Central. Quina diferència d’estat físic, mentre ells acaben de sortir d’un entorn amb serveis nosaltres venim de creuar Rússia, literalment. Els hi donem un consell, que es preparin fins a arribar a Ulan Ude, no hi ha res enmig durant més de 3.000 quilòmetres.

Han passat 10 hores i per fi arribem a Vladivostok, aquella ciutat de l’extrem oriental de Rússia que vaig conèixer després de llegir la crònica d’en Bernardino Rosendo al SoloMoto30, l’any 1996 si no m’equivoco. Quan no hi havia Google Maps ni res per l’estil, em vaig tirar hores i hores mirant un mapa fins que va aparèixer allà, a l’altra banda, allà havíem d’arribar molts anys després.



Vladivostok resulta ser una altra megaurbe d’estil rus, ubicada entre muntanyes i amb una boira que ens assenyala cap a on està el mar, el Mar de Japó. La xafogor no es pot aguantar, ens havíem oblidat d’ella des de Catalunya, però aquí apareix i el que més ens temem, ens acompanyarà la resta de viatge. Si es que no podia ser tot tant bonic!



Acabem a l’Hotel Vladivostok, no podent ser d’una altra manera trobant-nos en aquesta ciutat, on coneixem a un noi de Bilbao que viatjava en una Ural amb sidecar, comprada a la fàbrica mare d’Ekaterinburg, i on també hi ha un francès que parla una mica d’espanyol, donant la volta al món en una Harley.



En aquest hotel també hi ha un “kazajo” que viatja donant la volta al món amb una K1200LT. Quan hem arribat hi havia la televisió fent-li una entrevista, presumint allà on va i deixant petjada del seu periple, perquè abans de trobar-lo ja havíem vist publicitat seva en alguna gasolinera. Quina diferència de plantejament, nosaltres no portem darrera un Toyota HDJ80 equipat que ens facilita les tasques, sinó tot el contrari, ho hem d’encabir tot en l’espai que les pobres motos ens permeten.



No ens fa gens d’enveja, nosaltres també hem arribat fins aquí, i arribaríem on el temps i els diners ens ho permetessin.

---

Dimarts (10.08.2010): Vladivostok – Zarubino

• Distància Etapa: 261 kms
• Distància Acumulada: 15.161,80 kms
• Gasolina: 10,18 €
• Allotjament: 25,00 €

Aprofitem el matí per amortitzar l’esmorzar que entra amb l’habitació i fer les gestions del ferri, que resulten ser molt més fàcils del que ens esperàvem, amb el que en qüestió d’una hora podem començar a fer el turista per Vladivostok, ja amb els bitllets comprats.





Recollim les bosses i les deixem a la consigna, abans volem visitar aquesta ciutat, que tot i ser portuària està prou bé i és molt gran. Cap a les 17h ho tenim tot vist i tot recollit, amb el que comencem a fer els quilòmetres que ens separen de Zarubino, poble més abandonat que qualsevol de Mongòlia, on arribem a les 21h. Després de certes negociacions econòmiques ens allotgem en una mena de càmping amb bungalows, que per ser el poble on Crist va perdre l’espardenya, està molt bé!

---

Dimecres (11.08.2010): Zarubino – Ferri

• Distància Etapa: 5 kms
• Distància Acumulada: 15.166,80 kms
• Gasolina: 0,20 €
• Allotjament: 0,00 € (tenim llitera amb el preu del ferri)

No matinem gens, estem a 5 quilòmetres del port, tenim els bitllets comprats i hem de ser-hi a les 12h del migdia, per sortir a les 17h. O sigui que “calma chicha” que ens ho hem guanyat. Abans d’endinsar-nos al port posem gasolina i comprem una mica de menjar per acabar els Rubles que encara tenim

Després dels primers controls passem cap al ferri, on hem de lligar les motos a consciència perquè la noia encarregada, ja amb faccions orientals, ens informa que la mar està moguda.



Per acabar hem de passar el Passport Control, on l’última noia que m’havia de controlar s’adona que no coincideix el número de passaport amb el número del visat, moment en que em començo a posar nerviós, i més quan m’emporten a una sala sense que ningú m’informi de res. I és clar, en Joan Carles a la Terminal havent passat i sense saber res de mi, ni jo d’ell. Finalment entra un coronel i m’ho fa saber, fent-me jo el “tonto” per si cola, dient-li que “niet problem” a l’entrar des de Mongòlia, i on podíem haver tingut molt problemes burocràtics si s’haguessin adonat d’aquesta incidència. No hagués pogut entrar de nou a Rússia ni hagués pogut tirar endarrere, ja havíem sortit de Mongòlia.

