
@Eva
Ara mateix ja hi porto 2900km i en puc fer una valoració més acurada. He fet presentació, sortidetes, viatges, ports de muntanya, mensual, ciutat, carretera, autopista, ...
La Crosstourer és la versió actualitzada de la Varadero, mantenint el seu concepte bàsic de maxitrail asfàltica, però amb solucions noves, com el motor V4 de 1200cc, 130cv, possibilitat de canvi automàtic, control de tracció, cardant, display digital, ... Ja hem parlat força els que l'hem provat, però reafirmaria dues coses. La finura de funcionament, típica d'Honda i un pes elevat respecte a la competència. Vingent com venia de la maxitrail BMW F800GS, aquesta pesa 85kg més i consumeix un parell de litres més, clar que té un 50% més de cubicatge i de potència. De totes maneres està en una posició per sobre i en rutes llargues es nota per millor.
Del fórum internacional de la Crosstourer vaig poder copsar quins podrien ser els millors accessoris per instal·lar a la moto i així ho vaig fer en el moment de fer la comanda de la moto. Vaig decidir-me per Givi:
. Cúpula alta. La protecció és bona, pots circular amb el casc obert i no es nota l'aire a la cara. Poc soroll i poques turbulencies. Aniria bé una regulació elèctrica, però canviar-la de posició o per la cúpula baixa és bastant senzill.
. Proteccions laterals. Espero no haver-les de fer servir.
. Maletes laterals V35. Queden de cine amb la moto. Facilitat d'obertura i bona capacitat i sobretot les dues iguals. Cosa que ajuda la posició del tub d'escapament en una posició relativament baixa. Els ferros desmuntables es treuen amb pocs segons i deixen poc rastre a la moto.
. Bossa sobredipòsit. Porta el sistema TanLock, que és molt útil. La capacitat és la mitjana i prou suficient. Com a inconvenient és al girar el manillar al màxim, toca una mica la bossa, tot i estar al màxim de retrasada.
El suport de GPS, és un RAM, que de moment ja fa el servei.
Faltarà instal·lar els punys calefectables, que seran els originals, ja que queden molt ben integrats.

Segurament instal·laré el selector de marxes de peu, ja que en moment crític el peu busca baixar la marxa i no hi ha res. De totes maneres apretant el botó '-' amb el dit polze de la ma esquerra, en menys d'un segon ja ha reduit marxa. Ho fa amb una suavitat i decissió que crea molta confiança. Aqui l'embragatge antirebot ajuda molt. Pots posar primera marxa en mig d'una curva sense problemes.
Bé, doncs, per aprofitar totes aquestes aptituds vam fer un viatge pels Pirineus de banda a banda.
La primera jornada va ser de punta a punta, amb més de 600km. Aqui ja vaig poder observar la millora en quant a comoditat. Pots fer tirades de diverses hores i cents de quilometres, que no cansa tant com la F800GS. Vaig traçar una recte des de Girona fins a Baiona i més o menys la vam cumplir. Vam iniciar la ruta passant per l'Eix, quin infern. Tot seguit el clàssic d'Olost i Berga. Fins aqui la novetat és que pots traçar les curves amples de la nova carretera de Prats de Lluçanes amb una tranquilitat espasmosa. 100, 110, 120, 130, ... carregat fins i tot. La sensació és de total encert!
Despres de Berga vam enfilar cap Sant Llorenç de Morunys. Aqui la cosa canvia, la carretera és més estreta i amb curves més tancades. Ara cal vigilar amb el gas, ja que el pes de la moto carregada fa que puguis posar-te fàcilment a l'altra carril. Solució baixar el rítme. Fàcil. Del video que vau penjar fa uns dies de com aprendre a fer curves, parlada de RS, tinc clar que encara en tinc alguna que he de superar, ja que no domino molt la tècnica i no em crec que la moto pugui tumbar-se tant i toco execesivament el fré i ho he de millorar. A poc a poc. Certament la llanta 19" millora la de 21" que portava a la F800GS, però el pes es nota una mica. Total que arribem a Coll de Jou despres de pasar per sobre de l'embassament de La Llosa del cavall.

