Crec que es interesant de llegir i reflexionar ;)
En qualsevol cas, vull fer una reflexió que crec que és compartida per molta gent: en la perdurabilitat del català, per sobre de la cosa política està la influència del dia a dia. I en aquest partit hi juguem tots.
L’altre dia vaig viure un episodi que segurament heu protagonitzat molts de vosaltres. Vaig anar a un restaurant i em vaig dirigir al cambrer en català. Ell em va respondre en castellà. I no tinc res a dir sobre això; ans al contrari, que parli la llengua que vulgui i sàpiga. Però jo, automàticament, vaig canviar d’idioma.
Per què, a les primeres de canvi, quan algú ens parla en castellà, molts de nosaltres automàticament canviem d’idioma i tornem al castellà? Per què als patis de les escoles es parla majoritàriament el castellà? Per què és tant difícil viure un dia sencer íntegrament en català a una ciutat com Barcelona que és la capital del país, encara que sembli mentida? Doncs crec que té molt a dir el tret claudicant dels catalans. Som així, claudicants. Ens han fet claudicants, fins el punt que no trobem bé parlar en la nostra pròpia llengua, si hi ha algú que ha triat parlar-nos en la llengua que ell ha volgut malgrat que entengui el català i, en molts casos, el parli. La nostra llengua es mereix un tracte millor per part de nosaltres. El català no es morirà si tu i jo el parlem. Si tu i jo tenim cura d’ell, com els espanyols tenen cura del seu idioma.
tb he trobat aquesta web que es intersant ;)
http://www.flog.cat/?sc=viuencatala&sb=situacions