Mitja hora més tard em diu que surti, que passi i no miri enrere. Ja amb l’ensurt al cos i la mitja hora més llarga de la meva vida a sobre, pugem al ferri per a descansar. O almenys això ens pensàvem, fins que ve un “il•luminat” i ens diu que no podrem circular per Corea del Sud amb les nostres motos. Per sort s’havia equivocat al consultar-ho i ens confirma que podrem treure les motos del port. Ara si, deixeu-nos dormir una estona si us plau, que amb tant d’ensurt el cos està ben alterat.

Sortim a les 19h de Rússia, i no a les 17h com ens indicava el bitllet, així que dues hores més “atrapats” a l’interior del ferri. Per sort estem sortint en direcció Corea i ens fa oblidar certs moments viscuts en territori soviètic.

Com a mesura preventiva decidim estudiar bé el visat xinès, no sigui cas que estiguin malament i tinguem problemes a Beijing. Per sort està tot correcte.

---

Dijous (12.08.2010): Ferry – Sokcho – Seoul

• Distància Etapa: 240 kms
• Distància Acumulada: 15.406,80 kms
• Gasolina: 18,72 €
• Allotjament: 9’75 €

Ha estat una nit moguda, primer per l’estat de la mar i segon per les vibracions que transmet el ferri a l’estructura del llit.





Arribem a Sokcho a les 13h del dia següent, on comencen les tramitacions per sortir nosaltres del ferri i que ens deixin entrar a Corea, i posteriorment treure les motos del ferri i alhora passar tots els controls pertinents per accedir amb elles a aquest nou país.

Els mateixos de la companyia ens informen que fins a les 17h no podrem retirar les motos, amb el que tenim ben bé tres hores per visitar aquesta ciutat, que per ser la primera impressió de Corea està molt bé.









A les 17,30h sortim del port i comencem a rodar per Corea del Sud en direcció Seoul, tot creuant un parell de ports de muntanya sota una fina capa de pluja, però ens és igual. Les carreteres han canviat completament, ara l’asfalt és continu, ben senyalitzat i el respecte a la carretera torna a aparèixer, aquell respecte que vam deixar fa més d’un mes a Alemanya.

A última hora comencem a entrar a Seoul, una altra megaurbe de dimensions impressionants i sota una capa de boira i humitat que ens fa estar mullats en tot moment, però a dia d’avui no preocupa gaire. Trobem una mena de motel de cites, bé de preu i amb aparcament per a les motos, amb el que podem sortir a menjar alguna cosa típica al més pur estil Blade Runner, i alhora començar a gaudir d’una nova cultura.

---

Divendres (13.08.2010): Seoul

• Distància Etapa: 0,00 kms
• Distància Acumulada: 15.406,80 kms
• Gasolina: 0,00 €
• Allotjament: 16,20 €

Dia totalment de descans, almenys en termes de moto. Destinem tot el dia a passejar i fer el turista per aquesta ciutat, de temple en temple i sota una humitat que deu rondar el 90%, perquè només de pujar i baixar quatre escales estem completament molls, però val la pena gaudir d’un dia així, amb tranquil•litat i ja en un país més proper al nostre, tot i que tot sigui diferent, la gent, la construcció, el menjar, l’entorn, etc.



Des de les 9h del matí que sortim a passejar, fins a les 23h que tornem a l’hotel, tot visitant els punts més característics de la ciutat, i alhora aprofitant per gestionar el ferri que ens ha de dur a Japó.



























Al final del dia acabem sopant al carrer, de xiringuito en xiringuito i a un preu raonable, molt al nostre gust.

---

Dissabte (14.08.2010): Seoul – Daegu

• Distància Etapa: 338 kms (11h per fer-los)
• Distància Acumulada: 15.744,80 kms
• Gasolina: 26,36 €
• Allotjament: 13,00 €

Ens creiem que al sortir del territori rus tot seria més fàcil, especialment en un país desenvolupat com Corea del Sud, però aquest desenvolupament també comporta que tingui una economia al nivell d’Europa, i per tant la circulació fa honor al nivell d’economia.