Tot seguit vam enfilar cap a Coll de Nargó i La Seu d'Urgell, per enfilar el Port del Cantó. Al passar per Organyà penso que algun dia haurem de parar veure les Homilies, ja que n'hem sentit a parlar molt i segurament ben val una visita, no? Una de les coses que començo a observar és que les operacions de parada, baixada i pujada de la moto s'han de fer en cura, ja que els que no som massa alts i no arribem bé a terra es fa més dificultos.
El canvi DCT inclou tres modes d'ús.
. Mode D: Només apte per a conducció per autopista o carreteres molt rectes, ja que ràpidament va en 5a o 6a marxa i fa baixar les revolucions a 2000-3000 rpm. Ajuda a reduir el consum, però el motor va més forçat. Tot i així a 2000 rpm el motor recupera prou bé!
. Mode S: Sport, difícilment posa 5a o 6a i permet tenir un bon règim de recolucions per bones recuperacions.
. Mode Manual: Amb els pulsadors + i - pots triar la marxa que vols utilitzar. El canvi redueix una marxa menys si baixa de revolucions, però mai en puja una.
Amb el mode manual ens decidim a pujar el port del cantó i realment es molt divertit fer-ho. T'acostes a una curva, amb 4a marxa, apretes dues vegades consecutivament el pulsador - i tot seguit baixa a 2a marxa. Traces la curva, obres gas i apretes +, sense necessitat de treure gas. Es nota l'accelerador electrònic. Si et decideixes circular amb el mode automàtic sempre tens la opció de prèmer + o - per canviar la marxa engranada, cosa que fa amb molt discreció en la majoria de reduccions i una mica sorollós en pujades, sobretot de 1-2 i 2-3. El que si que no hi ha son sotregades en el canvi. Sembla una sccopy.
Amb un tres i no res pujem el Port de la Bonaigua. A la zona dels Avets pujem a 140 km/h sense despentinar-se la moto. Aqui s'observa el gran potencial d'aquest motor V4. No cal pujar-lo a dalt de voltes per circular molt ràpid. S'ha de vigilar, ja que sovint no ets massa conscient i pot ser perillós per la cartera. I també per entrar massa ràpid en curva. Aqui els frens es noten molt contundents i aturen la moto amb eficàcia. A diferencia de l'ABS que portava la F800GS, aquest no entra en facilitat i permet una frenada molt més controlada i segura.

Era el migdia i haviem d'arribar a la costa atlàntica francesa, a més de passar per Lourdes...
Total que agafem l'autopista a l'alçada de Pau i fem via fins a Baiona. No havia fet autopista amb la Honda i va prou bé. No és una RT, però pots anar ràpid, > 140km/h sense massa soroll. En aquest punt vaig pensar amb el control de creuer de la Triumph Explorer. Hagues anat bé per descansar la ma dreta.
Despres de trobar un hotel a les afores de Baiona, que la zona estava full, descansem!
El consum es va situar en uns 5.5 litres de mitjana. Valor prou acceptable pel que haviem fet!
Pel mati fem una visita a la costa francesa, arribem a la conclusió que alguna vegada hi vindrem a passar uns dies. Pinta molt bé!


Voliem fer més, però la carretera de la costa direcció Donosti estava colapsadísima i vam decidir voltar per l'interior i anar direcció a Navarra, lloc on haviem quedat amb l'Enric, 650X, per fer un tram de ruta conjunta.
Aquesta zona oest dels Pirineus està ondulada per turonets no massa alts i amb multituds de pobles pintorecs que ebn valen una parada.

Una cosa que vaig obervar és que el ventilador s'activa amb facilitat i que el motor no sembla massa calurós, cosa que si es comenta de la Paneuropean. No tinc la impressió de massa calor a la part de les cames. Malgrat portar un motor gran. En algunes ocasions la F800GS emetia més calor.
L'entrada a Navarra per Baztan és molt bucòlica i la carretera permet un ritme àgil i alegre!
Ben dinat seguim la ruta proposada per l'Enric. El rítme és alegre i el consum de la moto puja una mica. Arribo a veure 8l/100km. Però la conducció amb el mode manual és molt divertida. Les paelles son molt tancades pujant cap a Ispeguy.

La baixada cap a Sant Jean Pied de Port és ràpida, aqui l'asfalt està més trencat i em demana més prudència, encara no domino massa la moto i la fama de l'asfaltatge francés no em genera confiança... El que si vaig obervar que les suspensions treballen bé i et donen el plus de seguretat per rectificar ràpidament si entres malament en una curva!
A Sant Jean estan de festa i això provoca que hi ha cues a dins de la població, tot i no ser una població massa gran. Aqui observo un funcionament del DCT que no convenç massa si vas en mode automàtic, amb manual menys. És que si circules a poc a poc li costa posar la 1a marxa i continua amb la 2a. A poques voltes evidenetment el motor pateix i la moto no tira fina del tot. És a dir que amb un canvi convencional el que fem tots és jugar amb la maneta de l'embragatge i provoquem que la marxa patini una mica per jugar amb les revolucions. El DCT només desembraga la moto 0 km/h. Llavors si que deixa la moto lliure i la pots desplaçar tranquilament sense donar gas. Cosa que provova ràpidament l'activació del canvi i la moto es mou. Aquest funcionament té un clar avantatge per desplaçar la moto amb els peus endavant o endarrera per aparcar-la, però crea aquesta actuació que crec que haurien de millorar en el sistema. És la única 'pega' que li trobo al sistema. La resta va de conya.

