Ruta A Pamplona I Tornada Per Hosca...

[ARBE]

x cert...

el que diu en Milà, jo no sé que bevia, però crec que el que ens va fer mal van ser els glaçons: no pot ser bo tan de gel :lol: :lol:

[ARBE]

PART 4/4

Així doncs, passades les visicituds de la nit loca anterior es fa de dia…Ja és diumenge, fa poquetes hores, massa poques, estàvem al carrer discutint si anar a dormir o seguir de festa… ara estem desperts, o més aviat llevats, i tinc aquella sensació de quan se t’adorm una cama… però al cervell, i la boca pastosa com si haguessim mastegat polvorons amb llet condensada.

El dia és grisooooot, plovisqueja, és un matí certament espès i lleganyòs, però tenim la premura que ens imposa el fet d’haver de canviar d’hotel, en haver hagut l’error en la reserva, així doncs, malgrat la mandra, toca espabilar.
Un cop dutxats i mitjanament recomposats, baixem a esmorzar al… menjador ??? sembla que al costat del taulell de recepció, el que el dia abans era una porta d’armari avui és la minicocina en 2 metros de IKEA, guau! flanquejada al costat per dos taules-camilla d’un pam de diàmetre, ridícules, i amb més intenció que èxit pretenen representar “el comedor” tal com dona a entendre el gest que fa amb la ma, un xic torero, el peruano que fa els “esmorzars” que estaven inclosos en el preu: llet escalfada al microones, amb cafè de melita i unes magdalenes de bossa, realment va ser una sort agafar una bona merda la nit abans per poder afrontar això sense massa transcendència, Estem en una novela del Ferrant Torrent potser ?
Llàstima que la paràl•lisis cerebral no em va activar la necessitat de fer registre gràfic de tan surrealista interiorisme.

Els companys de ruta van baixant, acomplint estoicament l’horari acordat, després de passar pel “menjador” debatim què fer, doncs per una banda hem de buscar allotjament, i per una altra les previsions coincideixen a prometren’s un dia monòtonament plujós, sense grans trombes però amb aquell fastidiós plujim lleu i persistent, amanit amb boira espesa en forma de núvols enganxats a la muntanya… un dia digne de la resaca que arrosseguem… el cas és que no ens sembla massa intel•ligent anar a fer una caminada per la Selva de Irati amb pluja i boira; d’altra banda, la perspectiva de tralladarnos a un altre hotel a Pamplona i estar tot el dia allà senes saber massa què fer-hi per a l’endemà tornar a casa fer tampoc no ens fa el pes (i jo dirira que passar una altra nit a Pamplona ens fa por!).
Avaluades les diferents alternatives, optem per allotjarnos a Osca, d’aquesta manera podem rutejar al nostre aire sense cap condicionant i facilitem la tornada de dilluns de manera que el migdia podrem estar a casa, per alegria dels menuts.

Bé, ja tenim plans! Marxa fina com la pluja que cau… ens equipem, carreguem les motos i a la carretera falta gent!









Un xàfec estresssat ens vol acompanyar al nostre comiat de la capital Navarra, més d’un ensurt en forma de falta d’adherència a les rotondes ens acaba de despertar i ens fa estar ben alerta. Hem triat la NA150, direcció Urroz per anar fent via, ja a la carretera veiem a la nostra esquerra, al Nord, tots els núvols grisos enganxats com a mocs a la serralada, la carretera que hem agafat és com la frontera del mal temps: a la nostra dreta, al sud, el temps és més clar i d’aquí en amunt va alternat pluja i clarianes, tot plegat ens brinda un espectacle de formacions nuvoloses soberbi, m’encanta!








Anem passant corbes, rectes, pobles i poblets i rodant prou relaxats, passem Lumbier per agafar la NA-178 que ens menarà a la carretera que porta fins la Foz de Arbayun, una altra formació geològica prou espectacular com perquè cap càmera pugui transmetre en foto una centèssima part de la magnitud del que tenim davant els ulls.