Sortim a les 8h del matí de l’hotel, ja amb les motos carregades i en direcció Sud, però quan per fi aconseguim sortir de Seul portem 40 quilòmetres i són les 11h del matí. En aquest moment ens adonem que serà difícil la circulació per aquest nou país, i més quan les motos estan prohibides a l’autopista, tot i que l’agafem una estona per ignorància, fins que una patrulla de la policia ens convida, molt amablement, a sortir de la carretera a la primera sortida, i així ho fan, ens “tiren” a la vora de l’autopista en un entorn rural i sense saber on estem, per sort ens hem estalviat el tram que ja hem fet.

Després de 11 hores a sobre de la moto aconseguim que el marcador hagi pujat 338 quilòmetres, totalment destrossats busquem un altre “motel” de dubtosa reputació però a preu econòmic, i sense preguntes, per descansar d’un magnífic dia d’embús continu. Ens costa 26€ l’habitació doble, amb pantalla de 50 polzades com a mínim, amb ordinador i Internet inclosos al preu, amb aire condicionat i les motos aparcades a l’interior, què més podem demanar?

---

Diumenge (15.08.2010): Daegu – Kyongju – Busan

• Distància Etapa: 193 kms
• Distància Acumulada: 15.937,80 kms
• Gasolina: 15,05 €
• Allotjament: 16,20 €

Sortim cap a les 8h de Daegu en direcció Busan, sense cap mena de pressa perquè no es pot anar més ràpid i perquè només tenim 200 quilòmetres a recórrer en tot el dia. Aprofitarem doncs per visitar els jardins de Kyongju i una gruta amb un buda uns quilòmetres després.





En aquest moment comença a ploure com mai en tot el viatge, però per sort ens agafa ja a sota coberta, i mai millor dit, perquè ens hem de refugiar sota una marquesina juntament amb una colla de coreans amb nens. Ben curiosos els petits al veure’ns per allà, vestits de moto, i ben calats.



Com que la ruta és curta arribem d’hora a Busan, i per a sorpresa nostra, la ciutat portuària que teníem en ment es converteix en una metròpoli de gairebé 4 milions d’habitants, i 8 vegades més extensa que Barcelona, amb el que arribar fins al port ens ocupa una bona estona entre semàfors i encreuaments amb multitud de desviaments possibles.

A l’arribar al port ens confirmen les pors que teníem des de fa un parell de dies, no podrem anar a Shimonoseki perquè allà no hi ha oficina del JAF (Japan Automobile Federation), i per tant hem d’agafar un altre ferri cap a Fukuoka, però no sortim fins d’aquí a 7 dies. Com? Si en 7 dies hem d’agafar l’avió per tornar a casa, no ens ho podem permetre. Finalment quedem que demà ens diran alguna cosa, així que no tenim més remei que cercar un hotel de nou i deixar pair aquest contratemps que pot enfonsar-nos tot el viatge.

---

Dilluns (16.08.2010): Busan

• Distància Etapa: 0 kms
• Distància Acumulada: 15.937,80 kms
• Gasolina: 0,00 €
• Allotjament: 17,85 €

Estem atrapats a Busan. Ara mateix tornem del port on ens han informat que no podrem agafar el ferri fins demà a la nit, o sigui que tenim 2 dies per endavant sense poder sortir d’aquí. Resulta que hi ha un problema amb l’assegurança i no ens permeten embarcar les motos fins que Japó no confirmi que ens les deixarà treure a la circulació. Si fa 2 mesos que li vaig enviar la documentació al responsable del Carnet de Passage de l’oficina del JAF a Fukuoka! No pot haver-hi cap problema, ens ho va confirmar per mail abans de sortir de casa.

No ens queda res més que gaudir d’aquesta ciutat, que sense tenir previst fer-hi parada, ens acaba agradant molt. Hi ha de tot i és totalment asiàtica, amb cartells de neó per tot arreu, amb publicitat pels quatre costats, xiringuitos de menjar en qualsevol racó, caòtica i moderna alhora, tot depèn del carrer que agafem...

---

Dimarts (17.08.2010): Busan – Ferri

• Distància Etapa: 0 kms
• Distància Acumulada: 15.937,80 kms
• Gasolina: 0,00 €
• Allotjament: 0,00 € (tenim llitera amb el preu del ferri)

Com que portem tot un dia de descans, i això és molt al ritme que anem, seguirem fent-ho que ho seguim necessitant, almenys fins a les 12h que hem de fer el check-out de l’hotel.

Quan tenim les motos carregades, i abans d’anar a la Terminal a deixar-les, dediquem una estona a circular per aquesta ciutat i així fer-nos quatre fotos amb els cartells típics i estranys que tant costa d’entendre i pels quals hem hagut de parar a analitzar quina direcció prendre més d’una vegada.

