Per primera vegada en la meva vida m'he vist obligada a anar de viatge de paquet, però no tot anava a ser dolent perquè he pogut fer munts de fotos de la sortida i aquest viatge ha tingut moments d'autèntic fons de pantalla. Amenaço amb tornar a la normalitat en breu.
Sortim tranquil · lament de casa i arribem gairebé de nit a El Pas de la Casa a més de 2000 m, que està al peu del Port d'Envalira, el port més alt dels Pirineus i un dels més alts d'Europa sencera, així que el fred era d'esperar a la nit.
És una de les meves carreteres favorites: ampla, amb bon asfalt i corbes fins avorrir. Les vistes són espectaculars sobre tot el Pirineu.
Comença a pujar la boira del costat francès.
I allà vam arribar: típica ciutat de frontera que sembla terra de ningú i l'estació d'esquí encaixonada al costat de muntanyes de més de 2500 m. Munts de botigues d'electrònica, tabac i alcohol plenes de francesos buscant millors preus.
Gaudim de l'hospitalitat d'Aurelio i Chequebó al seu apartament i ens ho vam passar molt bé amb amics que fa molt que no veiem al costat d'unes cerveses. Va ser fantàstic retrobar-se amb FranKTM, que s'ha recuperat bé de la seva lesió, amb Dakariana, amb Manchi, amb GSX750, amb Cherokee, amb Transalp 769, amb Ana, amb Snowbiker, amb Pat i vam conèixer a Jorge que amb la seva R1 es va atrevir amb les carreteres més plenes de graveta i caques de vaca de tot França.
L'endemà esmorzem i ens trobem amb Motocròs i Montse, que ens van acompanyar a la ruta. La boira no s'havia aixecat en tota la nit i semblava un puré gelat de pèsols, o millor una vichysoisse donat el personal que freqüenta el Pas de la Casa.
Però això no ens fa enrere, així que ens tanquem les preses d'aire de les jaquetes, ens vam posar impermeables i carretera i manta en direcció a la frontera que és allà mateix.
Conforme baixem el port comença a aclarir-se la boira. Sembla que el temps ens va a respectar
El camí a Ax-les-Thermes és bastant bonic. Poblets de postal entre rius de muntanya i boscos.
Ax-Les-Thermes i la seva piscina d'aigua calenta a l'aire lliure on la gent es remulla els peus
I agafem el desviament per a la route des Corniches que va a Massat. Típics poblets d'alta muntanya i nom de mosqueter de Dumas.
Camí de la pedrera de talc
I camí de Tarascon on fem un alt i vam aconseguir que ens entenguin per comprar embotit i formatge en un mercat.
Fa pocs dies que ha passat el Tour per aquí i queden els records.
Camí de Massat que és on hem quedat amb Manchi i GSX750 (i amb Pistó, clar)
I aquí ens trobem amb la Ural, mira que es veu ...
Fem un pícnic i seguim tenint sort: el temps ens respecta i de tant en tant treu el cap una mica el sol.
A la tarda ens encaminem a Foix i Mas d'Azil pel Col de la Crouzette
Poca broma les caques de la carretera, cal esquivar com si fossin camps de mines
Passem per Foix on prenem un cafè. No vam poder visitar el castell, que és un dels més ben conservats dels càtars, però des de fora també estava bonic.
I aquest túnel, què és?
Doncs la carretera passa pel mig ... quina caverna ...
És clar, hem passat per tot el parc prehistòric del Pirineu, un dels més importants del món, i aquesta és la gruta del Mas d'Azil, la major de totes. Va ser un assentament de fa 10.000 anys i la cova dóna nom al període que segueix al magdalenià, que és el aziliano. I sense saber res d'això la cova ens deixa a tots amb la boca oberta, és espectacular, gegantina. El riu Azil corre pel mig i al seu costat hi ha la carretera. Hi ha un museu amb reproduccions de les pintures rupestres i diferents objectes que s'han trobat. La web és aquesta http://www.grotte-masdazil.com/-Grotte- ... Azil-.html
Encara sorpresos per l'espectacularitat de la cova recollim els estris, comprem una mica de menjar i vam tornar a Andorra. Gairebé 300 km de pura diversió.
I amb les últimes llums arribem a El Pas de la Casa. Va arribar Ricard i es va quedar a sopar amb nosaltres. Aquesta vegada fem d'okupes de l'apartament de Jorge, Diego i Ana i vam estar fins les tantes amb la conya.