Dignitat per Catalunya

[Steelman]

Avui tots els diaris publicats a catalunya han publicat la mateixa editorial.

La dignitat de Catalunya
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que
han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional
pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de
juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament:
“Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat
en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des
de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei
fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal
Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra,
confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana
lliurement expressada a les urnes.
Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius
de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran
emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola
maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto
García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec
després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el
govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per
José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules
obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps
o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut
de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en
diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes
del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent
emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article
2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la
llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat
i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb
les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per
posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de
soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc
de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa
democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o
aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va
fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que
podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un
verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut
màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El
Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel
Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la
societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal
decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més
important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a
finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat,
plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes
d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en
joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història
d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis
vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes
s’han de complir.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més
que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels
que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma
i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una
somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi
foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més
pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la
capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos
idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta
sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis,
per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic.
Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional
decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que
no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant
que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual
la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és
fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni
malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el
diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No
som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al
deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i
confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte
que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un
finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran
sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és
necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat
responsable.

[Xurrumeka]

també s'hi han afegit vàries emisores catalanes i diversos foros culturals, empresarials, etc, etc !!!!!!!

JUNTS PODEM !!!!!!!!!

[Storm]

Això, per un estatutet submís de la Señorita Pepis

[Sergibuda]

Estic d'acord en què es tracta d'una merdeta d'estatut (jo ja vaig votar en contra del que va sortir del Parlament de Catalunya), però no pot ser que en democràcia es passi per sobre de la voluntat del poble, que és (o hauria de ser) sobirà. Si és contrari als principis de la Constitución Española, doncs s'haurà de canviar!!!

[Jb500]

[quote user="Sergibuda" post="97513"]Estic d'acord en què es tracta d'una merdeta d'estatut (jo ja vaig votar en contra del que va sortir del Parlament de Catalunya), però no pot ser que en democràcia es passi per sobre de la voluntat del poble, que és (o hauria de ser) sobirà. Si és contrari als principis de la Constitución Española, doncs s'haurà de canviar!!![/quote]

+1

v'sss

[Jeppy]

[quote user="Sergibuda" post="97513"]Estic d'acord en què es tracta d'una merdeta d'estatut (jo ja vaig votar en contra del que va sortir del Parlament de Catalunya), però no pot ser que en democràcia es passi per sobre de la voluntat del poble, que és (o hauria de ser) sobirà. Si és contrari als principis de la Constitución Española, doncs s'haurà de canviar!!![/quote]

Soposso que vols dir que hauran de canviar la constitucio ep.panyola, no???.

Per a mi, que facin el que vulguin mentre ens deixin en pau i no es fiquin a casa nostra. Des del moment que aquests veïns no entenen encara el que significa democràcia, crec que Catalunya ja hauria de ser fora de les urpes de l'estat ep.panyol. Dic urpes perque cosa que fas, unglada que et foten. No vull que quan vaig pel món m'identifiquin com a ep.panyol, ja que aixó representa rebaixar-se molt. Els catalans, en questió de democràcia tenim el llistó molt més alt, per alguna cosa vàrem tenir el primer parlament del món (any 999), abans inclús que el británic (any 1.001).
Per cert, quan em diuen de quin país soc, sempre contesto: Catalunya.. i quan no l'identifiquen, els situo al nordest de la peninsula iberica.