Honda mai va pensar a produir les Monkey a gran escala. De fet, elements tan característics com les rodes, el manillar alt o el petit motor monocilíndric de quatre temps no estaven en absolut concebuts per a la producció en grans sèries. La Z 100 original, l'àvia de totes les Monkey, es va crear perquè els nens poguessin rodar en un recinte tancat. Però no en qualsevol recinte, sinó al parc lúdic TamaTech, dins del complex del circuit de Suzuka, construït a principis dels seixanta al costat d'una de les factories d'Honda.
Algú a Honda va tenir la genial idea de construir una minimoto amb un petit dipòsit de combustible, xassís vermell sense suspensions, diminutes rodes de cinc polzades i el motor de 50 cc de la Super cub. Després va néixer la Z 100, que aviat es va convertir en una atracció molt popular per a nens a Suzuka, guanyant-se el sobrenom de Monkey per la curiosa postura de conducció que adoptaven els seus conductors.
La Z100, la primera minimoto d'Honda
La Monkey va despertar tant interès que el 1963 Honda va crear una versió homologada per carrer, la CZ 100, que es va vendre en alguns mercats exteriors. Es van construir molt poques unitats, però en 1967 ja era bastant popular com perquè Honda s'animés a crear un model millorat, la Z 50 N. Aquesta moto estava propulsada per un motor més modern, amb arbre de lleves en culata en lloc de varetes i balancins. També muntava un manillar corbat que la feia més compacta a l'hora de guardar-la.
Honda CZ, primer model de carrer
Aquesta Monkey millorada, d'imatge incomparable, divertida, pràctica i econòmica, es va guanyar de seguida la simpatia d'un bon nombre d'entusiastes, des dels modernitos londinencs de finals dels seixanta als motoristes més seriosos que simplement, buscaven alguna cosa diferent. Honda també va desenvolupar una versió amb aspiracions off-road i pneumàtics de tacs, pensada sobretot per al mercat nord-americà, on la hi va denominar Mini Trail.
La Honda Mini Trail
Totes aquestes Monkey inicials muntaven motors de 50 cc, seients individuals i dipòsits d'ubicació convencional. Però el 1969, Honda va llançar el model que ens ocupa: una nova Monkey una mica més allargada, amb un llarg xassís tubular d'acer extruit que es va guanyar el nom de Dax (de l'anglès “dachshund”, gos teixoner). Propulsada per una versió pujada a 70 cc del monocilíndric SOHC, aquesta moto acollia el dipòsit sota el seu seient, que en ser més llarg permetia també portar passatger.
La Dax , denominada ST 70, es va vendre per primera vegada a Europa el 1970, al costat d'una versió més petita, la ST 50. Unaltra versió amb l'escape més baix va desaparèixer de catàleg el 1973.
La Honda Dax 70 de 1977
Una de les claus de l'èxit de les Monkey va ser que fins i tot els models més primerencs estaven ben equipats i ben construïts i resultaven facilíssims de conduir, especialment en el cas de la Dax. Tenia un gran velocímetre triangular entre les grans barres del seu manillar en forma de L, que anaven connectats a uns poms negres. Aquests es podien afluixar i, d'aquesta manera, facilitar l'emmagatzemat de la Dax gairebé en qualsevol lloc.
Seria una moto de reduïdes dimensions, però això no treu que muntés un far de grandària considerable, bateria de sis volts, grans parafangs i un suport central sòlid, sense oblidar el seu indestructible motor de quatre temps. Aquest s'arrencava immediatament per palanca i funcionava de meravella, posant la Honda en moviment a la mínima insinuació del canell. Però la caixa del canvi semiautomàtic de tres marxes obligava a fer ús de la lleva tipus punta-taló en el peu esquerre.
De fet, haver de canviar de marxa era l'única cosa remotament problemàtica en la conducció de la Dax. I és que resultava difícil pujar de marxes tant estrenyent amb el taló com empenyent la lleva amb la puntera de la sabata per culpa de l'alçada. No és que resultés molt incòmode, perquè la Dax responia alegrement en segona i, un cop posada la tercera, podia aguantar el ritme sense problemes.
Ningú que esperi obtenir velocitat d'una moto pot tenir en compte la Dax. Honda va declarar en el seu moment que la versió de 50 cc tenia 4,5 CV, així que el motor de 70 cc hauria d'haver ofert més de 6 CV. Però en 1973, Honda va limitar la velocitat de la St 70 a 45 km/h.
A principis dels 70, una versió més gran, la ST 90, es va fabricar només per al mercat nord-americà. En 1978 va arribar una revisió de la Dax de 70 cc. La Dax va deixar de produir-se per al mercat europeu el 1980, encara que Honda va seguir construint un model modificat amb caixa de canvi de quatre marxes i un seient més gran destinat al mercat nipó. Més tard, el 1986, la Dax va ser reintroduida, amb el mateix aspecte de sempre però amb un motor millorat, bateria de 12 volts i forquilla hidràulica.
Finalment, el 1999, Honda va abandonar definitivament la producció de la Dax i va vendre els drets del disseny a la marca xinesa Jincheng Corporation, que ja havia estat produint Monkeys durant alguns anys. El 2001, Jincheng va començar a produir una moto a l'estil de la Dax , que es va comercialitzar amb els noms Dingo i Easyrider a diversos mercats europeus. Era gairebé idèntica a la Dax , però sense la seva qualitat, com es veia en el xassís de tubs mal soldats, la fina capa de pintura o la pobra instal·lació elèctrica. Després de moltes queixes, Jincheng va remodelar la moto, introduint fins i tot millores com el fre de disc davanter.
Així, la Dax segueix vivint i, d'alguna manera, Honda segueix produint motos Monkey. La Z 50 J, una Monkey convencional amb un petit dipòsit i manillar elevat, es construeix encara en produccions limitades, sobretot per al mercat japonès, encara que també es troba en tendes especialitzades com la britànica Monkey Bike UK, a un preu de 3.000 euros.
Font: http://www.taringa.net/posts/info/97598 ... post_.html
