Tot i la grisor del dia i la xim-xim que ha caigut tota l'estona, la passejada ha estat deliciosa. Pobles petits, molts petits, molt junts, gairebé a tocar l'un de l'altra, units per camins, ara ja asfaltats, masies solemnes, esglesioles perdudes, fonts abundoses, la pau i la tranquil·litat es palpaven per arreu.
Com diu la cançó :
El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
A l'hora de dinar una exquisida varietat de peix fregit per acompanyar un arròs caldós i negre superb.
Tot això no hauria tingut la més mínima importància si no hagues estat per la companyia a la ruta del l'esmentat Siono i al dinar de l 'Irene, la Sandra i en Kel.
Us deixo les poques fotos fetes amb la mala qualitat acostumada de l'Iphone.
Vsssssss
007
