Cal dir que algunes fotos dels reportatges son del company Spauser (Joan Antoni), merci per cedir-les (encara no li he dit però cap problema)
Un altre dia, amb la carretera mig humida, varem fer la visita al “més gran rellotge de cucut del mon” fou decepcionant o millor un far de riure, va salvar el dia les bones carreteres de la zona. No recordo el nom del poble, però el que tinc clar es que no val la pena anar-hi.
Moltes peces de la maquinària tenien, al cap baix, més de 150 díes o potser un any
Em Pep volia quedar-se a ajudar al llenyataire i fer de jardiner, no va aprovar les oposicions i malgrat tot,continuà el viatge amb nosaltres
Al poble hi havia molts rellotges de cucut, tot hi això tot no sabíem l’hora
Les carreteres continuen perfectes i plenes de revolts
Aquí volia fer una drecera, però els companys no estàvem per la feina, era un terrabastall que ens permetia fer una mica de trial, fang i potser perdre unes 5 hores. Els companys son un xic burgesos …
Unes vistes “prototipus” de la zona
Cada matí les 6 vaques del pagès del costat de casa pujava unes escales pel mig del prat i anaven a pasturar. Nosaltres aprofitàvem per posar el rellotge a l’hora.
Vista de la terrassa (estàvem com a casa) i diverses del territori recorregut, malait trànsit que no ens deixava viure amb la serenitat necessària les nostres pauses. Aquestes fotos son fetes amb el mòbil
Què és retractilar? (verb que no havia sentit mai fins aquell dia). Quan vas de viatge i portes coses poc útils, pots embolicar la moto per que no es mulli i si li poses un llaçet blau, sembla un bon regal. No cal dir que els indígenes no donàven crèdit als seus ulls (no hi trobàven util•litat). Cal ser mediterrani per entendre determinades coses …
No és cap muntatge de photoshop, si ells no entenen el retractilat, nosaltres no enteníem tantes rodes …. Aquests alemanys per poder treballar fan qualsevol cosa.
Amb la confiança de començar a conèixer el territori en el que ens moviem, deixàvem les motos aparcades amb criteri germànic (no vul fer-me pesat; mireu l’amplada de la pista i la qualitat de l’asfalt)
El nen està molt content per gaudir de terres tan marabelloses.
Per casualitat (o causalitat?) hem anat a parar a la fàbrica que fan les cerveses que prenem (si, les de 1 € mig litre). Reunits en Comitè Executiu, decidim entrar-hi per aprendre coses (tenim una gran curiostat intelectual). Per desgràcia l’entrada el públic és tancada i no podem admirar un prodigi de la evolució humana. La destil•lació. La cervesa de fora era buida (comprovat)
El disseny de les rutes el fèiem dia a dia i sense més criteri que buscar carreteres petites i amb revolts, i la veritat és que el GPS ens donà una gran facilitat per fer rutes sense repetir les vies.
Fem aquesta. No si fem l’altra podem anar per aquí. Això té bona pinta. Això també. Quants Km surten? Uff !!! son pocs, encara podem fer més volta. I així, amb criteri científic muntàvem rutes de PM en 5 minuts. Fotos fetes amb el mòbil
En Joan Antoni que fa una foto amb en Josep que fa una foto amb en Miquel que fa una foto amb en Pep, que és l’únic que no portava la màquina. Merci Pep per permetre aquesta foto de tanta qualitat (quantitat) digital.
Falten les Festes i farres a Todtnau, però el pudor impedeix posar-les. Un altre dia, quan sigui més gran parlaré del tema. Només un parell de fotos per provocar enveja de la “marxa germànica”. És d’agrair que ballesin una sardana dedicada a nosaltres. També agrair amb en Josep que es poses a la foto per que sortís més públic
Amb aquesta incògnita dono per acabada la ruta per la Selva Negra, com heu pogut comprovar no hi ha criteri en la exposició; que és realment el criteri que utilitzàvem aquells dies.
Al final de la estància a Muggenbrunn, en Josep (no en Pep) ha de marxar a contracor, problemes familiars obliguen …. Això ens va saber greu a tots quatre, però la “Festa Continua …. !!!!!” No ho sabíem be prou el que ens esperava als Alps. Aquí la foto del darrer sopar.
He intentat transmetre sensacions del que és la Selva Negra (una gran desconeguda per a mi fins aquest dies). Només em resta dir-vos que dormir i esmorzar costa 20,80 € per persona i dia, que sumant les birres fou un import d’uns 110 € per cinc dies.
M’oblidava de dir-vos que el preu del dinar o sopar era “tarifa plana”. Per 60 € menjàvem tots quatre i deixàvem propina, sempre igual. Cada cop que portàven la nota dèiem: 15 per cap, i no enteníem pe que aquí això és més car (els alemanys tenen una renda més de dos cops la nostra). Si trobeu la resposta ho digueu, era un tema que ens amoïnava prou
La sortida de la casa, va ser un acte amb certa anyoranza, nosaltres per marxar i ells per perdre aquells llatins que eren de festa tot el dia. La mestressa de la casa deia: “que no surto a la foto …” nosaltres no l’enteníem i així va quedar
En resum la Selva Negra es el millor territori que conec per anar en moto, i si puc, l’any proper repetiré
Editat:
CONTINUARÀ 