Tot just hem deixat les motos a la Terminal a l’espera de que ens les deixin carregar al Ferri, decidim gastar els últims moments a Corea del Sud tot recorrent el mercat de peix, on hi ha una colla de senyores amb una certa edat totes concentrades en la feina que fan. Inclús fem una nova visita a la Piff Street, que tot i ser la part més comercial no te pèrdua veure les paradetes, els cartells publicitaris, etc. Què diferent que és un país asiàtic respecte a Europa, tot i estar igualment desenvolupat.



A les 16h en punt ens trobem plantats davant de la Terminal, ens han dit que a aquesta hora podrem comprar els bitllets de ferri, és l’ultima oportunitat que tenim. Finalment podem fer-ho, aconseguim pagar el tant estimat bitllet i alhora començar les pertinents tramitacions per carregar les motos. Podem respirar, ens deixen continuar.



Ja no ens moguem de la Terminal, tot i que queden unes quantes hores per a la sortida, però fins que no ens trobem a dalt del ferri no podem cantar victòria, i els nervis estan a flor de pell.

---

Dimecres (18.08.2010): Ferry – Shimonoseki – Miyahima – Hiroshima – Carretera

• Distància Etapa: 310 kms
• Distància Acumulada: 16.247,80 kms
• Gasolina: 24,18 €
• Allotjament: 0,00 € (conduïm de nit sense dormir)

Son les 6h de la matinada, i el ferri ja està a Japó. Ens criden per retirar les motos fins a l’exterior, i deixar-les aparcades fins que tinguem tota la documentació. Hem de tornar a entrar al ferri per fer els tràmits fronterers corresponents com a passatgers, operació que no costa gaire ja que només amb el passaport en tenim prou per entrar en un nou, i definitiu país.

Per retirar les motos hem de tenir primer la documentació validada al JAF, i per fer això ens han d’acompanyar fins a l’oficina més propera, on ens està esperant el Sr. Takafumi Nagahama, el qual fa dos mesos que te la nostra documentació. Ens sorprèn molt quan arribem a les oficines i encara no han obert, però a l’interior estan tots els treballadors fent estiraments alhora, suposem que per a començar la jornada laboral. Tot i que sigui un país desenvolupat, la diferència cultural i social respecte a Europa és abismal.

No ens costa gaire realitzar tots aquests tràmits, tot i que després de tenir-ho tot en regla ens demanen més diners, i no en tenim, així que les negociacions comencen fins al punt que han de cedir ells, nosaltres no tenim res més a les butxaques! Estem escurats “hasta nueva orden”!!

Comencem a rodar per Japó, ho hem aconseguit, estem circulant pel país del Sol naixent amb les nostres pròpies motos! Hem aconseguit arribar fins a aquí! Ara només queden els quilòmetres que ens separen fins a Tokio i ho haurem aconseguit definitivament.

Sortim de Fukuoka en direcció Shimonoseki i Miyahima. En principi una mica caòtic entre la circulació que hi ha i que ens trobem circulant per l’esquerra, al revés de com estem acostumats. Resulta una mica difícil fer-ho, especialment a les cruïlles, on sense adonar-nos ens trobem encarats en contra direcció amb certa facilitat. Però bé, com són molt educats i civilitzats ens ho permeten tot i ens respecten massa comparat d’on venim.



El primer destí de Japó és Miyahima, per fer el turista una estona al Tori que hi ha, tot agafant el ferri que ens hi durà.





Al tornar del ferri enfilem cap a Hiroshima per a visitar el parc Memorial de la Bomba Atòmica, i donar un tomb pels carrers adjacents, fins gairebé les 21h. En aquest moment decidim seguir conduint de nit, portem dies descansats i sense quilòmetres, i amb la quantitat de semàfors i trànsit existent durant el dia, potser serà la millor manera d’avançar, si més no la més efectiva...





Abans, però, parem a l’última gasolinera oberta per omplir dipòsits, vestir-nos i fer-li el preceptiu manteniment a les motos, que en principi serà l’últim de tot el periple.

---

[Carles]

Dijous (19.08.2010): Carretera – Kyoto

• Distància Etapa: 392 kms
• Distància Acumulada: 16.639,80 kms
• Gasolina: 30,58 €
• Allotjament: 25,00 €

Després d’estar tota la nit conduint, amb parada de descans en un carrer qualsevol d’Osaka, arribem a Kyoto i són les 8h del matí. Amb el que només hem de buscar un hotel per dormir, deixar les motos tot i que sigui pràcticament impossible, i visitar la ciutat.



