Entrada
Autor: Vicenç » dc. maig 23, 2012 11:00 pm
Buenas!!!!
No se si a volsaltres us passa. O potser és per què com visc a una illa no molt gran i que només es pot anar d’una punta a l’altre, però quan miro un mapa i planifico una ruta m’agrada arribar als “límits”. Buscar aquell “final de tot” on sembla que no hi ha res més més allà d’on estem.
Pot ser per això els meus viatges solen estar plens d’aquest punts finals del mapa: Finisterre, el Cap de Sant Vicenç, Cap Nord, Cabo Raso o, en aquests cas Land’s End i John O’Groats.
A més, si a tot això li sumem l’atractiu que a molts de nosaltres ens ofereix Escòcia, un país amb que comparteix algunes similituds històriques i també d’inquietuds amb Catalunya, doncs sembla el viatge perfecte.
Vaig aprofitar la Setmana Santa per agafar uns dies més de vacances i anar-hi. Com solc fer, tenia ben poca cosa planificada. O millor dit, tenia molt estudiades possibles rutes i coses a fer que aniria decidint sobre la marxa (i que després comprovareu que les coses no sempre surten com un vol o li agradaria).
Fins a Calais res a destacar, tret del preu de la benzina que es compensa per la rebaixa a les motos dels peatges francesos. Ah!!!, i el maravellós sabor dels croissants recient fets al matí… quina cosa més bona.
A calais vaig mirar els preus de l’Eurotunnel i dels ferrys i finalment em vaig decantar per aquests darrers, pel preu més que res. Un cop a Dover vaig enfilar sense entrar en Londres cap a Gales, amb una primera parada per veure el conjunt megalític d’Stonehenge.
Se que per a molts de vosaltres el viatge propiament dit comença aquí. Però de nou us dic que per als “aillats” com jo, el poder fer d’una tacada 700 o 800 kilòmetres resulta sumament plaent. Quan de vegades llegeixo de posar motos en furgonetes o en tren em sobta tant com per a vosaltres escoltar-me dir que creuar França, tot i que va ser per autopistes, va ser genial.
Però bé, tornem a on estàvem. Primera parada Stonehenge. Dir que aquest monument megalític sorpren. L’hem vist tants de cops que quant ets allà veus realment la grandària de les pedres que el formen. No t’hi pots acostar. Hi ha un passadis que el rodeja per complert i que està a uns vint, vint-i-cinc metres del conjunt, tot i que si no vols fer les cues de l’entrada des de la mateixa carretera pots fer alguna foto com la que veieu aquí.
Vaig fer nit a un poblet que es diu Mere i vaig decidir que pels poc més de 400 kilòmetres que hi ha, m’hi acostava a Land’s End. Dir que Wales va ser una grata sorpresa. És una miqueta com la germana pobre de Gran Bretanya. Però, sincerament, el lloc és preciós, tret de Land’s End, i la gent molt afable. Com anècdota dir que les dues nits que vaig anar a un pub les dues la gent es va posar a xerrar amb mi i un em va convidar a una cervesa.
De Land’s End ja ho he comentat abans. Han fet un petit parc temàtic que trenca tota la possible mística o com li volgueu dir que un lloc com aquest pot tenir. Hi ha fins I tot un cinema, botigues, alguna atracció… I el famós cartellet on et pots fer la foto, que per cert, és privat, has de pagar i quan tanquen se l’enduen per què no puguis anar a deshora i fer-te la foto per tu mateix.
Un cops arribat aquí m’atreia molt un castell que està gairebé davant per davant del seu homònim i que comparteixen el sistema defensiu : el St Michael Mounth, no confondre amb el Mont Saint Michelle de França.. Tant un com l’altre aprofiten les marees com a sistema defensiu. I com puja!!!. En poc més d’un quart d’hora es va passar de poder anar caminant a necessitar barca.
Al dia següent vaig partir cap a Londres sota una forta pluja. Crida l’atenció com els britànics son capaços d’anar amb els seus descapotables antics fins i tot sota la pluja. Vaig veure més motos aquí plovent que algunes vegades creuant la península de punta a punta. Visita al Ace Café (“Me l’imachinava més gran”). I visiteta per la City. Dir que al igual que París em va enamorar des de el primer moment que la vaig trepitjar… Londres, no se… Pot ser necessitarà una segona o tercera visita més.
I al matí següent cap a Edimburg. Ciutat molt maca, amb un casc antic petit que permet passejar-lo amb tranquilitat. A uns set o vuit kilómetres hi ha la petita esglesia de Roslyn Chapel, on si us enrecordeu es resolt l’enigma de “El Codi Da Vinci” de Dan Brown. Una capelleta petita, pero plena de simbolismes a les pareds que permeten que la imaginació pugui fer de les seves.
A uns 70 kilòmetres hi ha la ciutat d’Stirling, amb el seu castell i el famós monument a William Wallace. Des de dalt de la torre hi ha unes bones vistes (si el dia és clar), i podem veure l’espasa del Wallace.