En aquesta terra a les gorgex, o engorjats els diuen “foz”. Em fa pensar en les Gorges de la Fou, prop de Prats de Molló, i si té similitud el mot Foz en castellà amb el Fou aquest… bé, ja ho mirarem un dia o altri.





Després de restar una estona gaudint de la plenitud del paissatge, avaluem les carreteres per on passar per anar fent camí,



anirem devallant per la NA-178 fins Navascués i allà la NA-214 ens permetrà agafar la vall de Roncal, però més avall d’ón la vam agafar a l’anada, i que ara en sentit sud ens haurà de deixar a la N-240 (la “general” Osca-Jaca-Pamplona) .

És un plaer anar rutejant per unes carreteres secundàries tan perfectes, i anar descobrint petites meravelles i grans sorpreses, com Burgui, un poblet que ens deixa embaladits, un dels pobles més macos i encantadors de tots els que ens hem trobat, amb una platja de còdols al riu i un pont de pedra espectacular, després ens n’apenedirem de no havernos aturat, i encara ara em demano perquè no vam fer fotos…vist amb perspectiva crec que em falta pràctica o costum d’aquest tipus de viatges desprogramats i de marxa fina, segurament no tenia prou amoblades les prioritats per acabar d’assaborir amb la intensitat merescuda tot els llocs per on passàvem.

Penso que és tot un art, del que em declaro humil aprenent, el fet de no obsessionarse amb planificacions massa rígides, i assimilar que no cal fer un drama quan una cosa no surt segons el previst, perquè t’obre tot un ventall de noves possibilitats, nous horitzons que d’una altra manera no tindries a l’abast, en aquest cas l’enuig del malentès amb la reserva va permetre remodelar la ruta sobre la marxa de manera que la vam amotllar molt més a les circumstàncies que ens vam trobar i a les nostres necessitats, fins al punt que tots vam preferir el que vam fer més que no pas haver fet el que en un principi estaba programat, donat l’estat del temps.

Desemboquem a la cueta de l’embassament de yesa, a la N-240, una quasi recta eterna, el dia s’ha tornat primaveral, quin contrast amb el temps a la meitat nord!
Anem amb el radar activat en “mode dinar”, vull dir que ja fa una estona anem pensant en trobar un lloc on dinar.
Em crida l’atenció un cartell d’aquells de color marró-cultural que indica “Sos del rey Católico” en una cruïlla, i un poblet prometedor que es deixa veure a la llunyania damunt un turó m’enganya; en un rampell m’hi desvio, i passem per la carretera amb més bonys per metre quadrat de tot europa, i al cap de 3-4 kilòmetres trobem un nou indicador: Sos del Rey católico 34 km !!! Ce pas possible??? Qui és el refotut descerebrat que fot els cartells en aquest país?
Ho parlem, no sabem què hi ha a Sos, és ja gairebé hora de dinar, no tenim el cos per massa aventures, la perspectiva d’haver de girar cua després de 34 km per aquella carretera no ens fa gràcia, així doncs, tornem a la N-240 i tal com veiem el primer restaurant de carretera ens aturem, estem al poble de Berdun.

Seiem al costat d’una colleta molt maca de moteros i moteres de Le France, tots plegats pentinen canes, se’ls veu molt jubilats, de la feina, no pas de la vida.
Hem de confesarnos còmplices d’una saníssima enveja i admiració: compartim el mateix anhel, tant de bò ens hi poguem veure algun dia…

Havent dinat el cansament i la manca d’hores de son es fan presents.
Aviam, el prat de gespa perfecte a la sortida del restaurant, junt ambel dia absolutament radiant i primaveral constitueixen una tentació i una provocació impossible de resistir.

Així doncs, fent-nos l’orni pel que es refereix a la prohibició del cartell, ens hi ajeiem.



I això que algu de nosatres exclama: si home! Ara ens fotrem aquí a dormir! Esteu flipats! Aquest als 10 minuts anaba fent un basalet de baves a la jaqueta de la moto, que li va deixar totes les costures marcades a la cara quan mitja hora després es despertava…. Por la boca muere el pez, que diuen.














Encabat vam fer una senyora migdiada !