Trobem un alberg pròxim al barri de les geishes, en ple centre neuràlgic de Kyoto, amb tot a la vora. El problema és deixar les motos, aquests japonesos no preveuen que s’haurà d’aparcar els vehicles, i per tant, no hi ha espai per a deixar les motos, fins que trobem un aparcament sense vigilància dos carrers més amunt, i allà es queden ben amagades i a l’espera que demà les puguem treure sense problemes. Com s’ho deuen fer per aparcar? No hi ha espai disponible enlloc, tot està prohibit, i els carrers estan plens de vehicles circulant.

Destinem tot el dia a fer el turista per Kyoto, canviar divisa i visitar els llocs més emblemàtics d’aquesta ciutat, tot i no haver dormit en tota la nit. Què hi farem, és la millor manera d’avançar i visitar els destins turístics, i així ho farem la propera nit tot i que descansarem el necessari per poder continuar amb un mínim de seguretat.

---

Divendres (20.08.2010): Kyoto – Fujiyama – Tokyo

• Distància Etapa: 580 kms
• Distància Acumulada: 17.219,80 kms
• Gasolina: 45,24 €
• Allotjament: 23,40 €

Ens llevem d’hora, a les 5h de la matinada estem a sobre de les motos. No marxem però sense fer-nos una foto en un carrer típic del barri on estem, ahir entre deixar les motos i visitar la ciutat no vam poder fer-ho.

Ens tirem tot el dia conduint entre la carretera, que és un embús continu, i l’autopista que també està plena de vehicles, però almenys la vora és àmplia i podem continuar, encara que sigui a menor velocitat i amb precaució de no trobar-nos a la policia, que desconeixem totalment com se les gasten per aquests indrets.



Cap a les 16h arribem a peu del Fuji, o millor dit, del que hauria de ser el Fuji perquè no es veu res entre la boira i la contaminació, el volcà de 3.776m sobre el nivell del mar, se’ns presenta invisible davant dels nostres ulls. Ens desviem de l’autopista per veure de prop l’Oceà Pacífic, tot just abans d’enfilar una carretera revirada, al més pur estil coll de muntanya, per arribar a l’estació 5 del Fuji, màxim punt on es pot arribar amb vehicle. El més curiós de tot és que ho hem de fer circulant per l’esquerra, i resulta una experiència diferent fer les “paelles” per la banda contrària.





Tornem a enfilar per l’autopista, Tokio ens espera. Cap a les 20h aconseguim el nostre objectiu, arribem a la capital de Japó, una ciutat superlativa, amb carrils per tot arreu i en totes direccions. Per sort està indicat també amb l’escriptura que coneixem i gràcies de nou a la currada en l’elaboració dels tracks per part d'en Joan Carles, que ens permeten arribar a l’alberg que dúiem reservat per a 3 nits, havíem d’arribar el 20 d’agost a Tokyo, i aquí estem!







Ara ens queden 3 dies per davant per gaudir d’aquesta ciutat, sense moto i amb molta il•lusió d’haver-ho aconseguit sense gaires incidents més enllà dels propis en les motos, aduanes, etc... Només alguna caiguda en parat promoguda principalment pel cansament o moments de descuit, alguna relliscada en sorra tot creuant Mongòlia, o inclús alguna claveguera traïdora, però res més enllà d’una anècdota, cosa molt important en un viatge així, on els perills apareixen contínuament i sense avisar.

---

Dissabte (21.08.2010): Tokio

• Distància Etapa: 0 kms
• Distància Acumulada: 17.219,80 kms
• Gasolina: 0,00 €
• Allotjament: 23,40 €

Tot el dia destinat a Tokio, primer el Senso-ji Temple, després el Parc Ueno i finalment Akihabara i la ciutat electrònica, així com la zona de Ginza i especialment el Sony Building, on podem apreciar les ultimes novetats en electrònica.

---

Diumenge (22.08.2010): Tokio

• Distància Etapa: 0 kms
• Distància Acumulada: 17.219,80 kms
• Gasolina: 0,00 €
• Allotjament: 23,40 €

Dia totalment destinat a gaudir de la ciutat, fer el turista i menjar.

