Entrada
Autor: lemansotarres » dt. feb. 20, 2007 2:45 pm
Ei, passarells.
Aquí a caseta, amb la Carme, solem llegir els fils en veu alta i així avui ens hem fet una idea de com va anar la sortida. Després de veure les fotos de muntanyes (de calçots) a tort i a dret hem acabat comprovant que la gresca va ser ferma. I, naturalment, us tenim una enveja d'allo més ...dolenta!!
La cosa és que ens sap molt greu que haguéssiu tingut un ensurt. I aquest, sortosament lleu. Però això que es diu llepar el terra no fot ni mica de gràcia. Evidentment, desitgem que en Joan ja hagi fet el pipí i amb això li hagin marxat dos o tres litres de mals somnis.
Després d'haver-ne parlat i haver repassat les intervencions més reflexionades, volem fer-vos avinent també la nostra pensada.
Que portem uns maquinots que, de veure'ls en parat, ja fan fredat, no cal ni dir-ho. Són uns trastes que responen als impulsos del canyell amb unes veres prestacions de la més alta competició. I, pel que es veu, si no fós així, les fàbriques del sector no vendrien ni una escombra. Cal fer esment que aquests "torpedes" amb seient no están pensats per a adolescents, malgrat aque algun dia ens plagui comportar-nos com a tals. I, a mi, al primer. També dir que estem segurs que aquest no és el cas que ens ocupa.
Les rutes que en aquest grup s'ens proposen i organitzen amb tot luxe de detall, solen ser ben pintoresques i farien les delícies a la vista d'algú que vingués de lluny per a visitar-les. Potser només en aquest sentit això de viure (i veure d'aprop) la molt dolça terra de la parla llemosina vindria a ser un privil.legi; per ventura, potser mai prou no apreciat.
Dit això, pensem que el més bonic d'anar "en conserva" no és anar mirant l'asfalt, ni estar vigilant la llum de frenada del pepino del davant. Però tampoc morir de fàstic, o d'una espera desesperant, el "rodes quadrades" que ve al darrera; ni anar apretant el culet a cada revolt perque resulta que l'ordre, aquest cop, és invers (perquè un sempre pot estar al mig d'un cas o d'un altre amb combinacions).
Solucions? No n'hi ha pas cap d'infalible.
I estem amb anar polint allò que tècnicament proposin els iniciats.
La qüestió, com quasi sempre, és "de concepte": partir per arribar al lloc, i no pas per a ocupar el lloc més planer de l'aparcament. Les burrades d'un moment ben inspirat no els pots pas negar ningú, però sempre poden sortir per un ull de la cara (obvieu la metàfora, que de vegades aquest és el preu literal).
Jo, sovint aplico un mètode que exposo públicament per si algú el vol fer servir: Senzillament vaig al pas que voldria anar si jo anés de paquet. I, aquí pau i després glòria. Es tracta de fer disfrutar el passatger. Perqué si està amb un enze com tu a bord d'un "paratu" d'aquests, també és per gaudir dels cilindres. Si el meu paquet em diu "frena": per mi, el ritme dels demés desapareix. Ja s'ho faran!!
Però, sobretot, recordeu: és molt millor estar parat tot desitjant estar en marxa, que estar en marxa i desitjant haver parat.
I encara una altra: Hi ha motoristes ancians, hi ha motoristes valents, però de motarres valents que arribin a vell no se'n troben.
Salut.
Suc al ferro.