Després de que el temps es fes pregar dies i dies (ja semblava un complot), finalment vam trobar el moment amb en Toni Wan Kenobi per poder enlairar el vol
Després d'un bon enrenou amb l' horari nou (fa vers i tot) diumenge passat vaig tenir el plaer de conèixer més d'aprop el fascinant (i per a mi desconegut) món de les avionetes. Després d'un seguit de comprovacions havent destapat el motor de quatre temps: aigua, nivell de l' oli, absència d'aigua al combustible, cargols de les ales, volta exterior, rodes, ales, flams, controlador de velocitat de l'aire...en Toni va treure la Cafetereta amb el carretó de maniobra a l' exterior (les ales passen a tocar de les parets, però ni un sol"toque"!!)i va fer expandir l' oli del motor a partir del moviment de les helices (quasi hi deixa la pell!). Deixant-me d'explicar mil comprovacions més, va venir la part menys graciosa que és quan em va dir com havia d' actuar si em deia EVACUA! i quan em va explicar el funcionament d'una espècie d'extintor, petit però potent que teníem a mà. Encabir-nos a dins, va ser una tasca més fàcil del què semblava, doncs el Toni no és menut i jo faig la meva llargada... Un cop cordats cinturons i posats a mida, ja van començar les instruccions per l' enlairament: comunicació amb no sé encara qui per ràdio (argot difícil!), observació del vent, de la pista, dues comprovacions del bon funcionament del motor a diferents revolucions, i per fi, el moment més desitjat d'enlairar el vol.
.Un cop enlairats, no us explico les sensacions, no us vull tan mal, no m' ho perdonaria mai a la vida!!
El Toni va intentar ensenyar-me la conducció de la Cafetereta, però això de conduir en 3D, no hi estic avesada ( si no domino una trista paella a la dreta, com ho he de fer amb l'avioneta...) Tot i així vaig poder portar-la una miqueta amb el Toni a punt d'un infart agut de miocardi... Passant pel costat del Montseny, els vents ens van fer una mica la guitza, que si de nord-oest que si longitudinalment, que si la cua passa pel morro, que si l' eix transversal per baixar, el longitudinal per girar... O tot al revés... La línia de l' horitzó és qui mana, això em va quedar clar. Arribant a Palafolls el Toni s'hi va ben lluïr amb un aterratge perfecte tot i les condicions del vent. Després de saludar al Pere, i d' un petit kit-kat, vam tornar a emprendre el vol, ara si que començava el trajecte real! I vam anar seguint la ruta del dia de les motos. No cal que us la repeteixi, però vista des de l' aire em va fer adonar de la diversió que representa fer totes aquelles carreteres de pessebre amb les motos!! Vam tornar a aterrar a Moià on vam fer un aperitiu per entretenir la gana, després de veure uns espavilats que tontejaven per l' aire. Vam tornar-hi, ara ja cap a Castellterçol i Granera, amb la pega afegida que el vent, a la tornada, ens empenyia més depressa del que hauria volgut jo. I al cap d' un moment, si,si, un moment, ja vam divisar l'aeròdrom de Sallent! No podia ser, s' estava acabant!!
Després d'un altre aterratge suavissim ( ahh! Ja toquem terra??) i d'apuntar l' últim control de la ruta ( tot, tot, apuntat: hores, passatgers, temps, incidències...de cada parada feta!!) vam deixar reposar la Cafetereta una estona, la va entrar, igualment com qui entra un tricicle, la vam tapar, amb la seva manteta i au, va arribar l' hora dels adéus!
Bromes a part, vam acomiadar la sortida amb un bon dinar, bones converses i uns alfajores cassolans boníssims!!! Només em queda agrair-li al Toni la seva generositat en el premi, la paciència en les meves preguntes, i la dedicació de tot un matí de diumenge. Ben segur recordaré aquest vol la resta de la meva vida. Gràcies, Toni, quan vulguis hi tornem!