'Sortirem De La Crisi Quan Ens Ho Meresquem'

[Kel]

Si teniu una petita estona val la pena llegir-lo amb atenció

Font: http://www.vilaweb.cat/noticia/3683115/ ... squem.html

Autor: Josep Casulleras Nualart
Joan Tugores: 'Sortirem de la crisi quan ens ho meresquem'

El catedràtic d'economia parla amb VilaWeb de la improvisació del govern espanyol en la gestió de la crisi · El consell de ministres proposa avui d'endarrerir l'edat de jubilació i de retallar la despesa pública

El consell de ministres espanyol s'afanya ara a prendre mesures per atenuar la difícil situació econòmica. Avui proposa d'endarrerir l'edat de jubilació als seixanta-set anys i un pla d'austeritat de la despesa pública. L'executiu de Zapatero ha diagnosticat tard la crisi, i quan ho ha fet, ha actuat amb precipitació i amb mesures que han perjudicat sobretot el teixit empresarial català, perquè les PIME han estat molt maltractades. És l'opinió del catedràtic d'economia Joan Tugores, que analitza a VilaWeb l'estancament de l'economia a l'estat espanyol.

Aquesta setmana ha començat el Fòrum Econòmic Mundial a Davos, on s'ha criticat la situació de l'economia de l'estat espanyol. Segons Nouriel Roubini, l'economista que va pronosticar la crisi, aquesta situació amenaça l'estabilitat de la zona euro, perquè hi ha perill de col·lapse. En tal cas, les conseqüències serien desastroses per a la unió monetària, molt més que si s'enfonsés Grècia, un altre dels estats on Roubini veu perill. Sense ser tan alarmista en l'expressió, Joan Tugores coincideix en l'anàlisi del fons de la qüestió: no s'han fet els deures quan calia i ara totes les mesures que s'hagin de prendre per provar de superar la crisi seran més costoses i més doloroses. En aquesta entrevista ho exposa.

Com hem arribat a una situació com aquesta, d'estancament de l'economia a l'estat espanyol?

La magnitud dels excessos immobiliaris ha estat més gran a l'estat espanyol que no en uns altres indrets de l'economia mundial. El model econòmic espanyol ha implicat un drenatge de recursos públics que no han produït més valor afegit. I quan aquest model ha fet fallida, les conseqüències han estat pitjors que no pas en alguns altres llocs. Quan s'ha reconegut la situació, l'onada de recursos públics, com el Pla E i la deducció de 400 euros de l'IRPF, han tingut una utilitat sota mínims, que ha debilitat l'arsenal de recursos públics.

Roubini diu que l'enfonsament de l'economia espanyola és possible i que pot tenir conseqüències catastròfiques a la zona euro.

És un obvietat. Roubini fa servir el discurs catastrofista que l'ha fet popular. I això no contradiu la seva observació, que és encertada.

El perill d'enfonsament que pregona és creïble, doncs?.

No és cap secret que des que l'estat espanyol és a l'euro el diferencial de competitivitat, segons la comparativa de preus, ha augmentat entre un 10% i un 15%. I això en una dècada. Ha passat perquè es van prioritzar activitats poc productives. El redreçament de la situació no està a sortir de la zona euro, com alguns analistes suggereixen, sinó a posar-se a fer els deures de debò. Ara, és evident que fer-los en aquest moment és més dur que no haver-los fet quan hi havia els primers indicis de la crisi. En el fons, el mal és la pèrdua de competitivitat. I fins que no ens arremanguem no ens en sortirem.

Quins són aquests deures?

Els hem de fer tots, els deures. El conjunt de la societat, començant pels representants polítics, ha d'exigir qualitat democràtica institucional per a defensar els interessos conjunts. Cal tornar el protagonisme al teixit social. Un dels mals és que molta gent es pensa que l'economia espanyola anirà bé quan els anomenats 'campions nacionals', les grans empreses multinacionals, vagin bé. Des de la perspectiva catalana, sobretot, el principal actiu és la capacitat d'empenta d'un teixit de petites i mitjanes empreses, d'autònoms i de treballadors que fan molta feina cada dia... Algú els anomena els 'hidden champions'. Tot aquest teixit ha estat maltractat, amb el tancament de l'aixeta creditícia i la sacralització de les grans empreses. Un punt d'inflexió necessari per a sortir d'aquesta situació seria de reconèixer-ne la importància i d'articular les condicions financeres i laborals per a facilitar-los la feina. S'han d'anar aprofitant les ocasions.

Quines ocasions, per exemple?

