Llegendes I Contalles

[Kpeps]

que us sembla, si cadascu que li vingui de gust,escriu de la seva poblacio una contalle d'aquelles que explicaven las iaias o una llegenda d'alla on viu,be si us animeu obro aquest fil i començo ja.

LA MISTERIOSA LLUM

A l'edat mitjana, al segle XIV, Manresa era ja una ciutat poblada per uns 20.000 habitants, capital de la vegueria. La ciutat travessava una forta secada: feia uns anys que no plovia, i amb l'aigua del Cardener no n'hi havia prou per regar els horts dels voltants, ni per l'abastament de l'aigua que necessitaven els ciutadans.

Eren, doncs, uns anys de forta misèria i necessitat. Aleshores el consell de la ciutat va rumiar que podia fer, i se'ls va acudir dur a la pr…ctica una gran obra d'enginyeria que consistia en desviar part de l'aigua d'un altre riu, el Llobregat, i fer-la arribar a Manresa.

De manera que van convocar un concurs de mestres anivelladors, i van encarregar l'obra a un mestre de Barcelona anomenat Guillem Caté. Aquest senyor va seguir el Llobregat per decidir d'on havia de començar el desviament del riu i va arribar a la conclusió que el lloc més adequat per començar l'obra de canalització era sota el castell de Balsareny.

D'aquesta manera van començar les obres l'any 1339. En Guillem Caté, amb el permís del baró del castell, va manar construir al peu del turó una resclosa, que primer va ser de fusta i després de pedra. Amb aquesta resclosa van canalitzar una part de l'aigua del riu i van començar a fer el rec per anar-la portant cap a la ciutat de Manresa.

Aquest canal, que encara avui dia existeix, rep el nom de "La Sèquia". Diuen que la seva construcció va ser una obra d'enginyeria perquè necessitaven cobrir una distància d'uns 26 kms. de llargada amb nombrosos desnivells, per la qual cosa va ser necessari construir nombrosos ponts, entre ells el de Santa Maria de Balsareny, que és un aqüeducte per la seva part interior i un viaducte per la seva part superior.

Tot el trajecte té un desnivell de 10 m., de manera que la sèquia fa una mica de baixada perquè l'aigua flueixi sempre a una velocitat constant, si bé fa la impressió de ser pràcticament plana.

Tal com diem, l'obra va començar al 1339, i amb uns anys d'interrupci¢ entremig, la van acabar el 1383. Així doncs, sabem que va trigar al voltant d'uns cinquanta anys per acabar-la. En un moment determinat per poder continuar la sèquia, van haver de demanar permís al rei, que era Pere III. Ell de seguida va concedir el privilegi de poder expropiar les terres de propietat privada a canvi d'una indemnització als seus amos.

El primer terreny per on passava la sèquia era propietat del baró de Balsareny, el qual va estar-hi d'acord de seguida. A part de no posar-hi cap problema - fins i tot van millorar les seves condicions, perquè tenia el castell mig ensorrat -, i a canvi de la necessitat de vetllar perquè ningú no fes malbé la resclosa de la sèquia, el rei li va donar permís per construir i engrandir el castell.

Quan la sèquia va entrar en terres de Sallent, va tenir el primer entrebanc perquè aquelles terres eren del bisbe de Vic. Aquest eclesiàstic es va posar tossut i va decidir que per les seves terres no hi passaria la sèquia, encara que ho digués el rei. No acceptava cap indemnització, ni permetia d'aprofitar l'aigua per regar els horts del seu terme, ni per als seus molins.

Malgrat aquest inconvenient, el consell de Manresa va decidir que era prou important tenir el permís del rei. Però el bisbe es va indignar molt i va castigar la ciutat de Manresa amb l'excomunió, una pena religiosa que significava excloure de l'esglèsia totes les persones catòliques a qui s'aplicava la pena, en aquest cas als habitants de Manresa. No podien rebre els sagraments si es morien, no podien ser enterrades en un cementiri religiós no podien ser batejades, etc. per la manera de pensar d'aleshores, aquest càstig era una cosa molt greu, car suposava, entre altres coses, que en morir anirien a l'infern.

Aquesta sanció era una mesura de pressió molt forta que tenia l'església per fer-se valer dels seus drets i defensar-se dels seus enemics. El càstig feia canviar moltes vegades la idea d'un rei. El bisbe de Vic no es va atrevir a excomunicar al rei, però si que ho va voler fer als consellers de Manresa i als constructors. Així doncs, tots els consellers quedaven exclosos de rebre els sagraments, amb tot el que això representava per aquella època.

A la resta de manresans, no els va excomunicar, els va aplicar un càstig més petit, que en deien "l'interdit" , pel qual podien anar a missa; però com que les esglésies eren tancades, tothom qui volia complir el precepte d'anar-hi , havia de fer-ho fora de la ciutat. Durant cinc anys que va durar el càstig imposat, els manresans havien d'anar a Viladordis, Santpedor o Sant Fruitós per escoltar missa.

Durant aquest període hi va haver intenses negociacions, en les quals hi va intervenir el mateix rei; però el bisbe es mantenia en els seus tretze. Expliquen, però, que cap al final del període, i quan el bisbe estava a punt de morir, va canviar d'opinió. El seu successor va accedir a negociar amb la ciutat de Manresa. Entremig de la negociació, va produir-se una intervenció miraculosa, que si bé té molt poca importància històrica, sí que la té com a llegenda.

Què va passar ? Manresa estava molt trista perquè es trobava sota els càstigs de l'excomunió i de l'interdit. Aleshores conten que un 21 de febrer de l'any 1345, la gent de Manresa va veure un globus de llum que sortia de Montserrat. Anava pel cel, passava per sobre de la ciutat i entrava per la finestra de l'església del Carme de Manresa. Això diuen que ho va veure molta gent, i ho van considerar un miracle.

