Aprofitant que el metge m'havia donat l'alta,vaig anar a donar un tomb en moto.
En algun lloc vaig llegir que a prop de la vila d’Ager hi ha una via Romana del segle II.
Així que desprès de dinar vaig enfilar sortint de Lleida la C-12 i desprès creuar Balaguer tot i seguint un altre cop la C-12 cap a dalt de la serra de Montclús per anar a buscar el coll d’Ager.
Des d’ el coll d’Ager amb la serra del Montsec al fons.
.
En vista que el pas de la via estava en molt mal estat per poder passar amb la moto vaig decidir anar per la carretera i baixar al poble per veure si trobava un altre lloc des d’on poder atansar-m’hi.
Als pocs metres vaig veure una pista de terra, ampla, tot sembla indicar que no fa gaire que l’han construïda ja que la terra esta tota solta i els marges estan molt ben marcats.
Començo a baixar amb l’esperança que passi a prop de la via romana.
!!! I sort !!!
Detall de “l’asfalt”
La veritat es que esta en millor estat del que m’esperava.
Es dibuixa perfectament el traçat .
No em puc resistir i tot i anar sol em decideixo a trepitjar ,com un soldat romà a lloms del meu cavall de ferro per sobre d’aquesta via mil.lenaria.
Es una sensació estranya però m’agrada.
Paro la moto i m’assento a terra a escoltar el sorolls.
Fa tants dies que no agafo la moto que ho necessitava.
Tot seguint la meva nova ruta vaig a parar al Pont d’en Rossell a l’entrada de la població d’Ager.
Travesso el poble tot buscant la C-12, la carretera que m’ha de portar fins a casa. I quan ja l’he trobada vec un cartell que m’indica “Parc Astronòmic del Montsec”. http://www.parcastronomic.cat/parc-astr ... ontsec.php.
Segueixo per una carretera recent asfaltada fins trobar-me el parc.
Son les 17:45h intueixo per la gent que hi ha fent cua a la porta que no falta gaire perquè obrin les portes.
Però avui no tinc ganes de quedar-me, !!!un altre dia serà!!.
Vista del Parc Astronòmic amb Àger i la Serra de Montclús al fons.
Continuo pujant per una carretera estreta fins coronar el pas d’ Ares, per la cara Sud.
Dalt del Port hi ha una vista espectacular al Nord es veu tot el Pirineu i al Sud tot el Pla de Lleida.
Vista de la moto amb el Pirineus al fons.
Mentre feia la foto se’m va atansar un noi que portava una motxilla.
-Bones tardes
-Bones , li vaig contestar jo.
-Bona vista des d’ aquí , li vaig dir.
-Si, em va contestar ,
-Però des de la punta de la serra encara hi ha mes bona vista, em va dir.
-jo vinc d’allà, per cert coneixes el Geocaching?
-No, li vaig contestar.
-Doncs el Geocaching es tracta de trovar articles ubicats de manera estratègica en un terreny campestre, i els jugadors , per intermedi del seu dispositiu gps han de trobar el que ha estat amagat en alguna part del camp on estigui.
-I ara e trobat un Clauer i n’he deixat un altre.
-Molt interessant, li vaig contestar.
-Doncs jo vinc d’una via romana que hi ha baixant la Serra de Montclús.
Li vaig explicar per on s’hi anava, i tot decidit em va dir que anava a veure-ho, perquè feia molt temps que voltava per aquestes muntanyes i no l’havia vista mai.
I així em vaig acomiadar d’ aquest noi que em va ensenyar el Geocachin i jo li vaig ensenyar la Via Romana..
Tot baixant el coll d’Ares per la cara Nord per una carretera desèrtica, estreta, amb un asfalt nou , però de poca qualitat, serpentejant entre els boscs de pins.
Vaig arribar al poble d’Alsamora coronat per la seva torre de guaita àrab.
La torre te uns 30 metres d’alçada .
La llegenda diu que el moro de Moror estava bojament enamorat de la senyora, també mora, d'Alsamora. Era tal la seva bogeria d'amor que es passava tot el dia mirant de veure des dels merlets del seu castell la mora, dalt de la torre d'Alsamora. Com que aquest darrer poble era en un pla molt més baix que Moror, i la torre no compensava la diferència d'alçada, el de Moror va perdre definitivament el seny cridant a la seva enamorada que alcés més la seva torre: "Alça, mora!", "Alça, mora!, es conta que li deia sense parar. La seva veu ressonant per la vall donà així nom al poble de la seva estimada.
Jo continuo el meu viatge i en la llunyania trobo més torres de guaita.
Aquestes torres tenen la particularitat de que sempre es veuen unes amb les altres, per motiu de segureta, així formen una línea imaginaria des de la que es dominen tots els pasos de les muntanyes.
Segueixo la meva ruta direcció El Pont de Montanyana, per una carretera amb el asfalt trencat i molt recargolada que em condueix per la vall fins arribar a peu del riu.
Aquest es el Noguera-Ribargorçana que travessa el congost de Mont-Rebei.
De aquí a Pont de Montanyana i gas per la N-230 fins a Lleida.
I això es tot; espero que us agradi.
