DISCURS INAUGURAL QUIM MONZO A FRANKFURT

[Llagasta]

Senyores i senyors,
Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un
conte.
El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest
motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia li proposen de
fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura
catalana n’és la convidada.
Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat
escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No
l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en
pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”
No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la
gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un
dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides,
pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues
cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si
vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges
també en treu.
Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra,
compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent
és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap
mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et
quedes quiet, malament per no haver avançat.
Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a
ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a
Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi
proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura
convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la
n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una
taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.
Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no
ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no
haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben
ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de
Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit
convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre
diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que
1
n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no
molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).
Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el
món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen
perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari
—més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el
jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic
Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè
alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va
molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez
français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a
tenir un premi Nobel.
A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una
sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa
semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han
anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és,
clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap
literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre
tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.
¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la
potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a
Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus,
Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més).
Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca
avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt
abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’
dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada
de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va
estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de
manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.
Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria
d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants?
¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc?
¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors
d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És
evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho.
Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg
—“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una
esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts
barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per
2
exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a
més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.
Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil
literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm
Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant
Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep
Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni
d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...
¿O potser seria millor no citar-ne cap?
Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es
belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura
de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà
que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs,
decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix
procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha
llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que
parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que
assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb
un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben
poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més
desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les
persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir,
simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.
Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja
que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del
poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja
el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català
“Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al
Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus
de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits
en llengua catalana.
Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en
anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca
aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran
exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la
cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de
l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.
Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a
Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un
3
discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va
deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a
province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya
avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya
ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir
el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les
primeres Nacions Unides...”
També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del
Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple,
llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs
militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:
“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i
becarics”.
De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que
importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o
l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una
cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per
exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara
més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això
els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb
gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el
moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen
síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.
Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça
esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de
polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per
una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius
exaltats. (“Sargantaneta” és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria,
doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sargantanetes”, el discurs
ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan
abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també
per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que
tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar
una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme,
ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.
Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per
aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el
4
discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no.
Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta
també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de
fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si,
en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més
important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar:
quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge [mira el rellotge] i
dirà:
—Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.
.............
5

[Steelman]

Havia sentit que havia estat molt bo, i ara que el llegeixo ...
Es made in Monzo ;)

[Kel]

Jo vull que un català escrivint en la nostre llengua guanyi el Premi Nobel, sense trencar la tradició des de 1905 ...

Desitjo un país sobirà dels seus actes i les seves responsabilitats. No és un conte, potser és un somni :roll: :roll:

[Xurrumeka]

LA MONARQUIA EN QÜESTIÓ

Arrel de la mort de Martí l'Humà sense descendència, doncs els seus tres fills van morir abans que ell, es produeix a Catalunya una situació d'inestabilitat política, amb amenaces de disolució de regnes i principats. Hi ha però, cinc pretendents al tron: Jaume, comte d'Urgell; Alfons, duc de Gandía i Joan, comte de Prades (per línia masculina) i Lluís, duc de Calàbria i Ferran d'Antequera per línia femenina.

El papa Benet XIII proposa que a Casp s'esculli entre els tres candidats més ben situats, havent-hi tres compromisaris per cada regne de la Corona d'Aragó: Aragó, València i Catalunya. El fet és que Ferran d'Antequera (futur Ferran el Catòlic) guanya la candidatura i s'introdueix la dinastía Trastàmara.

Els catalans sabem què vol dir això: a la dinastía Trastàmara la substitueix la dels Àustries i a aquesta la Borbònica, creant-se una situació de total dependència a la Corona de Castella en primera instància i posteriorment al centralisme de Madrid.

Totes les festes són un tipus d'escenificació de la mentalitat del col·lectiu que les celebra. Totes tenen una finalitat, una intenció, una motivació i la festa "nacional" espanyola del dotze d'octubre no en resta aliena. Tanmateix, la majoria de la societat catalana no es veu reflectida en l'imaginari empolsinat que ens projecten des de Madrid. El nacionalisme espanyol té un problema de legitimitat històrica i de credibilitat política i tal com ens ho volen vendre resulta indigest, tant en la forma com en el contingut.

Recordem que després d'una fraticida guerra civil i de quaranta anys de dictadura feixista, va arribar la gran estafa d'una monarquia imposada per Franco, doncs Joan Carles, en una cerimònia rància com era habitual, va jurar lleialtat al règim. Mort el dictador, s'arriba a una restauració democràtica, però amb una constitució feta sota la vigilància i la tutela dels mateixos militars que van propiciar i mantenir la llarga i feixuga dictadura.

Ras i curt, el dotze d'octubre, ni ens identifica ni ens representa i entenem que la única restauració possible és el retorn de la República i la Constitució de 1931, elegides ambdues democràticament per sufragi universal.

SALUT I REPÚBLICA

[Tonet]

Aquest és el extracte d'un missatge que m'ha enviat avui el meu amic Christian. Viu a Alemanya. Potser, després de tot, tantes despeses a la famosa fira de Frankfurt si que aprofiten per alguna cosa.
El missatge està en anglés, però no crec que hi haja moltes dificultats per entendre-ho.

Hola Toni,...

...In Frankfurt is the book fair this week and Catalunya is the theme of this year. Many books
in catalan are exposed and only authors who write in catalan. So people here are learning that 23 million people are speaking catalan and where (Catalunya, Valencia and Baleares).
Normally in Frankfurt they are presenting a whole state e.g. Portugal or Finland. It is the first time that a part of a country is treated like an independant state. This shows the importance of catalan culture and history - and even more!...