---

Dilluns (23.08.2010): Tokio – Port – Aeroport

• Distància Etapa: 0 kms
• Distància Acumulada: 17.219,80 kms
• Gasolina: 0,00 €
• Allotjament: 0,00 € (bivac a la Terminal de l’aeroport, darrera d’uns matolls)

Avui és l’últim dia de viatge pujats a la moto, i encara que sembli mentida en tinc ganes perquè els últims quilòmetres els hem patit prou com per acabar-ne farts. Les hem de deixar a la companyia que ens les durà de nou cap a Barcelona, i així ho fem. Ens presentem a l’oficina que ens havien dit i per a sorpresa nostra, i de l’agent que en teoria ens esperava, no ho estava fent i es queda parat que l’haguem trobat quan el truquen des d’allà mateix. Curiós quan feia dos dies que havíem contactat amb ell dient-li que ens trobàvem a Kyoto, però bé, deu ser cosa d’aquests “pajonesos”, que tenen allò estrany que es respira en tot moment.

El més curiós és que el senyor en qüestió no està ni tant sols a l’oficina, i ens atén un company seu, donant-nos la direcció d’on hem d’anar a deixar les motos per al seu posterior embalatge. Sortim d’allà amb un mapa del port i amb l’esperança de trobar el magatzem on hem d’anar, ara no tenim cap track ni indicació per l’estil que ens guiï per aquests mons de Déu. Què potser no ho trobarem? A dia d’avui ja trobem qualsevol cosa, si hem aconseguit arribar fins a aquí no resulta difícil “perdre’s” pel port de Tokio fins trobar l’empresa que farà les caixes.



Com tenim una estona fins que arribi el Sr. Takafumi, destinem a posar en ordre les coses de la moto, les bosses que a partir d’ara seran el nostre equipatge, la roba de la moto, els cascs, etc. Ha d’estar tot ben col•locat per a un viatge transoceànic de 30 dies fins arribar al port de Barcelona.



Cap a les 16h ens trobem que ja tenim les motos a l’interior del magatzem, amb la clau posada, i nosaltres acomiadant-nos d’elles mentre ens fan l’última foto. A partir d’ara som turistes “no motoritzats”, però ben contents d’estar en el moment i l’hora oportuna.

El repte ja l’hem aconseguit, ara l’hem de pair...

Acabem a l’aeroport de Tokio (Haneda). No tenim cap més reserva per dormir, estem bastant retirats de la ciutat, cansats i sense gairebé diners, amb el que decidim destinar el que queda de tarda a descansar a l’aeroport, fins al punt que tanquen la Terminal sense que nosaltres ens ho haguem pogut imaginar. Hem d’acabar fent bivac darrera d’uns matolls fins a les 5h de la matinada, que surt l’avió amb destinació Beijing. Comencem a desfer el camí, encara que sigui per la via ràpida.

---

EQUIPATGE DURANT EL VIATGE

Maleta Dreta:

Roba:

Pantalons llargs (1)
Pantalons curts (1)
Camisa (1)
Samarretes màniga curta (5)
Samarretes màniga llarga (1)
Calçotets (5)
Mitjons (5)
Banyador (1)
Forro polar (1)
Malles (1)
Xancletes (1)
Bambes (1)
Gorro (1)
Tovallola (1)
Ulleres recanvi
Bossa roba bruta
Adaptador corrent
Lladre per a tots els aparells electrònics

Necesser:

Màquinilla afeitar (1)
Xampú
Tisores petites
Desodorant
Dentífric i raspall dents en funda
Tovalloleta humida
Crema protecció solar / Hidratant
Cacau llavis
Tovallola petita
Muñequera
Taps oïda
Devololor (botes)
Kit Costura

Elements Electrònics:

Carregador mòbil
Carregador càmera gran
Carregador GPS
Carregador Midland
Carregador càmera Petita
Cable USB
Cable Carregador Moto (Midland i Mòbil)

Documentació:

Documentació variada (en bossa impermeable)
PenDrive amb documentació, despecejament moto, reserves, etc.