Els capellans que es trobaven dins l'església fent missa, amb la porta tancada, també diuen que van veure com la llum entrava per la finestra, es va posar un moment en l'absis de la nau central i es va dividir en tres boles i aquella mateixa llum va tornar a sortir com hi havia entrat. Els ciutadans que estaven a fora van veure embadalits que la bola tornava a sortir per la finestra i s'anava allunyant en direcció a Montserrat, fins que es va perdre de vista.

A partir d'aquí la interpretació va ser immediata:


"Això vol dir que la Mare de Déu de Montserrat ens ha perdonat i li envia un missatge al bisbe dient-li:

- Jo perdono la ciutat de Manresa. Per això envio aquest senyal miraculós, misteriós, de manera que tothom sàpiga que Déu perdona la ciutat".



A partir d'aquesta llegenda, la població va voler que el bisbe de Vic, assabentat del miracle, perdonés la ciutat de Manresa. Però el bisbe no va tenir temps, perquè moria dos mesos després d'haver-se produït el miracle. Així doncs, va ser el seu successor qui va informar al poble que el bisbe anterior havia perdonat als manresans i signarien la concòrdia.

Una de les hipòtesis més admeses avui dia és que la llegenda va ser un intent de modernització d'una tradició que ja existia. A partir del segle XIV es va popularitzar molt aquesta llegenda i es va començar a anomenar Festa de la Llum una diada de celebració que ja existia: la festa de l'aigua, que commemorava que la sèquia de Manresa portava l'aigua des de Balsareny.

[Vini]

No se que dir(soc de Manresa) ;)
Vini ;) :D

[ArdnaS]

Com molt bé ha explicat el company Josep, la llum i l'aigua són molt importants pels manresans, i així es va demostrar fa set-cents anys. El miracle no va ser “la llum” sinó que va ser la iniciativa i l'esforç dels manresans d'aquella època que van vèncer l'adversitat per aconseguir que un bé tant preuat com l'aigua fos assequible per a tothom.

[Kpeps]

es clar ''la llum'' es la llegenda,i la seqia es una de les mes importants obres civils medievals Europees.
vinga,vinga a veure si us animeu i ens expliqueu alguna cosa de casa vostra.

[Alucinamaripili]

La Finestra del Bon Record
«Fou el cas que el donzell fill del senyor de Sentmenat va enamorar—se de la seva germana de llet. Així que el senyor se’n va assabentar va fer fora de casa, per gosada, la dida i la seva filla. Aquestes, sense la protecció del senyor del Castell de Sentmenat, van anar a viure en una casa rònega que hi havia dins dels dominis del senyor. Però la noia no sabia resistir el no poder veure el seu estimat, i cada dia anava a asseure’s al peu d’un àlber, des del qual es veia a l’horitzó la silueta del castell, i allà asseguda hi passava hores i hores. Però del donzell del castell, mogut també per l’enyorança i l’amor que sentia per la seva germana de llet, va fer mans i mànigues per veure la seva estimada, que no va trigar a descobrir asseguda al peu d’aquell arbre mirant el castell. I nit rera nit baixava el donzell a reunir-se amb la seva estimada i passar les hores al seu costat. Així que apuntava el dia, el fadrí tornava al castell, i per tal que el record de la seva estimada es mantingués més viu en ell, van convenir que ella cantaria tanta estona com creia que ell necessitava per arribar al castell, i així ell faria el camí acompanyat pels cants de la noia. El sòl on es trobava cada nit la parella va cobrir-se d’un gran tou d’herbes boscanes, que van enfilar-se amunt i amunt, a l’àlber que servia de recer a la donzella, i van enfilar-se també per un altre àlber, fins a formar com una mena de marc o finestra, al peu de la qual es posava la donzella per festejar amb el seu estimat quan ell acudia al seu costat. Passà un temps i la dida del donzell de Sentmenat va morir i va deixar sola la seva filla, a la qual féu prometre que no es casaria mai amb el seu germà. La parella enamorada va seguir festejant molt i molt temps, fins que un dia els senyors de Sentmenat va indicar al seu fill que li calia casar-se, i li van presentar com a promesa una minyona filla d’uns senyors d’un castell veí. El donzell no es resistí al matrimoni que li proposaven els seus pares, puix comprengué que el costum cavalleresc d’aquells temps no permetia el cansament d’un senyor amb una donzella que no fos del seu braç. El fadrí, amb molta recança va comunicar la decisió dels seus pares a la seva estimada, i li va prometre que no deixaria d’anar-la a veure fins el dia de les esposalles. I els dos enamorats van continuar-se veient encara molt temps més. Fins un dia que el donzell no anà a la seva cita, i la donzella, aixecant el cap, veié tot el castell il·luminat, i sentí la remor, l’alegria i la música que li revelaren el que passava. La pobra donzella en un gest de desesperació, no parà de cantar per veure si la seva veu podia arribar fins a les orelles del seu estimat. I cantant, cantant, anà per dent forces, i paral·lelament al seu costat, les plantes anaven agafant força i l’anaven envoltant, fins arribar a un punt en el qual la donzella es va convertir en un dels molts xuclamels que s’arrapaven i s’enfilaven àlber amunt d’on s’asseia la pobra fadrina. Aquesta finestra s’ha conservat fins ara i la gent l’anomena la “Finestra del Bon Record”. I quan el ventijol fa moure les herbes del bosc, la gent creu sentir encara la remor de la veu apagada de la pobra donzella que encara canta.»

[Kpeps]

maca aquesta,si senyor..