Bé, seguint les indicacions de l'Enric començem a enfilar cap Urkulu per la carretera D428, que és molt estreta i amb desnivells importants. És una de les variants del camí de Sant Juame que passa per Roncesvalles (Navarra). Les vistes sobre la vall francesa són expectaculars. Una vegada a dalt la muntanya es torna més dòcil i es transforma ens uns prats verds que inciten a una bona ajaguda per descansar.

Mentre pujavem vam avançar a una gent que pujava amb bicicleta a un ritme més que decent i a dalt vam parlar una estona. Resulta que eren uns catalans que feien un tast de la ruta amb el seu producte, una bicicleta amb ajuda d'un motor elèctric, que els donava aquella ajuda necessària per pujar amb menor dificultat la ruta: Burricleta

Anem carenant la muntanya per la frontera amb Espanya fins que arribem a un prat on entrem a la vall de Aezkoa, Orbaizeta, passant per la coneguda fàbrica d'armes que va tenir una gran activitat al segle XIX. Estem també a la frontera de la famosa Selva de Irati i es nota amb la frondositat dels boscos que anem creuant.


Tot vorejant la Selva de Irati, que ben promet una caminada a peu amb tranquilitat arribem sense pausa a Isaba, on l'Enric havia reservat unes habitacions en una casa de turisme rural. Vam estar-hi molt bé i el preu prou interessant.

Això el pàrquing és per a motos trail, jejeje

Pel mati decidim que farem dos ports més de la zona, el port de Larrau, que ens torna a entrar a França i el port de Pierre de Sant Martin. Per entrar de nou a la Vall de Roncal.
La pujada al port de Larrau es fa vorejant la Selva de Irati de nou i és prou bucòlic. Per arribar al port hi ha un túnel per salvar l'últim turó abans de la part més alta.





En aquest punt del viatge, ja havia plenament el rodatge i si calia podia estirar una mica més el motor. Ara ja estava plenament convençut de les bondats d'aquest motor. En les instruccions de la moto de la casa, referent al rodatge únicament posa, que durant els primers 500km no fer acceleracions fortes amb el motor en fred i realitzar una conducció responsable. Res més. Com que ja havia fet 300 km abans de marxar de viatge, els 500km els havia fet abans d'arribar a Viella. Per tant a questes alçades ja duia més de 1000km el motor, per tant no hi havia problema en pujar de voltes, això si amb el motor calent.
Per tornar a Navarra pujem al port de Pierre de Sant Martin, però fem marrada per una carretera estreta i prou divertida. Hi ha algunes paelles molt tancades que obliguen a posar 1a marxa, però no és problema, simplement apretant '-' les vagades que calgui la 1a marxa entra amb total suavitat! Casi a dalt de tot recuperes la carretera principal, que ja torna a ser més ampla i fàcil de traçar.


A la baixada cal tornar a posar betzina a la moto, mira per on en gasta! :-) L'autonomia real de la moto carregada i per muntanya és d'uns 250km, per carreteres normals pot arribar a ser de 350 km o més. El dipòsit és de 21 litres. Una cosa bona que han incorporat els d'Honda és que quan es posa la reserva hi ha una part del display que fa pampallugues i no hi ha el típic llum taronja de reserva. A més apareix un comptador enrerra de l'autonomia que li queda a la moto. Comença amb uns 4 litres i uns 60 o 90 km, però ràpidament va baixant. Suposadament quan li queda menys d'un litre no informa de res i surt --. Encara no ho he vist això!
La baixa de nou cap a Isaba, la Vall de Roncal, és bona carretera i ràpida. Amb poca estona ets a baix de la vall.

Llavors la ruta ens porta d'entrada a Aragó, aqui el paissatge canvia una mica, ja no hi ha les arbredes tant frondoses de faigs que hi ha per Navarra, però ens endinsem cap als Pirineus més axials, per tant muntanyes molt més altes que no pas a Navarra. Pasem per la Vall d'Ansó i Hecho. La carretera és més estreta i revirada. Pasem per zones de congosts i de parets molt altes. Parem a dinar a Aisa, un petit poble abans de la carretera de Jaca.



Aqui ens separem amb l'Enric i la Marta, els tornen més directes cap a Girona i nosaltres fem el turista una mica més per la zona.

La veritat que tots aquests pobles d'aquestes vall respiren una tranquilitat que t'animen a autar-te i simplmement badar. Estic conveçut que no coneixen la paraula 'stress'.
Bé, doncs per la tarda vam pujar fins a Canfranc, em feia gràcia veure l'antiga estació fe tren internacional. La veritat que fa una mica de pena l'estat en el qual està actualment. L'any 1970 va haver-hi un accident a la part francesa i no l'han arreglat, per tant ha perdut tot el seu sentit. Només hi circulen uns quants trens direcció a Osca.

