“GH” Patagònic
Hi ha moltes maneres de viatjar, de fer i de viure un viatge. Segurament
tantes com persones que viatgen. Jo he tingut la sort de viure en primera
persona una nova manera de viatjar que potser serà la del segle XXI, però
com jo soc del s.XX..... Em refereixo al viatge “on line”. Gràcies a les
noves tecnologies, tothom que tingui la curiositat, pot saber en tot
moment on estàs. Pot ampliar el “google earth” i veure quasi el mateix
paisatge que tu. Pot veure les habitacions dels hotels on dorms, o saber
quins animals, muntanyes o edificis trobarem abans que els viatgers hi
arribin. Els “notebook”, “spot”, telèfon 4G, telèfon “satel•lital”,
GPS....fan reduir moltíssim el risc i l’incertesa del viatjar.
El mèrit de ser una de les precursores (o la precursora) d’aquest “Gran
Hermano on-line” ha estat l’Eva. Amb tot el positiu (i també negatiu) que
això comporta.
Si heu tingut la curiositat d’entrar en el Bloc de la Mareta, ja sabreu
fil per randa tot el que hem fet dia a dia (quasi hora a hora), així que
no repetiré res del que ja s’ha explicat i només apuntaré algunes opinions
que serveixin per completar aquell dietari-crònica cibernètic.
Qui tingui curiositat, l’enllaç és: viewtopic.php?f=2&t=7914&highlight=patagonia
Les Motos
Com ja sabeu, vàrem llogar el model BMW 650 RS. És la versió
nova, fabricada a la Xina. Monocilindrica de 50 CV a 6.500 rpm, injecció
electrònica, refrigerada per aigua, embragament mecànic, 5 marxes, i
transmissió per cadena. Dipòsit de 17 litres, rodes de 19” davant i 17” a
darrera i un consum d’uns 3,5-4 litres als 100 km. L’alçada del seient
està als 780 mm .i un pes de només 192 kg.
Inicialment vaig tenir moltes dubtes sobre si era la moto adequada (ja que
també havia la possibilitat de llogar les 800 GS, 1200 GS o la KTM
Adventure). El pes, l’alçada i l’austeritat en l’ús de l’electrònica ens
van fer decantar cap aquesta opció.
La meva primera sensació quan la vaig veure i seure, va ser que m’havia
equivocat del tot. Acostumat a la meva (GS1200Adventure), em va recordar
la meva primera Derbi Antorcha de 49 cc. que vaig tenir per allà els anys
70. Hi trobava a faltar alguna cosa entre les cames (no em mal
interpreteu..)
Desprès de més de 8.000 km ( i gairebé 3.500 de pistes) les meves opinions
van anar canviant. Anem per pams.
Evidentment son sensacions i opinions subjectives de la unitat que em va
tocar. No es pot generalitzar.
La posició de conduir en general, és còmode, amb un manillar ample que
facilita les maniobres. Les cames anaven massa flexionades i això era
especialment incòmode en les llargues rectes asfaltades. S’arriba be al
terra amb els dos peus. No protegeix gens del vent ni de la pluja. La
petita cúpula és un petit “deriva brises” que per asfalt és totalment
insuficient. La informació dels instruments és bàsica. Molt bàsica. He
trobat a faltar poder regular les manetes (especialment la del fre
davanter). A canvi, la meva versió tenia escalfadors elèctrics dels punys
que en alguns moments van ser de gran ajuda.
El motor era molt justet i per algunes pistes tenia problemes en decidir
en quina marxa anava millor. La 2a. era molt curta i la 3a molt llarga.
Vaig fer molts km de terra amb la 4a engranada. La suspensió (especialment
la de davant) tampoc era una meravella, però haig de confessar que molt
millor que la de la GS1200 (per pista). No tenies la sensació de flotar
que te el “Telever” i transmetia força be el terreny. Quan m’hi vaig
acostumar, va anar molt be.
L’apartat pitjor (per a mi) va ser el de la frenada. Senzillament, era
inexistent. Tant feia portar l’ABS connectat o no: No frenava. Per pistes
cap problema, però per asfalt era un perill.
Els pneumàtics que calçava eren un Metzeler Enduro 3 Sahara al darrera i
uns Pirelli MT 60 al davant. Els dubtes, al veure els pneumàtics, (uns
enduro darrera i uns mixtes davant, sense camera) van anar desapareixent
al llarg dels kms. Van aguantar molt be. El comportament va ser més que
correcte tant al ripio com a l’asfalt. Amb el terra moll, la cosa ja no
era tant clara. Vàrem arribar a Osorno amb més de 8.000 km sense cap
punxada ni incidència important. Això si, eren “slicks” quan els vàrem
tornar. Com a curiositat: No vàrem mirar mai la pressió dels
pneumàtics....
Els llums, estaven a nivell dels frens...inexistents.
Les maletes de la casa “Hepco & Becker” eren resistents i molt difícils de
trencar-se. El suport de les maletes era molt bo, però els panys eren de
“nyigui-nyogui”. Cap seguretat. De fet quan l’Eva em va envestir per
darrera, els panys es varen obrir i la frontissa es va trencar. Potser
això em va salvar de caure a terra. Un petit detall era la poca capacitat
interior de les maletes, els 30 litres anunciats, crec devien ser les dues
maletes juntes. No eren impermeables, quan plovia, l’interior es mullava i
calia portar-ho tot en bosses de plàstic. Sort de la bossa impermeable i
de la bossa sobre dipòsit.
Excepte la moto d’en Moncho (antiga i en mal estat des de la sortida), les
motos no van tenir cap avaria important. Tret, és clar, de les caigudes de
l’Eva. Una altra curiositat: Ens van dir que no calia mirar el nivell de
l’oli perquè no en gastaven (!). Nosaltres, bons nois, vàrem fer cas. No
ho vàrem mirar en tot el viatge.
Com deia, tenia els meus dubtes sobre si la moto escollida era una bona
elecció o no. Els primers dies, em reafirmava en l’idea de que amb la
GS1200 hauríem anat millor. Per asfalt, ningú en te cap dubte i per
l’Austral crec que tampoc. Quan vàrem, arribar al “ripio” i al vent
lateral, ja no ho tenia tant clar. Al fer la Ruta 41 (plena se sots
impossible d’esquivar i amb unes vibracions que et feien tremolar l’ànima)
els dubtes varen disminuir. I quan a la Península Valdés en Moncho va anar
a investigar el ripio de més a la vora i jo vaig estar a punt de fer el
mateix, ho vaig tenir clar. Ara, tornaria a escollir la mateixa moto. En
tot cas, agafaria la 650GS nova. És a dir la bicilindrica de 800cc amb el
mateix xassís de la 650.
L’itinerari
A “priori” qualsevol situació (ruta, país, companys,.....) que no
coneixes, crea un grau d’incertesa. Més o menys gran segons l’experiència
i la situació. Havent llegit un munt de cròniques sobre la Ruta 40,
l’Austral i el ripio on s’explicava els maldecaps, accidents i patiment de
la majoria de viatgers, esperava trobar-me en una situació més complicada.
Cert és que vàrem tenir sort amb el temps. Va ploure, va fer vent i va fer
fred, però res de l’altre mon.
En general, de 0 a 10 (0 = molt fàcil; 10 = molt difícil) jo diria que el
conjunt de les rutes fetes estaria entre un 3 o 4. Res que cap persona amb
un mínim d’experiència en moto no pugui fer. També és cert que varen haver
punts concrets de grau 7. Per exemple el ripio entre Angostura i Tres
Lagos, amb pedres molt grosses sense compactar i amb vent lateral. Però
van ser només 120 km. També van haver trossos de grau 10, com a la
Peninsula Valdés on estaven arreglant la pista afegint grava just davant
nostre i amb un vent (aquí sí) que a la que et descuidaves et feia anar
per terra. De fet, va ser l’única etapa que no vam acomplir.
Com a paisatge per anar en moto, ho tinc clar: l’Austral entre La Junta i
Cochrane i d’aquí a la frontera (“entrada Baker”) ha estat de les rutes
més extraordinàries que he fet. No tinc paraules per descriure-ho. S’ha de
viure. Molts trossos, em feien pensar en Noruega i els seus fiords, però
amb un vegetació més exuberant. D’altres em recordaven algunes pistes de
l’Atles a la primavera. Una ruta per gaudir en silenci. Tu, la moto, la
pista i l’entorn. És difícil d’explicar, provoca excitació i pau al mateix
temps. Si a més, pots gaudir d’una nit estrellada a la vora del llac
General Carrera,...domino!
Un consell, afanyeu-vos a fer-ho perquè estan asfaltant-ho tot. La
construcció d’un mega embassament a Aysen sembla que ho justifica tot.
La part de la Ruta 40, la vaig trobar monòtona, tot i que te un encant
diferent, indefinit. El que hagi travessat un desert, sabrà a que em
refereixo. Rectes interminables (més de 20 km sense un revolt), horitzons
infinits, cels tant blaus i tant grans, núvols per somiar...
Com he dit la R40 em va decebre una mica, però és pas obligatori per
arribar al Perito Moreno i sobretot a El Chaltén, punt de sortida i
arribada per anar al Fritz Roy. De nou sense paraules. Com descriure la
muntanya que “fuma” i el color del llac Viedma amb el seu glaciar?
Necessitaria una setmana, un mes, per quedar saturat de la imatge de les
muntanyes més emblemàtiques de la Patagònia. Per mi, més que les Torres
del Paine.
La tornada per la Ruta 3, no te cap encant. 2.000 km d’asfalt en línia
recte per arribar a la Peninsula Valdés
Tot i que no hi ha gaires variacions possibles, crec que la ruta escollida
ha estat molt encertada. Quan ho torni a fer, desprès d’haver-ho conegut,
canviaria els “timing” de les etapes. No tornaria les motos al lloc
d’origen i faria etapes més curtes amb més temps per estar a cada lloc (o
almenys a uns quants: Puyuhapi, Angostura, El Chalten, Usuhaia).
En resum un somni acomplert i que no m’importaria repetir. Algú s’hi apunta?
Algunes fotos més. Si algú te moooooolt de temps i ganes en tinc més a:
http://picasaweb.google.com/pasqual54/Patagonia_2010#
(encara que jo aconsello mirar les de l'Eva i en Moncho)
[/align]