Maleta Esquerra:

Recanvis:

Filtre oli (2)
Filtre aire (1)
Tub gasolina
Pastilles fre joc complet (davantera i posterior)
Fusibles varis moto + Fusibles GPS
Cable embragatge/accelerador
Bombetes (davant, darrera, intermitents)
Càmares d’aire (4)
Ampolletes pressió aire (4)
Bugies (2)
Cargols diversos
Adaptadors elevació parafangs davanter
Kit reparapunxades
Cable acer (remolcar moto)
Embut amb tub (omplir l’oli)
Puny d’escuma per al manillar (1)
Peça cadena transmissió
Spray cadena (1)

Eines:

Carraca + Cardan (Allen 4, 5 i 6, Tornavís pla (2) / estrella (2), Vasos 8, 10, 11, 12, 13 i 14)
Clau fixa 8, 10, 17, 19 i 22 (eixos rodes)
Clau anglesa
Clau tub M12/13/14
Clau Allen (2)
Tornavís pla
Alicates tall / plans
Allargador per fer palanca
Paper de vidre
Palanca neumàtics (2)
Brides plàstic
Filferro
Cinta aillant
Ampolleta Fairy
Cablejat elèctric
Tires càmara d’aire (per subjectar)

Farmaciola:

VOLTAREN (pomada)
GELOCATIL (12 comprimits)
DETRAINE (pomada)
TROMBOCID (pomada)
TERMALGIN amb codeïna (10 comprimits)
IBUPROFENO (20 comprimits)
TIORFAN (10 comprimits)
HIBITANE (10 comprimits)
FAVE DE FUCA (10 comprimits)
RELEC (2 ampolles)
COLIRI (1 ampolla)
SUERO ORAL (3 sobres)
ENO Antiàcid (10 sobres)
CREMA SOLAR (8 sobres individuals)
TOPIONIC (1 ampolla)
AFTER-BITE (1 tub)
TIRITES / GASES / VENDA / ESPARADRAP

Càmera fotos gran (amb funda):
Trípode petit

Sac de Dormir
Spray cadena
Pinces bateria
Funda moto

Tub PVC (apartat extra en lateral maleta):

Eines Petites
Drap
Armilla reflectant

Interior pneumàtics:

Acampada:

Tenda campanya + drap per netejar-la + Martell
Matalàs inflable
Corda estendre roba
Sabó roba
Estris de cuina (cassoles, coberts, fogonet, etc.)
Llanterna
Manta Tèrmica
Mosquitera

Autonomia:

Bidó de gasolina (10lts)
Bidó aigua (2lts)

Spray reparapunxades
Spray cadena
Cadena recanvi (sencera)

Bosseta lateral esquerra:

Menjar:

Llaunes Tonyina (4)
Galetes
Fruits secs
Melmelada
Pasta deshidratada
Pot Panís
Pot Pinya
Sopinstant
Fuet
Sucs petits (3)
Sal / Oli / Sucre
Drap + Ganivet
Got Plàstic
Navalla suïssa
Encenedor
Obrellaunes
Paper plata
Bossa tancament al buit

Bosseta lateral dreta:

Varis dia:

Candau casco
Sistema fixació funda moto
Mono d’aigua

Caixa d’alumini davantera: (collada a l’estructura davantera)

Ampolles d’oli moto (2lts)

Bossa Manillar:

Mapes del dia
Documentació del dia
Bolígraf i llibreta
Càmera Petita
Sabó Mans No Aigua

Varis penjats:

Ampolla aigua (1,50lts)
Spray reparapuxades
Spray cadena
Candau moto

---

PREPARATIUS DE LA MOTO

- Maletes laterals 41lts (amb suports metàl·lics casolans, a base de passamà de xapa doblegat, soldat i pintat)
- Tub PVC al lateral d'una maleta (com a caixa d'eines)
- Soport especific davanter (per subjectar el GPS, la pantalla original adaptada de la Varadero, i una caixa d'alumini per a donar cabuda a dos bidons d'oli)
- Bossa en manillar
- Bosses laterals davanteres
- Reforç de paramans amb passamà d'alumini, per a protegir les manetes de fre i embrague
- Ampliació de suport de la pota de cabra
- Estructura posterior per a subjectar les rodes de recanvi que durem a sobre, amb sistema d'ancoratge per cargols i barra roscada, on va també tot el tema d'acampada, el bidó de gasolina de 10lts extra, i un bidó de 2lts d'aigua.
- Allargament de parafangs davanter i posterior
- Canvi de matricula, per tenir-la en format europeu

Febrer 2010:



Juliol 2010:









I com a conclusió, després d'haver fet de manera casolana majoritàriament tot els accessòris que portava a sobre, només dir que amb una mica d'eines es poden fer molts accessòris dels que es troben a la venda, i per un 10% del PVP. I amb una fiabilitat provada... no se'm va trencar res!!!

---

Fins aviat!

[Carles]

Bones!!!