La veritat és que la població és molt impersonal i no mereix pas una parada. Vam acabar de pujar al port de Somport i tret de la vista que es pot observar d'el circ de rioseta, just a sobre d'unes instal·lacions de la GC, que ja es tenir poca gràcia de posar-ho allí.

La part francesa no emocionava i vam fer mitja volta, per tornar a baixar i anar direcció a la Vall del Tena.
La carretera de pujada cap Portalet, no té major gràcia, és una nacional, ampla, curves grans, bona visibilitat, bons paisatges, trànsit. Quan pases per Biescas, penses en la tragèdia de les inundacions de fa uns anys del càmping i lo malament que s'ha deurien passar la gent. Actualment hi ha dos embassaments que estaven pràcticament buits. Feia pena. La veritat que tota aquesta zona estava una mica resseca i es notava que ha plogut poc aquest estiu.

Al final vam dormir a Formigal, lloc on faran la Riders de BMW el setembre d'aquest any. És una urbanització plena d'hotels i apartaments a prop de la pista d'esquí. Total que hi vam fer dues nits amb l'objectiu de descansar dels tutes de motos d'aquests dies i poder anar a caminar per la zona del Portalet a la banda francesa, on recordava de la ruta dels cols de fa unes setmanes enrera m'havia agradat.



La veritat que caminar per aquesta vall sota el Pic du Midi d'Ossau és plenament relaxant.

Despres vam anar a dinar a Sallent de Gállego amb la idea d'anar a fer una vola amb canoa, però ens va ploure! snif

Aquest dia vam fer poca moto i ens va anar bé per agafar forçes per la ruta del dia següent.
Aquest dia farem un munt de quilometres... Sempre m'acabo animant i aquesta vegada li havia de presentar alguns cols del Tour a la Crosstourer. :-)
Vam tornar a pujar al Portalet. La baixa de la Vall d'Ossau és força bonica i de bon circular. Ho vaig parlar amb l'Enric i resulta que estava a prop de Goust. Total que hi anem, em picava la curiositat.

El trajecte d'accés és ben curt i amb pocs km tornes a ser a la carretera principal per enfilar cap al Col de l'Aubisque. L'ascensió per aquesta banda del port és més llarga i disfrutes més. Sobretot més amunt de Eaux Bonnes.

La part de dalt del port és molt oberta i hi ha una bon esplanada per que la gent pugui parar tranquilament, just al contrari del Tourmalet. Els cavalls s'han apoderat plenament d'aquesta zona i es barrejen amb la gent els cotxes, les motos, les bicis, ...

Llavors comença la ruta cap al següent port, El Solour. No té major dificultat tret que per accedir-hi has de pasar per una carretera estreta tallada amb ganivet a les faldes duna massa calcària amb uns penyasegats imponents.

Descansem una mica i decidim anar cap a Cauterets, per veure els salts d'aigua.
La baixada és divertida...


La veritat que la carretera d'accés al Pont d'Espagne està bé, però hi ha tants cotxes que s'ha de fer ben a poc a poc. Un altra dia queda pendent de fer el cami que voreja el riu amb els salts d'aigua fins al punt d'informació. Vam decidir de pujar fins al llac Gaube a sota del Vignemale.


La veritat que s'hi estava molt bé per la zona, però segons el GPS ens quedava més de 500 km fins a casa i potser era hora d'anar tirant... Tot i que la moto Crosstourer és còmode, son forçes km i ja haviem fet més de 100km pel mati i caminat un parell d'horetes. Clar que faltava fer la traca final de la jornada el Tourmalet, no l'havia fet mai en aquest sentit i no havia de fer cap marrada. Total que baixant de Cauterets enfilem cap a l'esquerra i gas. La pujada a aquesta hora de la tarda, més de les 6h és excel·lent, ja que la gent ja hi ha passat durant el dia i tens via lliure.



La baixada del port és ràpida i oberta fins a l'estació d'esquí, on parem a fer una cerveseta per agafar forçes per la tornada.

Llavors no hi ha més secret que anar a buscar l'autopista, són les 7h de la tarda i queda una bona tornada. Sortim un moment per anar a sopar a Foix, la carretera està molt bé i permet un ritme alegre, però s'ha de vigilar amb les zones a 50 i 70. Tornem a atrapar l'autopista a Carcassona fins a Girona, arribem a les 2h de la matinada. Quin tute de dia.
Al final son casi 2000km de ruta i una bona estrena de la moto. Una de les coses que patia per realitzar del viatge és la operació de pujar o baixar de l'acompanyant i tot i no arribar massa bé a terra, no vam tenir cap dificultat aparent. Per tant un èxit. El consum final ha sigut de 6.2 litres / 100 km. Prou ajustat pel que comentaven per alguns llocs.
Apa, Salut i Gas