Abans de tot vull remarcar que jo anava amb la meva Adventure de tres-cents quilos, pneumàtics mixtes i en solitari.
Des d'Alins es comença el camí vers Tor (un poble que malauradament tothom relaciona al crims que allà s'hi van cometre i que va sacsejar la opinió publica)
A mesura que el camí es va allunyant d'Alins el seu estat va empitjorant, perquè molts els vehicles donen mitja volta, els talussos es van desprenent i l'aigua s'endú la terra, deixant pas a unes pedres que fan patir pels pneumàtics. Tot i això, si el camí es fa poc-a-poc i amb compte, s'arriba a Tor sense gaires maldecaps. RECOMANO NO FER AQUESTA RUTA AMB COPILOT
Un cop al nucli de Tor (no pas la muntanya, el límit de la qual està indicat amb uns rètols que indiquen que es tracta d'una finca privada i que el pas es prohibit, no fer-ne cas), es bona idea estirar les cames i gaudir d'un indret que en transportarà molts anys enrere, aquell l'indret ben val la paciència d'arribar-hi. Agafarem el camí que trenca cap la dreta (sempre haurem d'agafar els trencalls de la dreta) el qual ja no es un camí "para todos los públicos", especialment si no anem amb el vehicle adequat, que a mesura que va vorejant el marge dret del riu De la Rabassa va agafant embranzida muntanya amunt fins que arriba el punt en que farem via pel cantó esquerre, obligant-nos a creuar el rierol. Val a dir que amb un certer cop de gas i prou equilibri, aquest pas se supera amb relativa facilitat.
Fins aquí han arribat alguns conductors agosarats, aquest punt es el que marca la frontera entre ser agosarat i ser prou expert com per seguir endavant.
Un cop situats al vessant est, pujarem fent fent ziga-zagues al voltant del barranc Del Toscar. La pista ja es en un considerable mal estat (a ningú l'interessa que estigui en bones condicions, el cost del manteniment d'un camí malmès cada any per la neu no paga la pena).
I, sense ni adonar-nos, ens arribarem al cim, el Port de Cabús, el qual marca la frontera entre Catalunya i Andorra. Ja en aquest punt, una orografia molt més amable permet a les autoritats andorranes de situar-hi l'extrem de la carretera CG-4 que ens portarà fins l'àrea d'oci de Pal, el seu poble i finalitza a Erts, al tocar de La Massana.
Què em va passar ahir? Doncs que jo recordava aquella primera vegada que vaig fer aquesta pista, era al vell mig de l'estiu del 1986 i la vaig fer sobre una "endurera" Kawasaki KLR-650.
Ahir no era estiu i aquella moto que passava per tot arreu s'havia convertit en un armari de prop de tres-cents quilos de massa i el doble d'ample. Mentre començava l'ascens em preguntava "Això amb fang deu ser impracticable amb una BMW" alhora que començava a esquivar els primers bassals que no feien cap mena de por.
Però a mesura que pujava, el marró de les vores va anar canviant al blanc de la neu, una neu que producte del calor del maig, s'anava transformant en aigua, un aigua cada vegada mes abundant i que va esdevenir un fang del mateix color negre de les meves esperances d'arribar a dalt.
Els escaladors sempre diuen que el descens és mes perillós que l'ascens, i per segons quines motos i quins indrets també es pot aplicar aquesta dita. Gràcies al "ziga-zaga" les rampes no eren molt inclinades, però una vegada superades les primeres, estava molt clar que girar cua era una opció a descartar, atès a que intentar frenar el meu armari mentre navegava muntanya avall inserit en unes roderes tan i tan lliscoses només podria acabar en desastre.
Vaig aturar-me no-sé-com per agafar aquell aire que fruit de l'esforç havia esgotat i vaig dir-me "no tinc mes opció", remar fins assolir el final de la pista. Sabia que tard o d'hora vindria una caiguda (enteneu que em refereixo a aparcar la moto sobre el cilindre) i així va succeir en un parell d'ocasions. Sort que el vídeo de la Mar aixecant la BMW Adventure de l'Eva em va servir per posar la meva moto, sense cap esforç, en posició vertical.
I, quan ja em pensava que allò no tenia final, aquest va aparèixer com les primeres carrosses de la cavalcada dels Reis Mags. Quanta alegria!!!! Ho havia superat!!! Uns trialeros que em vaig trobar al cim no podien creure's que hagués fet aquella pista amb el meu armari. Jo he fet molt trial i infinitat de competicions durant mes de vint anys, i penso que sense aquest bagatge, no hauria pas tingut èxit.
Que és el que més em va fer patir?? El motor de la moto. Es un boxer refrigerat per aire i, a aquelles velocitats no era possible fer-li passar pels cilindres ni la mes mínima brisa. Això em va angoixar bastant i em va fer veure que, si vols conservar la mecànica com nova, hi ha coses per les quals deixar la BMW al garatge. Sort que el control de tracció es pot desactivar, perquè sinó la moto no s'hagés mogut de lloc.
Amb una moto mes adequada, aquesta pista no tan sols no seria complicada, ens el contrari, hauria estat una divertida experiència. Possiblement el 75% de companys de MTC, tot i utilitzant un armari com el meu, haurien superat l'esdeveniment amb mes traça que jo.
Un cop a La Massana vaig poder fer una neteja a fons, tant de la moto com del meu equipament, per poder anar-me'n a dinar sense deixar-ho tot brut. Un cop menjat i amb les piles carregades vaig iniciar el camí cap a casa utilitzant una ruta sensiblement mes llarga del programat.
Aquest va ser el recorregut d'ahir:
Manresa→Solsona→Lladurs→Coll de Jou→Port del Compte→Cap de Port→Tuixent→Sisquer→Montant de Tost→l'Stelvio Català→Adrall→Port del Cantó→Llavorsí→Tor→Port de Cabús→La Massana→Coll d'Ordino→Port d'Envalira→Col de Puymorens→Puigcerdà→La Molina→Coll de La Creueta→La Pobla de Lillet→Berga→Manresa.
No la faré amb la Deauville 