Vaig seguir ruta per l’interior passant per Balmoral (ja estava tancat) fins arrivar a Duffton. Aquest tram va ser el més dur del viatge. Em va començar a nevar. Una carretera estava tallada per l’esllevissada d’un pont i el Tom tom em deia tota l’estona que devia anar just per aquella carretera tallada… Vaig arrivar esgotat i pensant que si cada dia era igual, millor anar cap a baix… però per sort no va ser així.
I alguns us preguntareu qye què collons hi ha a Duffton… dons algunes de les principals destil.leries de wisky escocés. Diu la dita que si Roma es va construir sobre set pujols, Duffton ho va fer sobre set destil.leries. Totes tenen la seva part turística, però la que vam visitar va ser la de Glenfiddich, que és gratuita i al final et donen una petita degustació… i jo sóc abstemi… aisss.
Després d’una ràpida visita al famossissim Ness, vam enfilar cap amuntresseguint la costa fins a John O’ Groats. Aquí encara és millor que en Land’s End. Aquí, si vols la foto amb el cartellet has de telefonar al paio propietari del tingladet, que porti el cartell, et fa ell la foto i et cobra… Resumint, no vaig telefonar a ningú.
Uns quinze kilòmetres a l’oest hi ha el far de Dunnet Head, que aquest si que és el punt més al nord de Gran Bretanya.
Vaig resseguir la costa fins a Tonge i des d’allà direcció sud per arribar a la tarda al castell d’Elian Donald Castle.
Aquesta era una de les cites imprescindibles del viatge, i val la pena. A més si aprofites les hores en que està tancat al públic pots passejar-te amb absoluta tranquilitat sense ningú al voltant (tot i que no pots entrar a dis del castell, clar, però si creuar el pont i arrivar a les seves pareds.
Des d’aquí es pot entrar a l’illa d’Skye pel pont que la uneix al “continent”. El paisatge mereix molt la pena en aquesta illa a la que es pot donar la volta resseguint la vora de la costa en tot moment. Climatológicament parlant, va ser el dia més plàcid de tot el viatge.
Resseguint el Loch Lommon vam anar fins a Kilmartin o hi destaquen per damunt de tot tres coses: el castell de Carnasseri, els dòlmens i els cercles megalítics, i per acabar les tombes templàries. D’aquestes darreres la història és curiosa. Aquests cavallers van morir a les Creuades per Jerussalem i els van portar per ser enterrats aquí.
Des de Inverarai, on vam fer nit, vam anar fins a Paisley per veure la seva abadia, preciosa, per acabar, tot i que ja no és Escòcia propiament dit, per resseguir el Mur d’Adrià… o veure que collons sel’s va perdre als romans per allà dalt i com debien ser els scottish per obligar als de l’imperi a fer no un, dos murs de punta a punta. El d’Adrià i el menys conegut d’Antonino encara més al nord.
I ara ve allò que us he comentat al principi de que les coses no sempre surten com un voldria. La tornada semblava perfecte. Aquest cop vaig anar per l’Eurotunnel, curiós, i d’aquí vaig acostar-me al poble de Bergues, conegut per ser l’escenari de la pel.lícula francesa “Benvinguts al nord”.
Ben d’hora, ben d’hora que diria en Pep, vaig enfilar sota la pluja el camí cap a casa. Però entre Clermond Ferrand i Millau la moto va dir prou. Tres dies perduts, barallant-me amb l’asseguradora i finalment agafant a correcuita trens per arrivar justet (amb només mitja hora de marge) a Barna i agafar el vaixell. La moto es va quedar a França. Després de les corresponents reclamacions l’assegurança es va fer càrrec del trasllat i del preu dels bitllets i l’hotel (que encara em deuen, per cert). Que que té la moto???. Un problema elèctric. Sembla que un relé que s’ha fotut… però amb l’electrònica mai no s’està segur del tot.
Ja us posaré fotos dels pobles de Sant Chely d’Apcher i de Saint Flour que es on vaig estar tirat.
Per acabar les meves impresions : un viatge que val la pena, tot i que s’ha d’anar preparat per què la climatologia canvia en menys de cinc minuts.
És car, dir que no seria enganyar-vos. Però si aneu de supers hi ha plats preparats de tota mena a uns preus molt baixos. Algunes botigues i benzineres ofereixen de tot, fins i tot microones per escalfar-vos el menjar vosaltres mateixos.
Parlant de benzina: cara de collons… més que aquí.
I per experiència, telèfon sempre carregat, i comença a ser imprescindible una tablet o un telf amb internet com per trobar un consecionari oficial, per exemple.
Vicenç l’ha editat per darrera vegada el dia: dj. maig 24, 2012 4:23 pm, en total s’ha editat 1 vegada.
Salut!!!
Quant surts per fer el viatge cap a Itaca, has de pregar que el camí sigui llarg
