Que puc hi afegir jo ? poca cosa, només dir que varen ser uns dies que varem gaudir molt en tots els aspectes.
A nivell de moto (carreteres, paisatges, poc trànsit...) Amb els companys, (increïble l’empatia que proporciona el mototurisme, es pot dir que pensem el mateix i tenim ganes de fer les mateixes coses alhora tant a nivell de fer ruta, de menjar de riure de dormir) amb ells es pot anar a qualsevol loc del món. Amb la gastronomia francesa (allunyeu-vos dels llocs turístics i quedareu sorpresos de lo bé i barat que es menja a França) i dels propis francesos (amabilíssims i educadíssims).
En quan al temps varem tenir de tot, molta fred, pluja a tots nivells, xim-xim, suau, intensa, molt intensa, però... marededéu les carreteres franceses !!!! quin drenatge mes ben fet !!!! quin asfalt, quina seguretat que dona!!! res comparable amb les d’aquí i ja sabeu que nosaltres en coneixem unes quantes de carreteres de Catalunya.
La zones que varem visitar tenien passatges molt macos, a més en varem veure una bona varietat. Varem trepitjar la regió on fan el Foie i també varem anar a la regió on fan el formatge roquefort. En una amanida ens n'hi varen posar i la veritat que vaig menjar-ne una mica, no me’l vaig acabar ja que a mi no m'agrada gaire el formatge i menys el roquefort, però la resta de la amanida, tot i el seu sabor, era boníssima.
I poca cosa més que ja no hagi explicat l'Stromkel. Jo vaig marxar el diumenge al dematí per motius personals. El viatge de tornada també fou mogudet, volia fer la ruta més curta i el gps m’indicava ca calia passar per el Puimorén gairebé a tocar el Pas de la Casa a Andorra i d’allà cap a la Collada de Toses, cosa que em va sembla plausible.
I així ho vaig fer. A l’arribar a Tarascon comença a nevar amb una certa intensitat però com que la neu no agafava al terra jo endavant, em calia fer benzina i no en trobava cap d’oberta (ja se sap, diumenge i a França) i jo endavant, passo Aix les Termes i trobo una gasolinera plena de francesos que compraven cadenes per la neu, faig benzina i continuo endavant. Els panells informatius avisant que calia estar preparat per la neu per anar a Andorra i al cap d’una estona veig que la neu agafa al terra.
Prenc la decisió de continuar la marxa sempre endavant, no recular mai, per això faig un gir de 180 º i continuo endavant aquest cop direcció Tolosa !!!!.
A mesura que vaig avançant la neu ja havia agafat al terra, nevava abundosament, silenciosament, suaument, magníficament. El paisatge ja era blanc tan si miraves el cel com si miraves la terra, els cotxes anaven esperitats, folls, histèrics, buscant recer i fugint de la nevada que ja era important. Jo, endavant. Quan la neu va començar de desaparèixer de sota les rodes, vaig poder començar de cargolar l’orella a la Moneypenny, fidel i suau com sempre, va començar d’agafar velocitat fins que ens varem convertir en un petit projectil que ja a l’autopista avançava als cotxes que ens miraven incrèduls o acollonits, pendents de si posaven cadenes o paraven a la vorera.
Endavant, endavant, endavant fins a desfer els gairebé 110 quilòmetres que ens separaven de l’autopasta que em duria des de Tolosa fins a Perpinyà. Una vegada arribat vaig tenir de parar mitja hora en un area de servei per refer-me de la quasi congelació que tenia.
A partir d’aquí cap a casa, no tranquil•lament sinó molt prudentment i sempre acompanyat d’un fortíssim vent de gregal que a voltes bufava de tramuntana, contínuament amb la moto inclinada per contrarestar la seva força.
Bé, això és mototurisme, les passo putes però m’agrada. Es greu doctor ?
Vssssssss
007
[/url]