Doncs l'aprovació del FROB per Brussel·les. Aquesta era l'ocasió per a posar com a contrapartida per a atorgar els ajuts a les entitat financeres que aquestes garantissin el finançament efectiu a les activitats productives de futur, a un sector privat amb idees, i que aquests diners no serveixin únicament per tapar forats. Hi ha països que ho han fet, fins i tot els Estats Units. L'ús dels recursos públics ha de ser més efectiu; és una qüestió bàsica, de sentit comú: canalitzar l'estalvi a la inversió productiva. Durant deu anys ens n'hem distret i la canalització de recursos per a emprenedors continua blocada.

A més d'això, en comparació amb les mesures preses per les altres economies europees, en què ha fallat el govern espanyol?

No ha pensat en la productivitat, en cap sentit, ni en la privada ni en la social, a l'hora d'utilitzar els recursos públics. A les dues bandes de l'Atlàntic s'ha fet més bé. A l'estat espanyol els recursos van a parar a activitats de baixa productivitat, i aquesta és la llosa de la recuperació de l'economia espanyola.

L'electoralisme els va fer fer el desentès o és un cas d'incompetència?

M'agradaria pensar que són dues coses separables, però no n'estic segur.

Com s'explica, doncs, la mesura dels 400 euros i que, dos anys després, s'hagi deixat d'aplicar?

Perquè, en una campanya, tot s'hi val; perquè és una mesura efectista a curt terme i amb impacte demagògic. Els competents que hi havia aleshores, com en Solbes, repetien en privat que això no aniria bé.

Quines conseqüències té ara?

A l'estat espanyol la situació de les finances públiques no era pas dolenta al començament de la crisi, però les mesures que van aplicar han demostrat que tenen una efectivitat nul·la. Es va malbaratar l'estalvi de molts anys de les arques públiques per una nit de primavera.

I ara s'apugen impostos, es retallen inversions... Com veu el pla d'austeritat que presenta avui el consell de ministres?

No en sé els detalls, però sigui com sigui, que fa falta, estaria bé que fos el resultat d'un consens d'institucions que han de prendre aquesta mena de decisions, i no la il·luminació d'urgència que acaba esdevenint frivolitat i que no és eficient ni equitativa.

Vostè parlava de la necessitat de teixir un entramat institucional de confiança per a poder sortir de la crisi. Això en el cas espanyol sembla encara llunyà....

Als països democràtics disposàvem d'un actiu importantíssim, un conjunt d'institucions de confiança que regulen els aspectes jurídics de l'economia i generen incentius per a resoldre conflictes. Però fa l'efecte que alguns estats, com l'espanyol, han anat degradant la qualitat institucional. Que la gent tingui confiança és important, però especialment en moments delicats. Recuperar aquesta qualitat institucional és capital.

Com es veu afectada per tot això la nostra economia? Hi ha cap particularitat del cas català?

El model de coneixement i de gestió de la crisi que ha maltractat el teixit productiu ha estat proporcionalment més important a Catalunya, per les característiques del teixit econòmic, per la importància de l'empresa petita i mitjana.

Hi ha cap element positiu per a encarar la crisi?

Tothom admet que la demanda externa, fora de l'estat espanyol, creix molt més que no la interna. La conclusió, per tant, és que la sortida de la crisi ha de connectar amb aquesta demanda. El texit català té més cultura de saber-se inserir en les tendències globals que no la resta de l'estat. Si la sortida de la crisi té un ingredient, aquest és la cerca de fonts de demanda més dinmàmiques que no l'espanyola; cal anar a cercar les economies emergents. Per això s'ha de donar suport al teixit empresarial. Els països emergents creixen un 6%, i els xinesos ja s'acosten una altra volta al 10%. En canvi, Espanya decreix.

Quan i com sortirem de la crisi?

Sortirem de la crisi quan ens ho meresquem. De vegades sembla que la crisi sigui un fenomen natural, com la pluja o com un terratrèmol. Però l'economia és el resultat de decisions que cada dia prenem consumidors, empreses i administració. És el resultat agregat de tota aquesta activitat. I de moment no en sortim perquè no ens ho mereixem, perquè no hem fet els deures. I ja fa uns quants anys que no els fem.

[Llagasta]

Vaya rollo Kel :evil: :evil:

si no cal ser massa llest per veure que no cobrarem el retiro, ja fa anys que em pago un plá de pensions, per si de cas.

aixó si ,encara em podré jubilar als 65 anys. :roll:

els de 1959 cap amunt, als 67 i cada any una mica més tard

Aviam com ho farem amb un 20 % d´atur i la cosa no fa cara de arreglar-se haurem de tirar endevant al pais com sigui, sempre amb molt atur, de totes maneres si heu de comprar alguna cosa de valor, al mes de Juny L´Iva s´apuja un 2%.


:roll: