Torno a reproduïr aquest que ve del foro antic, pels nous i per a tots aquells a qui els agradi tenir una petita col·lecció de relats...
ELS ENSENYAMENTS DEL VM MESTRE TC.(ficció) Terraxaman.
Vaig conèixer al Molt Venerable Mestre TC, fa ja alguns anys, amb motiu d'un viatge al Japó, acompanyant a un “equipillo” de enduro de la comarca que per aquell temps competia amb certa dignitat, en el campionat del món de TT. Com jo era – i sóc - un paquet amb la moto, vaig anar de corresponsal “free lanze”, és a dir jo m'ho pagava tot, però podria encarregar-me de les “fotillas”, d'intèrpret d'anglès, de les relacions públiques, de noi dels encàrrecs, de dur els pneumàtics, de “apreta per aquí, subjecta per allà”, etc.
Ah! i d'escriure una croniquilla per al diari local de Tocaelscollons al Marquès..., però això sí, podria compartir la cambra de l'hotel “baratillo” amb ells...i si havia farra... doncs un més...
El campionat japonès va ser un desastre de resultats esportius, però també econòmics, ens va costar un “ou i el rovell de l'altre” però allà vàrem estar, passejant amb orgull “la barretina i els quatre butifarres” –signes d'identitat pàtria en el nostre cas- per aquests mons de Déu.
No, no us preocupeu, no us narraré les peripècies d'aquella infausta campanya per les terres del Sol Naixent, n’hi haurà prou amb dir-vos que en la classificació final per punts vàrem quedar en 27ª posició, dels 38 equips inscrits, podia haver estat pitjor, oi?... Però d'aquells meravellosos dies va quedar la llavor d'una amistat profunda amb el flamant campió de motocròs de 250, que avui és el Mestre TC, i que curiosament, corria amb una Ossa i no amb una japonesa, això vindria després...
TC va marcar una fita en la història del Motocròs japonès, encara que a Europa no fos gens conegut, i m'atreviria a dir mundial, els seus salts en carrera eren espectaculars, he de recordar-vos que en aquells dies, encara no s'havia inventat el free style que avui omple els pavellons de tantes ciutats.
Els seus exercicis d'entrenament increïbles, peculiars i inimitables...
Va ser una sorpresa per a la meva part, descobrir que a més d'un portentós i sense igual campió, que tingueu per segur hagués pogut ser-ho del món, era a més un jovenet Mestre Zen de la Secta Rianzai.
L'aventura de la competició a la qual es va lliurar sense reserves des de l'adolescència, seguint instruccions dels seu superiors que el van utilitzar descaradament amb l'objecte de recaptar diners per al seu ordre, se li acabaria només una parell d'anys després, una vegada aconseguits els millors resultats que es podien obtenir en el continent asiàtic, ja que es retiraria, menyspreant ofertes suculentes de totes les marques japoneses i d’algunes d'europees que li van oferir fantàstics contractes per donar el pas al nivell internacional, fins i tot li van plantejar participar en les primeres edicions del ja llegendari París Dakar, a tot això, com vinc dient, va renunciar per a dedicar-se a la seva veritable vocació, recloure's en el seu monestir, cuidar de Koan un tigre de bengala d'uns 200 Kg.
I de la seva família 5 tigres més, i per sobre de tot, transmetre i ensenyar tot el que la vida i la moto li havien ensenyat, a aquell que vulgui escoltar-li.
La primera vegada que em vaig reunir amb ell, en el seu temple “La Pagoda d'Or”, vàrem parlar de tot, especialment de carreres, de TT, de Motocròs, del Trial que començava a ser conegut a Japó, ... però el que de debò em va fascinar llavors i em segueix fascinant encara, va ser la seva molt especial manera d'entendre el món i en particular tot el que tenia a veure amb l'anar amb moto.
Parlarem moltes vegades més en aquells dies, i des de llavors, sempre que puc –molt de tant en tant, és veritat - vaig a veure’l a diverses parts del món, allà on el destí –o la voluntat dels seus superiors el duu en la seva tasca.
