Tot això son coses que se'ns escapen del coneixement de la majoria de nosaltres i per tant, anem-nos a centrar en el que anomenen "amortidor", que és quan ens referim a la molla i el que hi veiem a l'interior.
Aquells afortunats que disposeu d'una BMW equipada amb el sistema ESA (Electronic Suspension Adjustment) ja sabeu que cadascun dels vostres amortidors disposen de tres motors. El principal es el que s'encarrega de donar/treure precàrrega a la molla (suspensió). Es tracta d'un motor de certa potència atesa a que el parell de força que requereix es prou important (comprimir una molla quan en ocasions la moto es troba carregada amb dues persones talla XL i a tope d'equipatge.....)
Els altres dos motors, de petita potència, s'encarreguen de fer girar uns petits discs de làmines situats a l'interior de l'amortidor, modificant la secció dels conductes pels quals el flux de liquid hidràulic es veu obligat a passar. Com mes petita es la secció d'aquests conductes, mes resistència es genera al pas d'aquest flux i mes "amortigua" el retorn de la molla a la seva posició de repòs alhora que s'estalvia que pugui rebotar. S'ha de dir que aquest control de la secció es pot fer (per complicar-ho encara mes) en ambdós sentits, tant en compressió com en expansió.
Per quins set-sous PENSO que es trencaven els ESA?? Doncs per la senzilla raó de que, al situar un element electromecànic a l'interior de l'amortidor, fa falta que s'hi instal·lin sistemes de retenció de fluids. A la cambra interior (i inferior) de l'amortidor, on s'hi generen unes altíssimes pressions hidràuliques, s'hi va instal·lar un servomotor amb el seu cable d'alimentació i les seves tòriques d'estanquitat. Alguna cosa va fallar i es van acabar produint fuites de liquid hidràulic que a molts propietaris els va sortir indecentment car (pel que costa una junta tòrica de 10 cèntims)
La meva pregunta es:
Fa una bona colla d'anys que la industria de l'automòbil (BMW inclosa) utilitza amb el 100% de fiabilitat, amortidors intel·ligents, en els quals l'únic secret, es l'ús de fluid hidràulic amb nano-partícules magnètiques. En aquest cas, unes petites bobines situades a la perifèria de l'amortidor s'encarreguen d'orientar (mes o menys, en funció de la tensió aplicada) aquestes nano-partícules fent que la seva densitat sigui variable i, per tant, la seva resistència al pas a través de les vàlvules internes de l'amortidor sigui variable. D'aquesta manera el cos de l'amortidor no te cap "forat" per on pugui produir-se una fuita de líquid hidràulic.
I es que, ens venen molta tecnologia però.........de l'edat de la Vilma i el Pedro Picapiedra????
Vull fer esmena que potser vaig errat en tota aquesta parafernàlia, segur que els que, de veritat hi entenen, sabran corregir-me.
Jordi "Prony"
