Aquest dijous m’he pogut escapar per unes poques horetes...
M’havien parlat de la Serra dels Bufadors entre la Garrotxa, l’Osona i el Ripollès i dels seus impressionants boscos de faigs i roures i del meravellós paisatge rocallós, d’estranys forats xiuladors a les roques, coberts perpètuament de molsa, és a dir, just tot allò que sempre em ve de gust veure...
Així que vaig sortir de casa no sense abans tenir el pressentiment de que em trobaria, la tardor a tornat al nostre país amb els seus colors al·lucinants:
m’acomiado de la vella soca de castanyer a la que estimo...
i prenc la carretera que per la Fullaca em durà, fins a l’Eix Transexual i d’allà a la que uneix Vic-Ripoll, per on pujaré fins a Sant Quirze de Besora, agafant el desviament que condueix fins a Santa Maria de Besora i Vidrà...mmm... quins records!... Coincidint amb les darreres cases del petit poble de Santa Maria hi ha un rètol que assenyala Ripoll, de seguida et fiques en una pista forestal encimentada que et submergeix en un altre món... que no?... mireu... mireu...
Després d’una estona magnífica arribo al Coll de Bellís, on aparco a “Llibertat”, doncs aprofitaré per fer un volta a peu per aquests magnífics entorns...
En allunyar-me no puc impedir de girar el cap per acomiadar-me de la fidel companya que tant em fa gaudir...
al cap d’una mitja hora de seguir un petit senderol que s’enfila cap a la Serra em trobo plenament immers en un lloc de conte de fades...
a baix a l’esquerra podeu veure un dels famosos forats pels que circula un aire fresquet que en ocasions xiula
Aquí un altre dels bufadors...
El temps corria i jo havia de tornar a casa a l’hora de dinar, així que desfaig el camí per a retrobar-me amb “Llibertat!”
Ja la veig, com una criatura boscana amagada entre les fulles...
Del Coll de Bellís fins a Llaes el camí manté la seva espectacular bellesa
a poc a poc, el bosc tancat va obrint-se oferint-nos més varietat de colors...
fins arribar a Llaes,
Tothom m’havia anar a menjar a Cal Teixidor, però ho hauré de deixar per un altre dia...
Pel camí vaig trobar diversos indicadors salts d’aigua, gorges que em cridaren l’atenció i que mentalment vaig apuntar per una propera i no gens llunyana ocasió, en particular una que deia Panteó i al fons s’intuïa un petit circ muntanyós entre cingleres... no sé...
Des de Llaes, la pista continua fins a desembocar a la carretera que uneix Sant Joan de les Abadesses amb Ripoll, el paisatge tot i ser bonic ja ha perdut part de la màgia de la primera part del recorregut.
En fi, una ruta breu, entretinguda, sense cap complicació, apta per a fer-la amb tot tipus de moto, sol o a duo... no serà la darrera vegada que la faré, segur...
V’sssssssssss