Anys més tard, preferia dur-nos a donar una volteta pels voltants de Kyoto, de Lhassa, de Bankog, Seül, o on fora que residís en aquells dies, amb la seva rutilant Dominator que conservava sempre en perfecte estat, regal de la casa Honda, com present per l'únic títol continental asiàtic aconseguit per a ells, fins a aquell moment.
Encara que no van assolir que seguís corrent, el “regal”, un autèntic privilegi per a un monjo, li permetria, amb el pas dels anys, disposar d'un vehicle propi i seguir practicant la seva afició de joventut.
M'agradaria parlar-vos de la seva vida, de la seva infància i joventut, dels seus llocs i del seu aprenentatge com monjo budista allà al Vietnam, del seu coratge en la defensa dels drets humans, i del seu profund amor per la naturalesa, de la seva sincera i corresposta amistat amb els tigres i, sobretot de les seves fites amb moto per escenaris increïbles ja lluny dels circuits que l’han convertit en una llegenda viva, allà en el sud-est asiàtic.
Afortunadament, moltes d'aquestes fetes, les guardo per escrit i ben documentades, doncs al llarg de dècades he anat acumulant un notable material, tot esperant per a ser contat quan es presenti l'ocasió.
Però avui benvolguts companys vull limitar-me a reproduir algunes de les belles paraules que em va dirigir en una d'aquelles primeres cites de la meva joventut i que atresoro en la meva memòria...
Aquesta part del text que correspon a les notes que vaig prendre en aquells moments, està en castellà, doncs són la traducció directa del seu anglés gairebé tan imperfecte com el meu... us demano disculpes però de ben segur que ho disfrutareu...
El Zen de ir en moto
no se aprende...se SIENTE...
El Zen de ir en moto
es vivir nuestra verdad interior,
en cada instante de nuestra ruta
expresada en la precisa y adecuada
acción en la conducción,
armónica con la vibración del universo.
El Zen de ir en moto
es sentir que nuestra
realidad interna vital,
no es otra cosa sino
la expresión aquí y ahora,
de la existencia de un todo
Universal, vibrátil,
del que somos parte esencial
e insustituible en su expresión...
El Zen de ir en moto
significa saber que todo aquel
que se pretende un conductor agresivo,
dominador, al que gusta exhibirse,
pone a todas las cosas,
y en especial a sí mismo, en peligro.
El Zen de ir en moto
es comprender que se produce
un daño irreparable en los demás,
si se les impele a una maniobra
inadecuada y forzada.
El Zen de ir en moto
implica comprender
que hay que actuar
siempredentro de los límites
de nuestra naturaleza;
Y no más allá de ella.
Quien intenta moldear el sendero,
según su conveniencia
difícilmente lo logrará;
el Zen de ir en moto,
consiste en sentir el camino
y adaptarse plenamente
a sus variaciones.
El Zen de ir en moto
es aceptar tácitamente
el camino tal como es y como viene,
esperando el tiempo adecuado,
el momento oportuno
para el disfrute
y la realización de cada cosa,
cuando alcanza su plena madurez.
El Zen de ir en moto
es saber que al igual que el niño
se funde en las cosas que le rodean,
así debemos nosotros
acompañarlas en su fluir vital.
El motorista que sigue el Zen,
sabe que para alcanzar la meta,
primero hay que entrar
en el mundo de la “no-conducción”.
El Zen de ir en moto,
es comprender que la “No conducción”
es el punto central
en el que el SERy el CONOCER,
se vuelven uno.
El Zen de ir en moto
es reconocer que el motorista perfecto
es aquel que realiza sus viajes
sin ningún curso de acción premeditada,
preconcebida, y sin ningún tabú;
simplemente decide lo que
es correcto hacer
en el momento preciso.
El Zen de Ir en moto
es saber que la tarea
más importante del motorista,
es coadyuvar a mantener
el mundo en perfecto equilibrio...
El Zen de ir en moto,
implica entender en la propia piel
que el destino de la Humanidad,
es la búsqueda de su unión
con lo Insustancial y Eterno.
El Zen de Ir en moto
puede sentirse como el espíritu
del eterno Cambio cósmico...
V'ssssssssssss
