El passat dia 4 va ser un dels dies més Ying-Yang de la meva vida, una molt bona notícia, va coincidir amb una de terrible -per a mí, i per a la meva dona- va ser la mort de la meva fidel amiga ONA, una Husky preciosa de la que ja us he parlat en alguna ocasió. Si no teniu gos, la meva tristesa us semblarà exagerada, si en teniu, o n'heu tingut potser trobareu el reflex del vostre dolor en el meu.
Ooo-nneee-taaaa?! on ets?
No hi ets a dins la caseta,
No hi ets a la terrassa,
No hi ets pel jardí,
La teva ombra mirant-me,
Ah!, mirant-me,
Amb aquella mirada teva,
Indescriptible,
Però dolçament feliç
Quan senties en el teu ser
L’encontre de la meva...
Els dos, per uns moments,
Ens miràvem, l’alegria i el joc,
Ens menaven,
Dolces carícies, infinites persecucions...
I ens sentíem acompanyats...
I així eres tu, una ànima antiga,
Que aspirava a ascendir per l’èxtasi fidel,
Fins el nivell d’una altre ànima,
Que t’admirava i es submergia
En la gràcia infinita,
En els purs signes,
Del que en tu reconeixia,
A un esperit ja il·luminat.
No, ja no hi ets,
Recolzada a la paret de la cuina,
Per a deixar-me embolcallar
Amb la teva harmonia dormida.
L’orella com antena
Cap a mi orientada
Tranquil·la acompasadament respirant.
I jo que en silenci m’acostava
Per acariciar-te les potes i el cap...
Mentre m’imaginava
Les estepes en que de segur somniaves.
I tot s’omplia de no sé
Quins estranys paisatges
I pel teu córrer lleuger
Pels camps del teu somni
lleugera es feia la tristesa...
A voltes una fina tremolor
A tots dos ens espantava,
Però un altre cop la serenor...
Les nostres ànimes enllaçava.
No, ja no hi ets,
Sota els arbres del jardí,
Olorant misterioses fragàncies,
Observant invisibles formes,
Però sento la teva ombra,
Amiga meva, l’antic escalf
Que esborrava el fred glaçat,
Com les penes compartides
De les que tant vàrem parlar...
No, ja no hi ets,
Amb el teu pelatge negre i blanc,
Vermell i blau contra la llum,
encenies l’aire dolçament,
I el vent entre les fulles,
I el cant dels ocells,Moments aquells
En que el meu pensament surava
Mentre els meus dits,
La fisonomia del teu cap regiraven.
I somiava que esdeveníem un,
Agraïts al mateix Deu transparent,
Criatures bessones d’aquell Deu,
Dues petites espurnes d’aquell mateix Deu,
Que tu exemplaritzaves.
No, ja no hi ets,
Ajaguda al meu costat-
una mica lluny- a sota el sol,
com els matins d’aquest estiu,
en que serenament ens acomiadarem.
i ai!, ja no baixaràs més l’escala
acompanyant-me quan m’anava,
o rebent-me entusiasmada
quan més tard tornava,
com un torrent de tendresa desbordat.
No, ja no hi ets,
Per recórrer els infinits camins
Que ens esperaven,
I que ens els darrers temps
Junts acomiadaven,
Doncs jo ja sabia
Que cap a les fredes arrels
De la Mare Terra te’n anaves,
I que no n’hi havia prou
Amb la força del meu amor
Per aturar l’indecís viatge,
No, ai!, res podria eternitzar
Els dies de la teva companyia,
De la teva presència estimada
de la teva aura bondadosa.
Ara, amb quines orelles escoltaré
Els teus sorolls silenciosos?,
La fresa de les teves passes,
La remor suau i cadenciosa
de la llengua contra el plat,
Les incomptables entrades i sortides,
Com escoltar-te més enllà
De les llums i de les ombres?.
No, ja no hi ets,
Ni en el cercle de pedres,
Ni entre les fulles, pel terra,
Ni a la part del darrera de cotxe
Cantant misterioses cançons indesxifrables,
Animosa viatgera, encuriosida,
Ai! només un buit insuportable...
Una aclaparadora enyorança...
No, ja no hi ets...
No, ja no hi ets...
I t’has endut el cònsol,
Si, ens has deixat el regal del teu record,
La certesa de la teva estimació,
Milions de detalls i d’experiències,
Ni un retret, ni tan sols
El de les teves entremaliadures:
Fugues nocturnes, hams ensardinats,
Nacionals a tota carrera,
Perdius, eriçons, talps i gats,
Que avui acoloren el teu record.
No, ja no hi ets...
Però si que estàs en el nostre cor.
I arribarà un dia en que et retrobarem,
I jugarem tots tres emocionats
A les infinites profunditats
De les eternes Fagedes celestials.
In memoriam.
Les meves més grans condolències. 
