LA PREVIA:
Aquest any ha sigut tot una mica més improvisat que de costum.
Per diversos motius, no vaig tenir clar si marxaria o no fins a darrera hora.
Com de costum, el pressupost ajustat (aquest any més) i el temps limitat.
Decideixo fer Pirineu francès, per variar, però no sé en quina zona em centraré.
Abans de marxar, miro per internet uns quants possibles llocs per parar a dormir en funció del punt en el qual em trobi, per evitar sorpreses desagradables, haver de perdre temps sobre el terreny i el més important, no excedir-me en el pressupost.
Tot i disposar de 15 dies de vacances, tinc moltes coses a fer, així que van passant els dies i no trobo el moment de marxar. La climatologia potser tampoc acompanya massa fins que, el dimarts 29 de març, sembla que el pronòstic pels següents 2 o 3 dies ha de ser bò i, finalment, faig un cop de cap i decideixo marxar si o si l’endemà.
A darrera hora delimito la zona a fer, és una zona que conec bé i de la qual l’any passat, per culpa de la neu, em van quedar pendents un parell de carreteres que tenia moltes ganes de fer.
Agafo una sola muda de roba, unes sabates i poca cosa més, només portaré el cofre, una bossa sobredipòsit molt petita i una motxileta de 10 litres de capacitat.
Una altra cosa que tinc clara, divendres haig de ser a casa abans de les 14:00h, això també em condiciona força.
DIMECRES 30-03:
Mapa ruta dia 1
Em llevo i surto a comprar pa, tirarem d’entrepans que surt molt econòmic.
No sé ben bé què em passa, però aquest cop estic poc motivat, poc estusiasmat amb el viatge. Normalment estic com un nen amb sabates noves però aquest cop tot és diferent, com si ho fes sense ganes, no ho entenc… el meu estat d’ànim és extranyament indiferent.
No marxo gaire d’hora, el dia d’avui, en principi està destinat a fer una simple aproximació a Tarascón-Sur-Ariège, on segurament dormiré per, l’endemà, fer el que hauria de ser la “ruta estrella”.
Com que la distància és curta, havia pensat passar pel tunel del Cadí, plantar-me a la carretera que puja al “lac des Bouillouses” i disfrutar de la zona tot passejant pel bosc i fent fotos.
El dia està una mica tapat i frescot, tot pujant cap al tunel agafo força fred a les mans (i les manoples a casa què hi fan??).
Paro a Puigcerdà a omplir del tot el dipòsit abans de creuar la frontera i faig un petit esmorzar. Aprofito l’eixuga-mans de la benzinera per recuperar la temperatura i sensibilitat a les mans!
Encara es veuen restes de neu des de la plana ceretana.
Prenc la N-116 direcció a Mont-louis, però no hi entro, a la primera rotonda agafo la D-118 fins a trobar el trencall de la D-60, la carretera del llac de les Bulloses.
Sembla que està oberta però més endavant descobreixo que només els 7 primers kms.
Paro a fer fotos i filmar algún video, però el temps no acompanya massa, tinc fred, bastant fred a les mans, així que m’entretinc menys del què havia pensat i decideixo seguir el camí.
Segueixo per la D-118, una carretera sempre agradable de fer.
El segon objectiu del dia és aprofitar per fer el Col de Pailhères. Així que just passat Puyvalador, em desvio a la dreta cap a la D-16 que m’ha de portar a Querigut. A partir d’aquí ja em començo a trobar més “en sintonia”, carreteres més estretes i sinuoses envoltades de bosc, m’agrada i em fa sentir millor.
Arribat a Mijanès, atravesso el pont i enfilo la D-25 que m’hauria de portar cap al Col de Pailhères però de sobte em trobo amb el tant temut rètol de “Col Fermé”, malament!
Decideixo continuar un tros més a veure que tal, sembla que comença a ploure
Paro en un mirador que hi ha enmig d’una paella i m’adono que no és pluja, sinó el vent que fa volar la neu que hi ha més amunt, pinta bastant malament així que desisteixo i torno enrera, aquest cop cap a Rouze on paro a dinar i replanificar la ruta.
Ja està, decidit! Segueixo la D-118 fins una mica abans d’Axat, on agafo un trencall a mà esquerra que em porta a Artigues i més endavant, a tenir en compte les “Gorges de St. George” .
Passat Cailla, torno a girar a l’esquerra on agafo la D-107 que em portarà per Marsa, Joucou i el seu “défilé” i així fins a Niort-de-sault. Ah, just abans d’entrar al poble de Belfort-sur-Rebenty, a mà esquerra hi ha un local molt curiós, sembla que d’uns Hippies, tot pintat a mà tant per dintre com per fora, com si fos un fons marítim. A fora tot plè de furgonetes pintades i manualitats i reciclatges artístics de tota mena.
Aquí tindria la opció de continuar cap a La Fajole i el Col du Pradel, però evidentment, “Col Fermé”, així que prenc la D-20. Sàvia decissió, aquí és on tot canvia i em retrobo amb mi mateix, la moto i el viatge.
El paissatge és impressionant, espectacular. Boscos de pi negre inmensos, frondosos i humits, amb una olor i uns colors desbordants. Un lloc gairebé màgic. El bosc de Niave. Un lloc que em deixa sense paraules i que fa que valgui la pena venir fins aquí per gaudir-lo.
Paro la moto, baixo i disfruto del moment, la soledat, la natura…
[/align]