Heu vist que guapa estaba l’Africa ? està feta tota una Senyora




Ara ja només queda fer el tram de la carretera per on vam venir, de Puente la Reina cap a Ayerbe,



veiem de nou els Mallos de Riglos, sempre majestuosos i espectaculars. Ara, banyats per la llum de la tarda, es realçen més els tons argilosos de la roca, i encara es mostren més imponents que a l’anada. No podem resistir aturarnos-hi, i estem una estona petant la xerrada



-mireu el pont del tren a la base dels mallos i intenteu fer-vos una idea de les proporcions…

Després d’aquesta aturada afrontem el darrer tram de ruta que ens mena fins a Osca-Huesca. Aparquem com senyors les 3 motos a les portes de l’hotel.






Deprés de les dutxetes de rigor, ja ben entrada la tarda, ens reunim al bar(!) de l’hotel. Ens txoca com n’és de semblant l’aragonès que parlen a Huesca al català de l’Hospitatlet…
(el cambrer, un nano molt enrotllat, és català )

El noi ja ens avisa que allò de Osca pel que fa a la marxa i tot en general és molt… com diriem…poc sofisticat? Podríem afirmar que “capital del glamour” no és el que millor ho defineix, com si diguéssim… Està clar que som a la capital d’una regió eminentment agrícola, però a més dóna la sensació d’haver estat de devallada els darrers temps, faltaria contrastar el que constitueix una impressió totalment subjectiva i personal, especulem amb que les relatives proximitats de Zaragoza al sud i de Jaca al nord, fa que Osca s’hagi quedat en mig del no res, entre un pol econòmic i un pol turístic; si més no és el que ens asembla.

Esperant a fer temps per sopar passejem pels carrers, veiem botigues i aparadors que em traslladen al Rubí de fa ben bé 30 anys, és com estar en un episodi de la sèrie cuéntame en viu.














Anem fins a la catedral, que està prou bé, però tot l’entorn està molt degradat, els carrers i carrerons estan bruts i amb molts edificis semiruïnosos, amb alguna intentona de donarli un aire alegre i desenfadat a alguna façana, normalment amb més bona voluntat que efectivitat… de la catedral en sí no tinc foto…










Voltem pels 4 carrers comercials que hi ha, que estan prou bé, i anem fins una pizzeria que tal com ens va prometre el nostre amic cambrer fan unes pizzes que són del millor que es pot menjar en pizza, molt i molt bé.


Després anem a un pub irlandes, molt xulo, i un ambient molt tranquil, estem sols, que contrasta amb el bullici del dia anterior a Pamplona, realment avui ens vé més de gust la tranquilitat i gaudir de la conversa. Molt agradable el lloc.





Anem a fer la penúltima al, segons el nostre guia improvisat, el lloc més recomenable de la capital… i flipem, aviam el lloc està bé, però els parroquians… la cosa és digna d’un estudi sociològic, crec que fins i tot vaig identificar una anomalia evolutiva vivent!







Poc més, fent prou més bondat que la nit abans vam anar a dormir a una hora prudent, en un estat prudent, de manera que a l’endemà pel matí vam desfer el camí pel “meridiano de pamplona” la carretera que és tota una recta fins a Alfarràs, Balaguer,





passem amb força poc trànsit per ser un pont de tres dies, i anem fent via a prou bon ritme, de manera que estarem a casa a l'hora del vermut, repostem, fem el cafetó a Tàrrega i l’última foto, quan es veu Montserrat al fons



Em fa pensar en tantes vegades que venint de lluny l’avistament de Montserrat ens marca un punt d’inflexió, ens diu: benvinguts, ja sou a casa. .




I fins aquí la crònica, espero que n’hagueu gaudit.

Nois, i noies, Navarra és amb tota seguretat un dels millors destins moteros que pot haver, és infinit, es pot estar dies fen ports de muntanya, queda per conéixer tota la banda francessa, les carreteres són de primera, el menjar fora de serie… “I’ve a dream” vull tornar a passar uns dies de mototurisme total a aquesta terra!