Fins aviat

Christian

Si cal es pot traduir :roll: :roll:

[QSC]

Ei cunyat !!! , no serà que en Christian s'ho mira amb "carinyo" el tema???

V'ssssss

[Tonet]

no serà que en Christian s'ho mira amb "carinyo" el tema???

Segur que s'ho mira amb carinyo. Ja m'encarregue jo d'aixó, però jo no li havia dit res de la Fira i ha estat ell qui m'ha passat l'informe. "Por consecuente" algo si que els arriba, almenys als alemanys :roll:

[Gandalfgs]

s'ha de fer pais! quan vaig a un alberg (a alemania o a on sigui, els d'alemania valen la pena) a l'hora d'inscriure'm sempre poso Catalonia. Hi ha qui ja sap de què parlo, altres els he d'explicar què és Catalunya.
Espanya ha difòs moltes mentides de la seva historia i de la nostre fins al punt de dir que mai hem estat cap pais, cap regne. Els vessats en la història que fotin canya a difondre la nostre!


V'ssssssssss

[Llagasta]

De fet sembla que també han anat a Frankfurt amb la llibreta de comandes. :twisted:

Diu que han passat mes de 80 productors de cinema per parlar de passar al cine alguna obra d´escriptors catalans, fins i tot sembla que la novela TOR la Muntanya Maleïda ( Carles Porta ) ja n´hi han varis d´interessats.

:roll:

[Bravo]

LA MONARQUIA EN QÜESTIÓ

Arrel de la mort de Martí l'Humà sense descendència, doncs els seus tres fills van morir abans que ell, es produeix a Catalunya una situació d'inestabilitat política, amb amenaces de disolució de regnes i principats. Hi ha però, cinc pretendents al tron: Jaume, comte d'Urgell; Alfons, duc de Gandía i Joan, comte de Prades (per línia masculina) i Lluís, duc de Calàbria i Ferran d'Antequera per línia femenina.

El papa Benet XIII proposa que a Casp s'esculli entre els tres candidats més ben situats, havent-hi tres compromisaris per cada regne de la Corona d'Aragó: Aragó, València i Catalunya. El fet és que Ferran d'Antequera (futur Ferran el Catòlic) guanya la candidatura i s'introdueix la dinastía Trastàmara.

Els catalans sabem què vol dir això: a la dinastía Trastàmara la substitueix la dels Àustries i a aquesta la Borbònica, creant-se una situació de total dependència a la Corona de Castella en primera instància i posteriorment al centralisme de Madrid.

Totes les festes són un tipus d'escenificació de la mentalitat del col·lectiu que les celebra. Totes tenen una finalitat, una intenció, una motivació i la festa "nacional" espanyola del dotze d'octubre no en resta aliena. Tanmateix, la majoria de la societat catalana no es veu reflectida en l'imaginari empolsinat que ens projecten des de Madrid. El nacionalisme espanyol té un problema de legitimitat històrica i de credibilitat política i tal com ens ho volen vendre resulta indigest, tant en la forma com en el contingut.

Recordem que després d'una fraticida guerra civil i de quaranta anys de dictadura feixista, va arribar la gran estafa d'una monarquia imposada per Franco, doncs Joan Carles, en una cerimònia rància com era habitual, va jurar lleialtat al règim. Mort el dictador, s'arriba a una restauració democràtica, però amb una constitució feta sota la vigilància i la tutela dels mateixos militars que van propiciar i mantenir la llarga i feixuga dictadura.

Ras i curt, el dotze d'octubre, ni ens identifica ni ens representa i entenem que la única restauració possible és el retorn de la República i la Constitució de 1931, elegides ambdues democràticament per sufragi universal.

SALUT I REPÚBLICA

Penso que no es podría haver escrit millor. Tens alguna cosa a veure amb la Història?

[Josey Wales]

Doncs a FkFt també hi van fer música de reis i castells. Concert de Jordi Savall a l'església Evangèlica de sta. Caterina :P :

[Tonet]

El Savall és molt Savall. Molta gent no sap el que té amb aquest geni.
És una molt bona carta de presentació de Catalunya i els catalans.
Aquest Igualadí fundador de Hesperion XX i director de la Capella reial de catalunya és un crack.

[Xurrumeka]

ei Bravo!!!!!!

doncs si, tinc a veure amb la història. Sóc historiadora, es nota, eh??

:P :P :P :P

en fi..........vsssssssssssss

[Terraxaman]

Hola nois/es:

El Savall és molt Savall. Molta gent no sap el que té amb aquest geni.
És una molt bona carta de presentació de Catalunya i els catalans.
Aquest Igualadí fundador de Hesperion XX i director de la Capella reial de catalunya és un crack.

Ja pots ben dir-ho!...com a intèrpret de la viola de gamba potser sigui un dels millors...
També m'agrada molt la veu de la seva dona la Moserrat Figueras...

V'ssssssssssss

[Terraxaman]

Hola nos/es:

ei Bravo!!!!!!

doncs si, tinc a veure amb la història. Sóc historiadora, es nota, eh??

:P :P :P :P

en fi..........vsssssssssssss

Ja en som tres... la Xurrmeka, en Bravo i jo mateix...

V'sssssssss

[Xurrumeka]

i doncs...........

en quina branca de la història esteu més interessats? jo vaig començar a estudiar la carrera perquè m'agradava molt la història antiga (Grècia, Roma, Egipte.........) però l'he disfrutat tota, us ho asseguro!!!!!!!!

a més........la vaig començar a estudiar "tard" l'any 2000, però han estat cinc anys fantàstics!!!

vssssssssss