Per fi... ara si que la crònica està acabada! No se què ha estat més dur... si el viatge o preparar 50 dies de viatge entre text (40 pàgines de Word) amb gairebé 400 fotos.

Ja teniu feina per aquests propers dies...

També podeu llegir-la (contada pel Cuco) a: http://ultradesafio2010.blogspot.com/

Fins aviat!

[STELVIO 00]

Buffffffffffff !!!!!!!!!! Aixó promet, i molt !!!
Carles,quina "currada" , m´ho haig de llegir amb molta calma :mrgreen: :mrgreen: i ara no ho faré,es que em quedaria enganxat fins al final ;) ;)

[Kpeps]

nomes puc dir al.lucinant gracies per fe-nos particeps :cerv :cerv :cerv :cerv

[Ra-mon]

Merci Carles, això promet molt !
M'el llegiré amb calma ;)

[Frank]

Bufa !!
Aquesta nit m'hi poso a llegir-ho tot amb atenció.
Moltes gràcies, Carles

[Randy-650]

Ha valgut la pena l'espera!!!! Felicitats! :D

[Brum-brum]

No se que dir, aquesta es la veritat.

Tinc una barreja entre admiració i enveja que no se definir, tant de bó algun dia tingui pebrots per fer quelcom semblant.

Si senyor, una aventura impresionant, gracies per compartila amb nosaltres.

[Coes]

Cordons no he pogut parar :form

[Trencaferro]

Osti tu, sembla una nobela aquesta narració!!

I ara he començat, tinc d'anar a dinar, però ja m'he enganxat....

Enhorabona pel viatge, i per explicar-lo així de bé, mirare si entre aquesta tarda i la nit me l'acabo tota, que ja estic intrigat.

[Minino]

:D :D Moltes coses en poc temps no acabo d'assimilar i poc espai per ficar quantitat de coses "el farmacioles i tot comptat i les quantitats." em tens enganxat aquí abstret llegenda i veient fotos (caient la bava) molt xula ja us val, Carles et felicito i et dono les gràcies per aquesta fantàstica aventura, que m'ha fet volar i no l'he acabat de llegir però aquesta no s'escapa .
Gràcies per la crònica Carles i al company Cuco

:enfadat :enfadat Només em queda un dubte quan vau veure aquest senyal per on ( Demonios vamos a tirar paqui o palla valla tela) perquè és clar claríssim :enfaduu :enfaduu

[Ra-mon]

Carai, carai, carai, quin llamp de viatge ! :eyes

Deunidó de la quantitat de quilòmetres, carreteres, gent, paissatges, aventures, problemes, ...
Entenc el cansament que devíeu patir però el que devia atabalar més devia ser l'intringulis de saber quan aguantaria l'embragatge de la KTM. :tremolant

Portaveu els tracks de tota la ruta, això simplifica la navegació però implica molta feina de preparació prèvia.
També teníeu fetes moltes reserves a hotels, però ja arribàveu a temps havent fet una previsió a tant llarg termini ?

Un relat fantàstic, moltes gràcies Carles !!!

:bow :bow :bow

[Safed]

Impresionant, quina preparació i quina determinació , quines ganes de seguir endavant perque hi ha uns moments durs durs...
Una crònica al.luciant, enhorabona per l´aventura que has pogut viure tu i el teu company.

[Carles]

Bones!!!

M'alegro que us agradi, la veritat és que ha estat una aventura amb majúscules. Va costar tenir-ho tot lligat i preparat per poder-lo dur a terme, però una vegada fet la satisfacció d'haver-ho aconseguit s'ho val!

[quote user="Ramon" post="162927"]També teníeu fetes moltes reserves a hotels, però ja arribàveu a temps havent fet una previsió a tant llarg termini ?[/quote]

Tal i com t'ho vaig comentar ahir, si que arribàvem a temps. El fet de dur les reserves fetes era més per una qüestió de visats que no pas necessitat o ànims de portar-ho, per sort i tot i els problemes vam poder aprofitar-les totes!

Fins aviat!

[Steelman]

Carles moltissimes gracies de fer-nos viure el viatge.
Currar-se aquesta cronica porta mooooooooooooooooooolta feina!!!

Moltes gracies per compartir-ho ;)

[STELVIO 00]

Tota sencera !!!!!!! Cronicas com aquesta no es poden llegir a trocets.
Enhorabona Carles,quina feinada :eyes :eyes
Es prou interesant comparar els estris que portem als viatges,sempre deacobreixes alguna cosa que ún mateix no hi havia pensat ;) ;)